L’any 1972, George Steiner va publicar Després del llibre, què?, un article on profetitzava alguns dels problemes que avui dia afligeixen el món dels llibres, com ara la inflació editorial i la decadència de la lectura focalitzada. Mig segle després, l’economista, traductor i activista Gustau Muñoz (València, 1951) es fa la mateixa pregunta en un context en què el temps i el silenci cotitzen a la baixa. Ho fa a l’assaig Després del llibre. Notes sobre llibres, història i cultura (Edicions UB), una antologia d’escrits breus al voltant de la cultura, el país i el món contemporani, sempre amb els llibres com a nexe d’unió.

Després del llibre és un recull d’articles amb una relativa pretensió d’unicitat al voltant de la posició que ostenta la literatura en la societat contemporània. El títol mateix és una referència a un article de George Steiner en el qual s’insinuen els principals reptes a futur del món del llibre. En aquest sentit, hui dia ens enfrontem als mateixos reptes? Com creus que la irrupció de la lectura digital ha influït en aquests?
El repte de la lectura «atenta», «plena» o «genuïna» que segons George Steiner al seu article Després del llibre, què, publicat el 1972, podria convertir-se en una raresa, en l’ofici i la cerca d’una minoria, aquest sí. Però en aquest terreny tot són conjectures. La indústria editorial està més viva que mai. La gent llegeix també en pantalles, però es publiquen moltíssims llibres, i es venen. Fins i tot passen coses com l’allau de literatura romàntica i fada, o bleda, llibres en paper gruixuts, que atreuen milers d’adolescents i joves, que se’ls empassen. Un èxit de les campanyes de foment de la lectura? Qui sap. El llibre, malgrat tot, a mi em sembla que està més viu que mai.
Des de fa temps es diu que vivim una crisi del paper, fins al punt que aquesta sembla ser el context general en el qual s’engloben tots els projectes editorials. No obstant això, amb el paper no ha passat el mateix que amb altres productes culturals, com el vinil o el CD, que es mantenen en un nínxol específic. Anem, però, cap a un nínxol cada vegada més menut?
No ho crec, és un nínxol molt ampli, de dimensions variables, això sí. Llegir textos llargs en pantalla és incòmode i fins i tot perjudicial. El que hi ha és una repassada fugissera de tals i tals coses, però després la lectura en paper -d’un article llarg, d’un assaig, d’un tractat, etc.- esdevé imperiosa. En pantalla funcionen molt bé els textos breus. No és una cosa substitutiva, com s’havia pensat, sinó complementària. Fins i tot la satisfacció audiovisual de la necessitat humana de ficció no ha desplaçat la forta incidència de les novel·les en format llibre. Caldria anar a pams, però les visions més apocalíptiques sobre aquestes matèries trobe que fins ara no s’han acomplert.
El que sí que sembla cert és que la literatura ha perdut poder d’influència en benefici d’altres formes d’oci com poden ser, per exemple, els videojocs. A més, la dinàmica acceleracionista del capitalisme afavoreix un ritme de consum vertiginós en el qual se’ns bombardeja als lectors d’informació i novetats. En aquest context, què pot haver-hi després del llibre, sinó una mar ingent d’ofertes entre les quals perdre’s?
La televisió no va substituir la ràdio. El cine no va acabar amb el teatre. Els discos no acabaren amb els concerts en viu. Els CDs inicialment sí que acabaren amb els discos en vinil, com aquests amb els discos anteriors tan pesants, però això són simples perfeccionaments tècnics. La gran innovació avui és la xarxa, Internet, que permet mirar pel·lícules, sèries, documentals, i també escoltar música permanentment i a demanda. Tot canvia i cal estar atents a les innovacions del temps. No soc massa amic de profecies, només puc constatar que de moment el llibre gaudeix de bona salut i la indústria editorial funciona. Si vas a la Fira del Llibre de Frankfurt et quedes molt parat davant la dimensió global de tot això en termes socials, culturals i econòmics.

