Aquest cap de setmana es va celebrar als carrers de la Fabra i Coats, Barcelona la vuitena edició de la Fira Literal, dedicada a «idees i llibres radicals». Les xifres finals donen una dimensió de l’èxit d’aquesta edició postpandèmica: tot i l’onada de calor, unes 10.000 mil persones han passat al llarg del cap de setmana per la fira, hi han participat més de 100 editorials independents i s’han programat una setantena d’activitats entre presentacions de llibres, grans converses, debats, poesia, contacontes i actuacions musicals. Cal destacar que enguany s’ha celebrat la segona edició de Literal Pro, iniciativa que ha proporcionat un espai professional perquè es trobessen una setantena d’editorials de tot el món a fi d’estimular l’intercanvi i la compravenda de drets. Tanmateix, més enllà de les xifres, la Literal ha estat un esdeveniment que ha propiciat múltiples i riques experiències gràcies als cinc espais de programació que han funcionat alhora: un espai de lectura, l’escenari artístic, un espai segur de joc, una zona de restauració i l’Espai Àgora, un punt de debat i intersecció entre el món literari, l’acadèmia i els moviments socials. Tot un món per a idees i llibres radicals.

Amb tot, atesa la circumstància que ens trobem en l’Any Fuster, celebrant el centenari del naixement del genial escriptor de Sueca, paga la pena reviure amb deteniment l’acte inaugural de la 8^a edició de la Literal, fet que, de passada, ens permetrà retornar al discurs de presentació de Laura Arau, coordinadora de la Fira Literal. Arau es va congratular del fet de poder celebrar la fira sense restriccions, ocupant tot el recinte de la Fabra i Coats. Va posar especial èmfasi en la importància, després de l’aïllament i l’erosió de vincles comunitats per la pandèmia de la Covid-19, de «recuperar espais de trobada i de vida comunitària, perquè trobar-nos és cuidar-nos». Va definir Literal com una fira política, amb el desig explícit d’«omplir carrers i places d’idees i llibres radicals» i la voluntat crítica de «reflexionar com està el món i com transformar-lo», promovent la subversió i l’emancipació; tanmateix, de les paraules d’Arau s’extrau que la política de la fira pren sentit en la construcció i la cura d’una comunitat disposada a donar la guerra en la batalla de les idees. Un esdeveniment multitudinari com el de la Literal és capaç de provocar que ens trobem, de crear comunitat, de posar en contacte lectores amb editores, autores, traductores, llibreteres, etc. La coordinadora de la fira va deixar clar que allí no hi tenien cabuda ni oligarquies econòmiques ni grans grups editorials, ja que només hi són convidades editorials independents i llibreries cooperatives. La Literal, va afirmar Arau, té una mirada de país i un compromís amb l’Economia Social i Solidària, i, assumint la màxima de Fuster «Tota la política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres», cerca facilitar aliances i acords entre editorials alternatives.

Després del discurs de Laura Arau, es va representar un fragment d’El tocadiscos de Joan Fuster, una obra escrita i dirigida per Pau Alabajos, conegut cantautor valencià que no només fa cançons. En la peça, a partir d’una entrevista fictícia a Fuster, coneixem la relació de l’autor de Sueca amb la música, especialment la importància que aquest donava a l’esclat de la Nova Cançó. Mentre el mestre ens conta l’impacte que li va causar conèixer Raimon i què opina d’ell, així com d’Ovidi Montllor, coneixem el pensament de l’autor de Nosaltres, els valencians, teixint amb gràcia paraules seues i alguns dels seus aforismes, una entrevista espaiada pels discos que s’hi van posant i que Alabajos, en un cantó de l’escenari, va cantant, acompanyat de la seua guitarra. En concret, va interpretar «Jo vinc d’un silenci», «Al vent» i «Diguem no», de Raimon, i «M’aclame a tu», d’Ovidi. En conjunt, una dramatització actual que posa el focus en el tocadiscos de Fuster.

