Joan Tronto: «Les cures han de ser una tasca de tots i no un càstig d’uns pocs»

A l’assaig Democràcia i cura (Raig Verd), Joan Tronto defensa la necessitat de repensar les bases de la democràcia actual tot posant al centre de la vida política les tasques de cura, que han estat relegades a l’esfera privada. La politòloga nord-americana, que ens ha atès per videoconferència, estudia com en una societat cada vegada més capitalista i individualista s’ha anat perdent la cara de l’existència humana que va més enllà de l’economia productiva: les relacions humanes, l’escolta i l’atenció a les necessitats dels altres, enfocant-ho des d’una perspectiva democràtica en què el treball de cura es distribueix de manera igualitària. A més, denuncia tant els biaixos de gènere amb què s’assignen les tasques de cura com els factors de classe i de raça entren en joc.

Tronto ens convida a repensar el concepte de cura, que sovint és vist com allò inferior, degradant i brut. Ens fa veure que la cura és a tot arreu i que sovint ignorem el seu potencial enriquidor i el seu gran valor. En definitiva, només fent de la cura una preocupació pública i política, i no una imposició, millorarà la seva qualitat i la de la vida democràtica.  

M’agradaria començar parlant del títol del teu llibre, Caring Democracy, que al català s’ha traduït com a Democràcia i cura. De primeres no sabia ben bé com aquests dos conceptes es podien relacionar.

L’anglès és una llengua divertida en aquest aspecte, ja que la paraula «cura» modifica el terme democràcia. Jo faig referència a una democràcia de la cura, que consisteix en una democràcia on la cura és la idea central. Tradicionalment, separem aquestes dues idees, pensem que la una pertany a l’esfera privada i l’altra a la pública. Fins i tot creiem que són oposades. Això no és així. Hem de tenir en compte que la major part de la nostra vida som dependents: perquè som petits, massa grans o perquè estem malalts. Només som independents durant una part de la nostra vida, i encara així, és el moment al que parem més atenció en la vida política. Això és un error i és aquí quan entra en joc la cura com a part de la vida política per poder repensar la nostra democràcia.

Cuidar els altres pot transformar la nostra vida actual en l’esfera pública?

Cuidar és una pràctica, no és una idea. És una cosa que es fa. Per fer-te càrrec dels altres es necessita implicació, saber de la vida de qui estàs cuidant, posar-te a la seva pell… Tot això són activitats que a la nostra democràcia actual es fan cada vegada pitjor, perquè se’ns diu constantment que hem d’estar centrats en nosaltres i els nostres interessos. Però això no és la raó de ser de la democràcia. L’objectiu de la democràcia és treballar perquè les condicions dels ciutadans siguin iguals per a tots. Així, no només és necessari saber el que un necessita, sinó el que els altres necessiten, qui són, com són, com viuen… Expandir les pràctiques de cura des de l’àmbit privat de les nostres vides al públic permet incloure i tenir en compte els altres. El benefici que obtenim d’això és que els altres també se’n cuiden, de nosaltres, i estan interessats en les nostres preocupacions.

«La gent ha d’acceptar que som vulnerables en tot moment. És estúpid pensar que ser fort i eficient et fa poderós»

En una societat cada vegada més individualista, competitiva i interessada només en els seus assumptes, com pot funcionar la idea de cuidar dels altres? No penses que és un poc utòpic?

No crec que sigui utòpic, almenys no ho és més que la idea que els mercats es regulen per ells mateixos. No ho fan. Els mercats estan controlats per l’estat i recolzats per les institucions que els organitzen. El capitalisme no existiria sense l’estat treballant per ell, i encara així molta gent pensa que el mercat és lliure, independent i intel·ligent per ell mateix. Això dona peu a que també es pensi que cadascú és responsable d’ell mateix i d’allò que li succeeix.

Quan una persona cau al carrer, sempre hi ha algú que s’atura a ajudar-la. Això és el que s’anomena ajuda espontània i té lloc en una societat en la que confiem els uns en els altres. No pensem que cada vegada que algú cau serà automàticament robada. Hi ha una base de confiança entre nosaltres, tot i ser desconeguts, sobre la que hem de seguir construint i que hem d’acabar de consolidar.

Una de les grans dificultats per tal d’arribar a una democràcia de la cura és eliminar les connotacions negatives que té la vulnerabilitat. Com podem combatre la idea que ser forts és allò que ens fa poderosos i reeixits?

És molt difícil, perquè pensem de veritat que no som vulnerables. Creiem que vulnerabilitat és sinònim de debilitat. Al llibre Maternal Thinking: Toward a Politics of Peace, Sara Ruddick diu: «Els nens són vulnerables, i la seva vulnerabilitat convida o a l’agressió o a la cura». Penso que és una frase reveladora, perquè és certa: si ets vulnerable, tens por que la gent et tracti de manera agressiva, però l’alternativa és que et tractin amb cura. La gent ha d’acceptar que som vulnerables en tot moment, per això, és estúpid pensar que ser fort i eficient et fa poderós. Allò que ens fa forts és acceptar que necessitem ajuda i tenir gent al nostre voltant que ens la pugui donar. De fet, sovint pensem que la gent és poderosa perquè pot obligar a que altra gent l’ajudi. Però, imagina que en lloc de forçar-los, aquests hi accedissin per la seva voluntat i ho fessin de bon grat. Aleshores ens trobaríem davant un altre tipus de poder que és molt més enriquidor. La cura va sobre això.