Venim de la cultura de masses i una democratització pel que fa a l’accés a fonts de coneixement i lectura. Altrament, en alguns casos el món del llibre sembla un circuit tancat que es retroalimenta a si mateix —un poc a la manera del segle XIX, a través de llibres que només són llegits per altres escriptors. Fins a quin punt som realistes a l’hora de suposar el gruix del públic lector del circuit literari en català?
Hi ha textos i lectures -de tipus minoritari per la seua pròpia naturalesa- que tenen el públic que tenen, aquí i a la Xina popular. De vegades en català es produeix un best-seller que sorprèn per la quantitat enorme d’exemplars venuts. Jaume Cabré va vendre molts milers del Jo confesso. Hi ha més casos. Ara mateix ja s’han venut, en poc temps, 10.000 de la biografia de Josep Pla que ha publicat Xavier Pla, un llibre monumental, a la manera dels arbres monumentals. Tot és relatiu i mòbil. El mercat català del llibre sofreix interferències procedents de factors molt concrets d’ordre polític, com ara la desarticulació que pateix, l’absència d’instàncies de comunicació eficaces, etc., que cal tenir presents. El fet que en català es publique molt i de tot -i que això encara podria desenvolupar-se molt més, com qualsevol cultura europea de les seues dimensions- és el que no agrada gens ni mica en algunes esferes…
En una altra entrevista deia que tenim la llengua sense estat més potent i que alhora mancàvem d’una articulació cultural com cal. Aquesta qüestió es remunta dècades enrere i és una preocupació que han manifestat altres autors —pense, per exemple, en el recull d’escrits de Josep Pla, Hem d’acostar-nos més a València, editat per Edicions 3i4—. Com veus l’articulació territorial del circuit literari hui dia?
Caldria incentivar molt més la circulació d’autors i propostes, la presència d’autors de diverses procedències als centres culturals de tot el territori. Malgrat tots els entrebancs o les errades pròpies, crec que s’ha avançat bastant en aquesta direcció, però queda molt per fer. Si ens fixem, hi ha publicacions en paper i digitals que fan aquesta feina d’interrelació, com la fan també els departaments universitaris en el seu terreny o instàncies com l’AELC, el PEN, la Xarxa Lluís Vives o la Institució de les Lletres Catalanes. Tenim un sistema cultural policèntric i hauria de ser més convergent encara, en el sentit que Sanchis Guarner donava a la seua proposta o aposta per un policentrisme convergent.
El lector pot percebre al llibre que eres un observador actiu la política nacional i estatal. En clau valenciana, pel que fa a l’estructuració d’un teixit cultural comú amb altres territoris com Catalunya i les Illes Balears, creus que el Botànic ha treballat per tal d’aconseguir-la?
El govern del Botànic va fer una tasca molt positiva però insuficient, per manca de decisió o per pors atàviques a una dreta gens civilitzada. I tanmateix, va crear un clima, un ambient favorable a l’entesa i la cooperació. Un enfocament demonitzat per la dreta feréstega actual. El president actual de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, parlava d’un «procés a la valenciana» referint-se al suposat catalanisme del Botànic. Imagina’t. El que a nosaltres ens sembla poc, tímid i insuficient, a ells els sembla un pecat nefand. Quina manca de visió històrica o, millor, quina manca de civilitat. En qualsevol cas, el govern del Botànic hauria d’haver ingressat a l’Institut Ramon Llull en plenitud de condicions. La crítica destructiva no s’ha evitat per no haver-ho fet, i s’hauria configurat realitat.

Els articles recollits són anteriors a les eleccions valencianes de 2023. Què ha canviat al País Valencià pel que fa a les institucions i la societat civil?
Ens en sortirem. Soc optimista però no per simple optimisme de la voluntat, sinó per la constatació que la fortalesa de la cultura valenciana en català és, en aquests moments, un fet irrevocable en tot d’expressions: la narrativa, la poesia, l’assaig, el teatre, el periodisme… I cal afegir-hi la sedimentació d’aportacions, la coexistència de generacions diverses, la incorporació de nous autors, la gran irrupció de les dones en l’activitat creativa i cultural, la xarxa comarcal, les entitats cíviques, l’ensenyament, les universitats. Molts factors socials i polítics apunten en sentit contrari, d’arrasar, és cert, però crec que hem superat el punt de no retorn i ja hi ha una massa crítica de valencians conscients que faran renàixer i potenciaran de nou un estat d’esperit civil i polític creatiu i positiu. Som resilients.