En defensa de Júlia Bacardit

Algunes sensibilitats polítiques prediquen que la nostra vida privada ha de ser un espai més de subversió dels dogmes socials que els altres, els de les sensibilitats convencionals, volen que heretem: «allò que és personal, és polític» i moltes altres consignes conjurant sacsades, amb aquella estètica tan plaent i la puixança simbòlica de l’anàfora, sovintegen d’uns anys ençà. Tanmateix, en català, els clams esparsos han sabut esdevenir discursos prolífics amb una lògica interna d’una aparença sòlida, desgranada en un format canònic: el del llibre, que, com tot cànon, eleva la ideologia del terreny discursiu al material.

Ja fa sis anys que En defensa d’Afrodita (Tigre de Paper) va arribar a les llibreries no per entretenir ni instruir, sinó amb la intenció de capgirar la vida del públic lector a través del ressò d’un «càntic col·lectiu a les noves formes de relacionar-nos entre les persones». Ho fa sense complexos, amb una narrativa que interpel·la constantment el públic lector i l’acara amb tota una amalgama de models relacionals de geometries sexoafectives molt diverses. L’obra basteix una lògica complexa i innovadora partint d’una subversió molt llaminera: hi ha vida més enllà de la monogàmia.

L’argumentació del llibre, com a bona aproximació teòrica, és molt acumulativa. Amb habilitat, dribla l’autoreferencialitat. Fa tot plegat amb uns tòtems suculents: el batec dels nostres models relacionals haurien de ser el desig, el plaer, la felicitat i la llibertat. Es tanca un cercle hedonista al qual tenim dret i al qual renunciem per culpa de la monogàmia, i es perfila la tesi del llibre de forma sumària: hem de viure fruint sempre que puguem, quan vulguem i amb qui desitgem. Per arribar-hi, d’acord amb l’obra, podem recórrer a proposicions dialècticament agosarades, assistides, sempre que calgui, de la pedagogia, per explicar a altri per què és apoderant i alliberador rebutjar la monogàmia.

Es proposa un desmantellament subversiu, amb perspectiva de classe, de l’amor romàntic amb una narrativa moralista que pretén fiblar-nos la closca i la patata fins que claudiquem. Aquest llibre busca la contradicció de forma directa, entra en el cos a cos amb el lector amb l’objectiu de fer, primer, que es qüestioni la monogàmia i, encabat, que la invalidi a la seua vida personal.

Per molt revolucionari que sigui el contingut, el continent segueix la tradició i no escapa vicissituds innates de la literatura, les teories estètiques de la recepció, que exemplifiquen, entre altres, els relleus generacionals com revulsius en la relació marge-cànon en els vastos confins de la literatura. El solc del desplaçament d’En defensa d’Afrodita és ben visible. La idea de la revolució personal a través del plaer i el sexe, de recorregut tan efervescent i curt com el propi hedonisme, sempre víctima del seu propi immediatisme, de les gratificacions instantànies i mortes, ha cedit enfront altres discursos centrats en les cures i les xarxes. La promiscuïtat, potser, ja no és l’únic model relacional subversiu que fa trontollar els pilars del capitalisme.

En aquest procés de reubicació de l’obra, explicitat per la crítica, les escletxes del seu argument han donat, fins i tot, lloc a la befa. Ja no es tracta d’una simple oposició ideològica, inèrcia natural del pas del temps, cada cop més prolífic i histriònic a l’hora d’injectar nous corrents, sinó que es tracta d’una recepció irònica que qüestiona els postulats tan esmolats de l’obra. Així com els llibres són cànon i sublimen idees, la crítica, mordaç i sorneguera, confirma els desplaçaments a la perifèria. El format breu confirma les nostres suspicàcies en poques paraules, es desfà en minuts allò que el format estès elabora bastament.

La promiscuïtat, potser, ja no és l’únic model relacional subversiu que fa trontollar els pilars del capitalisme

La vida privada ha de ser un espai més per fer la revolució? La monogàmia és tan dolenta? Qui n’accepta les contradiccions és tanoca? Es pot ser d’esquerres i ser monògam alhora? L’status quo tremola si ens fem poliamorosos, si tenim relacions obertes o si convencem les parelles tancades de fer un trio perquè volem allitar-nos amb un dels membres? Totes aquestes preguntes han deixat de tenir recorregut literari, passat En defensa d’Afrodita, cap paradigma semblant ha tornat a fer tant de soroll, ni a les impremtes ni a la crítica.

