La llengua de l’horror

La llengua del Tercer Reich (Folch & Folch) recull un testimoni poc habitual sobre els anys del nazisme a Alemanya. A partir dels diaris redactats entre l’any 1933 i el 1945, Victor Klemperer (1881-1960) construeix un relat en què l’anàlisi sociològica, l’autobiografia i l’estudi filològic van de bracet. 

Fill d’un rabí, però convertit al protestantisme, Klemperer era catedràtic de filologia romànica a la Universitat Tècnica de Dresden quan Hitler va accedir al poder. Tot i que es considerava alemany, a ulls del nacionalsocialisme era «un jueu», de manera que va ser apartat del càrrec universitari i obligat a treballar a una fàbrica. Gràcies al seu matrimoni amb una dona ària no el van deportar, però igualment va viure durant anys una greu experiència d’opressió: van prohibir-li l’accés a les biblioteques, el van enviar a una casa de jueus i van fer-li patir humiliacions constants. 

A mesura que creixia la persecució contra els jueus, Klemperer va començar a refugiar-se a l’estudi filològic. En concret, es va fixar en l’aparició del que ell anomenava Lingua Tertii Imperii (LTI), la llengua del Tercer Reich, un nou llenguatge que responia a la manera nazi de pensar i entendre la realitat. Amb aquesta llengua, diu l’autor, «el nazisme s’introduïa a la carn i la sang de les masses a través de les paraules individuals, les frases fetes i les formes sintàctiques que els imposava repetint-les milions de vegades i que eren adoptades de manera mecànica i inconscient». Era una forma de parlar que tenia trets anàlegs al pensament totalitarista com la uniformitat, la pobresa, l’artificiositat, l’exageració o el sentimentalisme patètic. La controlaven les autoritats del Partit amb la intenció de mantenir la puresa de la doctrina i apel·lar les masses; l’existència individual es deixava de banda per expressar només la dimensió col·lectiva de l’essència humana.

Un dels elements més interessants de La llengua del Tercer Reich és el vincle que l’autor descobreix entre una cosa aparentment tan abstracta com la llengua i la realitat que es vivia quotidianament sota el règim nazi. Per exemple, associa l’ús del superlatiu amb l’omnipresència de la propaganda, perquè l’exageració «és el recurs més obvi de l’orador o l’agitador», o pensa el sentimentalisme com a mitjà per desplaçar el pensament i fer lloc a «un estat d’atordiment apàtic, d’insensibilitat i d’absència de voluntat».

Klemperer considera que l’LTI, tan artificial, va triomfar precisament per la seva artificiositat: eren formes copiades del feixisme italià que podien entrar amb força a la llengua alemanya, desprevinguda davant d’aquest tipus de llenguatge. Al llarg de l’obra en presenta diferents exemples concrets. Destaca, per exemple, la paraula «fanàtic», que no és inventada però sí que s’utilitza d’una manera nova, amb connotacions positives, com a equivalent d’«heroic» o «apassionat». En relació amb aquesta irrupció del «fanatisme», l’autor parla també del rebuig cap a la noció de «sistema», que és un concepte relatiu al pensament filosòfic o intel·lectual, incompatible amb un saber no racional com el que propugnava el nazisme.

«Si el Führer hagués aconseguit realment aniquilar tots els jueus, n’hauria hagut d’inventar de nous, perquè sense el dimoni jueu […] sense el jueu obscur mai no hauria existit la lluminosa figura del germànic nòrdic»

Victor Klemperer

Com a substitut de «sistema» s’empra el terme «cosmovisió», que connecta amb l’emoció i la religiositat. Diu Klemperer: «L’LTI ha de ser un llenguatge de la fe, ja que té per objectiu el fanatisme». En aquest sentit, detecta que els nazis, tot i lluitar contra el cristianisme, estan molt influenciats per aquesta religió: Hitler es descriu a si mateix com a Salvador i recalca sovint la seva condició especial d’elegit, i això fa que no sigui necessari conèixer el seu pla, sinó només creure-hi. La mateixa paraula «Reich» (imperi, regne) té connotacions religioses que no tindrien «Estat» ni «República» –recordem el Parenostre i el seu «Vingui a nosaltres el vostre regne».

Un altre exemple de l’LTI és l’adjectiu «jueu», que serveix per unificar l’enemic i tractar el conflicte de manera simplista per tal de no perdre el suport del públic. Davant d’un panorama complicat, és més fàcil que apareguin dubtes sobre la legitimitat del Partit. Arriba a dir Klemperer: «Si el Führer hagués aconseguit realment aniquilar tots els jueus, n’hauria hagut d’inventar de nous, perquè sense el dimoni jueu, […] sense el jueu obscur mai no hauria existit la lluminosa figura del germànic nòrdic». Per part dels mateixos jueus, a més, també es dona una unificació forçada a causa de l’experiència compartida d’opressió. El propi autor, sense anar més lluny, no era jueu, sinó protestant, però se li va imposar una identitat jueva a través de la repressió. Explica ell mateix que «La doctrina racial dels nazis va encunyar el terme «nordificar» [aufnorden]. Si la «nordificació» [Aufnordung] va tenir èxit o no, això ja queda fora de les meves competències. El que sí que va aconseguir va ser una judeïtzació [Aufjudung],… fins i tot entre aquells que s’hi resistien. Era del tot impossible treure’s les ulleres jueves; qualsevol esdeveniment, qualsevol notícia, i qualsevol llibre es veia a través seu».

Segurament, l’actitud de distanciament crític respecte de la realitat que necessitava per poder observar tots els matisos de la nova llengua li va servir a Klemperer per allunyar-se d’un dia a dia de misèries i injustícies.

El més característic de La llengua del Tercer Reich és que Klemperer vincula en tot moment l’anàlisi filològica a l’experiència individual, de manera que el llibre esdevé en certa manera un relat autobiogràfic, un testimoni poc comú sobre el règim nazi. De fet, Elke Fröhlich explica al comentari final que l’autor volia que el text es llegís no com una aportació lingüística sinó com un «llibre de vivències». Klemperer fa referència constantment a les circumstàncies vitals que el van fer avançar en l’estudi de l’LTI, estretament vinculat a l’experiència individual: era una eina de supervivència, una «forma d’autopreservació».

Segurament, l’actitud de distanciament crític respecte de la realitat que necessitava per poder observar tots els matisos de la nova llengua li va servir a Klemperer per allunyar-se d’un dia a dia de misèries i injustícies. L’autor parla, això sí, sense detenir-se en excés en els detalls més esgarrifosos: tot el que explica està presentat de manera molt mesurada per ajudar a fer més entenedores unes reflexions que, d’altra banda, són sorprenentment lúcides, tenint en compte que van ser escrites el 1946, només un any després de la fi de la segona Guerra Mundial.