La cambra, la renda i el temps

Un dia la meva germana em va explicar que, en alguns països asiàtics, hi ha persones que van soles al karaoke, a cantar. Em va semblar aberrant. Que trist deu ser, cantar sol, sense ningú que t’acompanyi, vaig pensar de primeres. Al cap d’una estona de donar-hi voltes, em va semblar totalment alliberador. Poder estar sola, davant una pantalla, cantant al teu aire, se’m va aparèixer com aquella sensació que tens quan, en ocasions molt comptades, et trobes sola a casa, cantant amb la música per sobre la resistència de les teves orelles (i les dels veïns), sense importar-te, per un moment, adoptar formes estranyes o fer el ridícul. Perquè l’’alliberament no passa només per l’escena pública, per l’exterior, sinó també per dins, per saber estar amb una mateixa de manera despreocupada.

Una cambra pròpia i una renda suficient a l’any per no dependre de ningú son dues condicions molt senzilles que, a priori, no semblen difícils d’aconseguir.  Virginia Woolf les considerava vitals per a l’emancipació de tota dona. Tanmateix, hi ha molt poques realitats on, avui dia, puguem comptar amb el compliment de totes dues. Per a moltes dones en moltes llars no existeix un espai propi, absolutament propi, on estar, pensar, llegir, escriure, jugar, fer mitja o fer bombolles de sabó. Els alts preus dels lloguers, les estructures tradicionals de les nostres llars o altres restriccions socials i culturals constitueixen obstacles per aconseguir aquestes dues condicions tan bàsiques.

Amb la pandèmia i el recolliment a les llars, s’ha evidenciat aquesta mancança. La conciliació amb les tasques de cura d’infants o familiars de risc, la necessitat de treballar, el manteniment de la llar o l’esgotament mental han fet que la idea de la cambra pròpia s’esvaeixi i es converteixi en un desig o una fantasia inassolible.

Una cambra pròpia no només és important per escriure, per pensar, per produir o per treballar… També és necessària per avorrir-se, per vagar, per cantar, per perdre el temps.

En el tipus de societat on vivim, només podem aconseguir aquesta cambra a partir d’uns mínims recursos materials, per la qual cosa necessitem, a més d’un espai, la tranquil·litat de saber que podem mantenir aquest espai, i a nosaltres mateixes, de manera despreocupada, cosa que només podem aconseguir amb la garantia d’una renda que ens permeti viure sense mancances ni preocupacions. Amb una renda i un espai on dur a terme totes aquestes activitats, les dones podrem ser lliures i dedicar-nos a nosaltres mateixes, habitar-nos i cuidar-nos. Avui dia, hem arribat al punt on podem tenir aquestes una cambra i una renda pròpies si treballem de valent (i tenim les estructures de privilegi indicades). Però de què serveix tenir aquestes dues coses si, al final de la setmana, no tenim temps per utilitzar-les? De què serveix una cambra i l’autoabastiment si no ens queda temps per gaudir-ne?

Una cambra pròpia no només és important per escriure, per pensar, per produir o per treballar… També és necessària per avorrir-se, per vagar, per cantar, per perdre el temps. Woolf no va haver de pensar en el factor “temps”, perquè a la seva època els ritmes eren diferents. Moltes dones poden disposar de la cambra i, fins i tot, en alguns casos, de la renda… però no tenen el “temps”. El temps s’ha convertit en un factor més per l’alliberament de tota dona, i és que si moltes es troben emancipades ho fan a partir del treball, fet que no els deixa, en moltes ocasions, disposar del “temps” necessari per dur a terme la tasca de pensar, de vagar, de llegir… o de cantar. No podem ser nosaltres mateixes sense temps de cultivar-nos, sense temps per a fer, per a crear, a imaginar o per a esvair-nos.

Com explica la pensadora Marina van Zuylen, “l’avorriment ha estat, en moltes ocasions, el motor del pensament”. Però vivim en una societat que no ens deixa “temps” per avorrir-nos. Com deia la Cinta Farnós fa uns mesos, vivim en un sistema (el capitalisme) que ens prohibeix l’avorriment, sigui amb treball sense descans o impulsant-nos a entretenir-nos sense fi. Si volem la cambra i la renda, potser podrem arribar-les a tenir, però aleshores no tindrem el temps per gaudir-ne. El trinomi temps, espai propi i condicions materials suficients esdevenen un trilema impossible d’aconseguir.

Existeixen algunes propostes teòriques que ofereixen respostes al trilema, com ara la renda bàsica o altres propostes de redistribució de la riquesa o reducció de la jornada laboral. Tanmateix, sembla que cap d’elles ha aconseguit, de moment, resultats prou mesurables per destacar-se com la solució definitiva. Sembla ser que, de moment, la cambra, la renda i el temps per gaudir-ne seran o bé un somni o bé un privilegi. Per aconseguir-les per a totes primer s’haurien de produir algunes transformacions socials que, pel que sembla, es troben molt lluny de ser assolides. Per sort, sempre ens quedaran els karaokes, les vetllades de mitjanit, o les comptades nits quan tenim la casa per nosaltres i cantem de forma despreocupada.