L’amor és complicat, ningú no estima bé, no ens estimaran mai bé i sempre serem una mica infeliços per molt que trobem la plenitud amorosa. I tot i així, hi ha qui prefereix aquesta infelicitat, les imperfeccions de l’amor romàntic, enfront la soledat. Per contraposició, uns principis molt poc contrarevolucionaris que Júlia Bacardit aborda al seu Dietari sentimental (Medusa), en què la narradora fa un repàs a la seua vida sentimental d’una forma tan clínica i esterilitzada, sense cap necessitat de convèncer de cap tesi, que es fa d’una credibilitat esfereïdora.

La narradora d’aquest diari parla des de la seua pròpia experiència, no es despersonalitza ni recorre a la polifonia d’En defensa d’Afrodita. La crònica de les intimitats no cerca la quimera triangular de la promiscuïtat, les cures i la fi de la tradició familiar imposada pel productivisme capitalista, sinó que busca tot el contrari: l’amor compartit entre dos i prou, el matrimoni, la família, l’estabilitat, el recolzament de repenjar el pit a l’esquena de la persona amb qui dorms. Ho fa sense complexos ni ínfules, amb un optimisme gens màrtir, apuntalat pels desenganys amorosos i les febleses dels enamoraments incipients.

Bacardit no martiritza ni victimitza, en les entrades del dietari hi trobarem simplement una consciència volguda de voler trobar un company de vida per cuidar-se en la salut i la malaltia, sense que això desemboqui en dones submises i desemparades. No té la necessitat de desfer cap discurs ni de recosir cap teoria, sinó que presenta, de forma natural, una voluntat molt primitiva: estimar i ésser estimat.

La recepció de tota obra contempla moltes lectures, i la llibertat de convencions de Dietari sentimental fa que no hi hagi un eix central clar, perquè la pròpia obra els defuig i opta per concatenar una allau frenètica de pensaments que permet identificar-se en major o menor grau amb la veu narradora. Tanmateix, l’amor i Dietari sentimental són indestriables, més concretament, les contradiccions de l’amor.

Si resseguim aquest fil, el punt àlgid de la novel·la es troba, de fet, espars i de passada, quan Bacardit colpeja, desprevingudament, amb allò que tothom sap, però que ningú verbalitza; amb allò que En defensa d’Afrodita transforma en un complex discurs polític: tothom vol estimar i ésser estimat, però ningú no ens estimarà mai com volem i, en el fons, potser ningú s’ho mereix. I, sobretot: no hi ha cap alternativa real a l’amor romàntic.

I no per això s’esbossa un personatge femení més submís, més subordinat a dogmes heretats, més víctima del catolicisme, ni tampoc un amor ni una inèrcia afectiva menys vàlides: es dibuixa una persona valenta, que s’enamora, que pateix quan ho fa, que sap que els homes molt sovint deceben, però tot i així intenta complaure’ls. Sap que fer-ho està malament i, tot i així, hi ensopega una vegada rere l’altra; reconeix que li prenen el pèl i que se’l deixa prendre. Ho fa tot, però, per voluntat pròpia, sense necessitat de demanar perdó ni cap culpa. No és contrarevolucionària i tant li fa, sap que la monogàmia té arestes punxegudes que l’esguerren quan hi passa, però, alhora, renega de tot allò que no sigui aquest model.

Si En defensa d’Afrodita explora els racons més recondits de la gènesi de l’amor lliure, Dietari sentimental es confina en l’amor romàntic i en sacsa els fonaments, sense arribar mai a esberlar-los. Ho fa sense ínfules, a l’empara desvergonyida de la soledat en un extrem i la parella convencional en l’altre. Descarrega el lector de la responsabilitat d’estimar d’una forma revolucionària i mostra, sense embuts ni argúcies lògiques complicades de seguir, que la monogàmia volguda també és una via i que es pot viure acceptant-ne les contradiccions sense ser menys lliure, perquè, al capdavall, l’únic que volem, com diu Júlia Bacardit, és simplement arribar a casa i trobar-nos-hi algú que ens espera.