Ara sí que s’ha trencat l’estigma

Una novel·la pot ser una cruïlla, un punt de trobada de personatges que “són alguna cosa més que quatre persones que s’han trobat gairebé per casualitat”. La vida és atzarosa, dispersa, inversemblant a voltes, i l’art del que la recrea és afegir aquest espill de casualitat disposat en una digressió brillant que orbiti sobre un incert punt comú que uneixi totes les històries que conté. Aquests dies he tingut el plaer de llegir Els dies robats, la nova novel·la de la Blanca Busquets. És una obra vibrant, que sens dubte conté aquest fil vermell que relliga totes les veus disperses de diversos personatges entre les seves pàgines. Uns personatges que malden per recuperar els seus dies robats per uns passats sempre carregats d’estigmes i anhels irresolts. Essent la dotzena novel·la de l’autora, es pot apreciar clarament el mestratge i l’aplom del qui porta tota la vida dedicant-se a l’ofici d’ajuntar lletres i paraules en obres carregades de bellesa. I si a més tens l’oportunitat de conèixer l’autora, com va ser el cas, doncs encara pots apreciar amb més profunditat la mirada que s’amaga rere la Marta, el Ton o la Judit, per citar tres dels personatges que us esperen entre les pàgines editades per Proa Edicions.

Una de les primeres qüestions que de seguida crida més l’atenció és el narrador de la novel·la. Amb un estil indirecte lliure molt treballat, que ressegueix els personatges com una càmera enganxada a la seva espatlla, sentim com a lectors un ritme que no decau en cap moment de la novel·la. Parlant amb la Blanca li comento que l’estil oral em recorda molt a les grans novel·les de la Montserrat Roig, per la dimensió clarament oral del narrador que intercala frases que diuen els personatges. Però ella diu que això al final és deformació professional: en la seva carrera com a comunicadora a Catalunya Ràdio sap que el ritme és essencial per mantenir a l’oient. I aquesta mirada, indefectiblement, s’acaba escolant clarament entre les seves pàgines. A més, cal destacar una gestió de la informació molt cuidada, un balanceig entre el que se sap i el que s’ignora de cada personatge, cosa que ella diu que, en part, li va descobrir a novel·listes com Agatha Christie (tot i que la seva novel·la no és una novel·la de gènere negre).

Amb aquest estil narratiu, la novel·la es pinta per capes, de manera que entrar en cada història fa que entrem en una nova dimensió del que es comparteix amb la resta (o de la mirada que té la resta sobre ell). Així, una tal Marta ens presenta l’univers en què se centrarà l’acció, un castell d’estil bavarès en un poble al mig dels Pirineus. Des de la seva mirada anem descobrint els personatges, que es van resignificant amb cada capítol, a mesura que en descobrim les històries. Sobre aquests, m’agradaria fer un petit aplaudiment al virtuosisme que suposa la Judit, un personatge amb un transtorn mental que no desvelarem que està molt ben aconseguit. Parlant amb l’autora es nota que hi ha hagut aquí una documentació exhaustiva per a fer versemblant aquest singular capítol, que és el moment de solo, de lluïment, de l’escriptora.

La bellesa del llibre rau en l’escriptura, i en la capacitat d’aprofundir amb frases curtes i vibrants en la psicologia d’uns personatges que tenen tota una xarxa subterrània de paral·lelismes que la pandèmia fa aflorar. En aquest sentit, el COVID 19 apareix més aviat com un paisatge que com un tema. És un escenari sobre el qual es desenvolupen històries que a més l’autora ja havia escrit abans del confinament (perquè ja havia passat llargs “confinaments” camí de Puigcerdà a l’R3, gentilesa de la sempre eficient xarxa de trens Renfe). I aquí rau l’interès de la novel·la, en naturalitzar un moment històric recent en la vida fictícia d’uns personatges que es troben atrapats més temps del que esperaven en un retir de ioga que els acaba canviant la vida. Absències, estigmes, vides paral·leles i secrets amagats en cambres tancades ens esperen rere les pàgines d’una novetat que, amb l’ajuda inestimable del seu editor Josep Lluch, afloren de la ploma àgil d’una gran escriptora com és la Blanca Busquets. Que per molts anys podem gaudir de les seves històries!