• 

  Vet-ho aquí

  Països Catalans, encara?

  Bernat Puigtobella

Tot seguit, va tenir lloc una conversa entre Jan Brugueras, editor de 3i4, Lourdes Toledo, periodista i escriptora, Pau Alabajos i Irene Mira-Navarro, filòloga encarregada de llançar preguntes i conduir el diàleg. Preguntats sobre la vigència de Fuster avui, els tres ponents van veure-la clara, amb rotunditat, destacant-ne tres fets: primer, Fuster va ser escriptor modern, obert al món, impulsor d’una renovació necessària que cercava relacionar-se amb la societat críticament i lliure; segon, el suecà defugia dogmatismes i adhesions cegues, i es posicionava a una distància crítica des d’on ensenyava a llegir i compartia el que sabia, el que tenia a la seua biblioteca. Per això mateix «cal llegir Fuster com una porta d’entrada i no com un final», tal com va apuntar Brugueras; i tercer, el seu anhel d’un poble valencià unit i vertebrat és encara un projecte incomplet socialment, políticament i cívicament, segons va afirmar Toledo. De fet, aquesta mancança de vertebració del País Valencià, que fa que a penes ens coneguem entre valencians del sud i del nord, segons els tres ponents, encara és més palmària en les relacions entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, en l’articulació dels Països Catalans. Toledo va contar com als anys seixanta Joan Fuster, Josep Pla i  Jaume Vicens i Vives ja veien la urgència d’estar junts, units, d’integrar-nos en una comunitat més gran com la que pot suposar el projecte dels Països Catalans, terme no debades popularitzat per Fuster. Es va insistir que el mercat literari dels Països Catalans avui dia no està integrat, i que molts valencians tenen la temptació de fer el salt a una gran editorial catalana i aterrar a Barcelona, capital cultural, per tal de tenir més ressò. Brugueras va lamentar-se de la manca d’un espai de comunicació nacional, atès que la tendència general és que els mitjans se centren només en obres escrites a la seua comunitat, amb l’afegit que hi ha mitjans que abans fan una crítica d’un llibre en castellà fet a Barcelona que d’un llibre en català fet al País Valencià.

Fuster també va ser clau per a recarregar l’autoestima dels valencians, per a trencar amb el sucursalisme i el provincialisme, per a demostrar que com a valencians som capaços de crear cultura, amb molta dignitat, i que, a més, formem part d’una comunitat més àmplia gràcies a la cultura i la llengua catalanes. És, per tant, fer feina intel·lectual en català un acte polític? Lourdes Toledo diu que sí ràpidament. Jan Brugueras matisa que «escriure en tota llengua és un acte polític», encara que els catalanoparlants podem ser-ne més conscients, i potser seria desitjable que no tota acció cultural en català fos vista com un acte de militància, sinó que s’assumís com un fet natural i normalitzat. Toledo sent que, com a valenciana, fer cultura en català suposa encara un posicionament nítidament polític. I qüestionats sobre si l’art pot ser una eina per a la transformació social, una arma de combat, Alabajos, en la línia de Brugueras, va incidir que tot fet artístic és un acte polític i depèn del que vulgui fer cada artista amb el seu art. El cantautor valencià, però, va alertar del perill de l’autocensura, de com la dictadura del mercat pot fer que les propostes més neutres tinguen més ressò als mitjans i tapen les més arriscades i transformadores.

 Al llarg de la conversa, es va destacar que, en comparació amb la literatura, la circulació de la música en català és més fluïda. Des de la Nova Cançó es van superar fronteres mentals i administratives, i el Rock Català o grups com Obrint Pas i Antònia Font han sonat arreu dels Països Catalans. Deixant de banda la qüestió de si la música és de consum més massiu que la literatura, Alabajos ha parlat del «moment dolç» de la música en català. En això Fuster també va ser un visionari: va ser ell qui va comprar a Raimon els bitlles de tren per al primer concert a Barcelona. I és que ja se sap: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses».