Anthony Passeron i els fantasmes de la sida

Vist amb perspectiva, ja fa gairebé quaranta anys que la pandèmia mundial de la sida va sembrar el terror entre la societat de finals del segle XX. Avui dia ens sembla una malaltia antiga, com una fantasmagoria de temps passats, però el trauma és prou contemporani com perquè encara ens interpel·li. Pels que no vam viure aquells anys de xeringues i hospitalitzacions, segur que els nostres pares ens hauran explicat el cas d’un amic que es va anar desfent lentament, quan encara no hi havia un tractament per al virus. O potser haurem topat sense voler-ho amb la foto sinistre d’un malalt de l’època, o coneixerem la història a partir d’algun llibre que ens haurà parlat d’una pesta que va arrasar amb una part molt concreta de la població: els toxicòmans i els homosexuals.  

Fa unes setmanes, a la llibreria Finestres, l’escriptor francès Anthony Passeron va celebrar la publicació de la seva òpera prima, Els fills adormits. Asseguda al seu costat, la directora de L’Altra Editorial, Eugènia Broggi, ens ensenyava la traducció al català que havia fet Lluís-Anton Baulenas. El títol del llibre, que a primer cop d’ull ens sembla tendre, se’ns fa macabre de seguida que entenem el significat: els fills adormits són una referència poètica als ionquis que dormien al carrer. Evoca la imatge decadent del propi fill toxicòman estirat al terra que molts pares es trobaven de bon matí, quan sortien de casa per anar a treballar. El lector s’enfrontarà a una crònica sòbria i molt ben narrada de la història de la família de l’escriptor, que va alternant el relat autobiogràfic amb el relat científic. Passeron insisteix a narrar les petites gestes que feien els metges dels anys vuitanta i totes les dificultats que van tenir per entendre aquell nou virus que s’estava escampant. L’objectiu, ens confessava l’autor amb una sorprenent sensibilitat, és homenatjar uns treballadors que estaven molts més desinformats que els investigadors de la covid. Amb tot, el focus del llibre està amb el seu oncle Désirée, un dels primers malalts de sida d’un poblet de prop de Niça on tothom es coneixia.

Si bé és cert que l’estil narratiu de l’autor busca acostar-nos al realisme físic tant de la malaltia com de la carnisseria on treballaven els avis de l’escriptor, plenes de «carcasses òssies sangonoses», Passeron també impregna el llibre d’una aura espectral. Aquest efecte l’aconsegueix gràcies a les cintes de Super-8 sense so que gravava el seu pare i que ara ell torna a mirar per invocar els seus avantpassats: «tan sols se sent la remor que ha convertit tota aquesta gent en fantasmes». Això em va fer pensar que la sida és una de les primeres malalties virològiques que es van poder enregistrar fàcilment en vídeo, i que tot plegat fa que ens apropem a ella d’una manera gairebé morbosa. Aquí a Catalunya, entre altres relíquies, tenim l’esplèndid documental Pobres pobres que els donguin pel cul. La cineasta Lulú Martorell va reunir arxius de la tempestuosa vida del poeta maleït Pepe Sales, a qui al final de la pel·lícula veiem a les termes de Budapest, malalt terminal i prim com un esquelet, mentre sonen de fons les seves cançons d’amor i droga. Per tots aquells que hem nascut després de la pandèmia de la sida, veure vídeos de joves com nosaltres així de demacrats, no només impressiona sinó que també ens convida a voler desxifrar en aquestes imatges tot de qüestions que ningú ens ha volgut explicar mai.

Si el trauma encara ens interpel·la és perquè Passeron ha copsat una atmosfera de ‘no future’ que s’assembla al món d’avui més del que ens pensem.

L’altre objectiu de la novel·la autobiogràfica, sens dubte, és retratar la solitud d’una família. Passeron ens recorda que, en una època en què ser ionqui era delicte i ser gai estava mal vist, la sida tenia una condemna doble pels pacients: «una mort física i també social». Per això els herois del llibre són els familiars del Désirée, especialment la seva mare, àvia de l’escriptor. L’arc narratiu de la mare ens demostra com es pot passar de la negació covarda del problema a la comprensió més absoluta. Les mares d’aquells malalts eren segurament les persones que més pietat van tenir per aquelles criatures a qui la societat donava l’esquena. Una generació de mares que s’havien passat tota la vida pencant i resant per construir alguna cosa sòlida, i que d’un dia a l’altre van perdre la fe en Déu. Passeron és el net que no forma part del drama d’una manera directa, i la gràcia és que pot orbitar a prop dels personatges sense jutjar-ne cap de manera severa. Tant ens apropa a la desesperació dels familiars pencaires com ens fa entendre el món subaltern d’aquells ionquis que, com s’afirma en un moment del llibre: «preferíem dinyar-la per la droga a portar la vida dels nostres pares, que es mataven treballant». I si el trauma encara ens interpel·la és perquè Passeron —segurament sense saber-ho— ha copsat una atmosfera de no future que s’assembla una mica més del que ens pensem al món d’avui.