A Democràcia i cura sostens que la cura topa amb una resistència en entrar a l’esfera pública, una resistència semblant a la que el feminisme troba per superar la societat patriarcal. Quina relació hi ha entre el feminisme i una democràcia de la cura?

Aquesta idea de cura entesa com un estil de vida prové dels escrits feministes del s. XX, i probablement d’abans. Les dones han estat associades a les pràctiques de la cura i s’espera i s’exigeix que les duguin a terme per motius essencialistes, sigui perquè el nostre caràcter és més apropiat per aquestes tasques, sigui perquè som les que gestem, les que donem a llum… Però, en realitat, ens encarreguem d’aquestes tasques perquè sovint són brutes, avorrides, repetitives… No són creatives ni impressionants. Se’m va ocórrer la idea del malson feminista, que és la llavor de tot el llibre, i que fa referència al que passa quan les dones aconsegueixen eliminar les barreres que les havien mantingut a casa, i excloses de certes ocupacions, i passen a poder formar part de l’esfera pública i a ocupar posicions d’alt rang. Qui fa aleshores les tasques de cura? Doncs dones de classes socials inferiors, sovint racialitzades. Aquest és el sistema de classe que veiem avui en dia per tot arreu, així cada vegada som més incapaços de fer-nos càrrec de la cura, fent que no hi hagi interès en com aquesta pot millorar la nostra qualitat de vida. No podem solucionar el problema simplement contractant altres grups de persones perquè facin les tasques que nosaltres no volem fer. Hem de pensar com redistribuir aquesta feina entre tots. Així que sí, un feminisme interseccional, on raça i classe es tenen en compte, està per mi molt relacionat amb la democràcia de la cura.

«En una democràcia, les necessitats de la majoria haurien de comptar més que la de les elits privilegiades»

Com podem combatre la resistència que aquest model de democràcia troba per part dels grups privilegiats de la població i que consideren que les tasques de la cura són inferiors?

Hi ha dues maneres. Per una banda, en una democràcia les necessitats de la majoria haurien de comptar més que la de les elits privilegiades. Si tothom fes les tasques de cura, la càrrega seria inferior i molt més igualitària. Sempre que perdem privilegis sentim que ens han tret alguna cosa que era nostra, i és veritat, però si ets un demòcrata de veritat significa que estàs compromès amb la igualtat. Si féssim de la cura una pregunta normal en el nostre dia a dia, no pensaríem en aquestes tasques com imposicions, sinó com una cosa més que hem de fer, i estaríem compromesos a dur-la a terme. Així, el fet de ser més nombrosos que els privilegiats és una eina poderosa, perquè podem crear les condicions perquè això canviï. D’altra banda, penso que una vegada la gent comença a fer feines de cura, queda clar com i per què són importants. Només així es pot entendre el seu valor. Quan comences a notar les necessitats dels altres, el que les altres persones fan per a tu i el que tu fas per a ells, es pot construir una bona base per a un nou estil de vida que és molt més satisfactori. 

Quin creus que és el paper de l’escola en la creació d’aquests rols?

Penso que el rol de l’escola és crucial, però no pots educar la gent si en primer lloc no hi ha una voluntat de canviar les idees. Tot ha de canviar, no només la manera en com eduquem els nens. Primer la gent ha d’estar d’acord en què això és una bona idea, i després es pot començar tot un procés educatiu que permetrà el canvi. Aquest procés també s’ha de fer a nivell laboral, social i estatal. Els meus companys Tom Malleson i Jennifer Nedelsky al seu llibre Part time for all insisteixen en la idea que una persona que mai s’ha fet càrrec d’un altre ésser viu no pot tenir un lloc en la política, perquè no es pot saber bé què és realment la vida fins que no te’n has fet càrrec d’una altra persona. És un una bona idea i necessitem líders que sàpiguen què és cuidar dels altres i que entenguin la importància d’això.

Com podem començar a introduir aquesta democràcia de la cura en el nostre dia a dia i a un nivell individual?

En el nostre dia a dia el primer que podem fer és intentar democratitzar totes les relacions que hi ha al nostre voltant i fer que siguin responsables amb la cura. Suposo que hi ha un repartiment de responsabilitats de tasques a cada casa, oi? Podem començar per plantejar-nos si el repartiment és correcte. Parlar-ho i portar aquests temes a la consciència de la gent és el primer pas. Reorganitzar-ho és el segon. Això passa igual en el repartiment de les tasques a l’espai de treball, on només uns quants duen a terme aquestes tasques i els altres les ignoren. El que hem d’aconseguir és que tothom estigui implicat en aquests tipus de feines. A més, si observem atentament on està la cura a la nostra vida, ens adonarem que és a tot arreu i que és important fer-se’n càrrec.

Quines altres pensadores, escriptores i referents vares tenir en ment quan escrivies el llibre?

Hi ha tota una sèrie de teòriques feministes que he tingut en ment mentre escrivia: Carol Gilligan, Virginia Held, Eva Kittay, Patricia Hill Collins, entre d’altres. També són referents algunes escriptores feministes de ciència ficció com Ursula K. Le Guin, concretament el seu llibre Els desposseïts, on descriu una societat basada en la cura, on tots es preocupen per tots malgrat l’escassetat en què viuen. Es pot extreure una imatge molt representativa de com una societat funcionaria si la gent cooperés en lloc de competir.