Anna Carreras: “La literatura, com l’amor o la droga, és evasió”

La filòloga, traductora i escriptora Anna Carreras i Aubets acaba de publicar la seva última novel·la titulada Halley 2042 aquest passat mes de juny. L’obra narra la història de la Laia que viu amb el seu germà Lluís en un pis des d’on, a les nits, senten enrenou sexual que aparentment prové del pis del costat, on hi viu una dona de noranta anys amb la seva cuidadora. La Laia és escriptora i es deixa endur per la seva naturalesa curiosa per intentar esbrinar què passa a casa de la seva veïna fins que al final es veurà immersa en una trama de misteris i embolics que li seran d’inspiració per un dels seus contes. La novel·la anirà desvelant mica en mica tot aquest entrellat, en el qual s’hi veurà implicat l’Ovidi, un noi amb una vida molt fosca, i tot un món tecnològic futurista que potser no ens queda tan lluny. Ara hem tingut l’oportunitat de parlar amb l’autora. Ens trobem a la gastro-llibreria Context, al bell mig del barri vell de Girona. Ens asseiem a dins per tenir una conversa distesa sobre Halley 2042 i per parlar de temes com la professió i l’activitat de l’escriptor, així com la intel·ligència artificial i la seva implicació amb la humanitat.

La Laia, la protagonista, és escriptora i, com a tal, fa servir d’inspiració el seu entorn i tot el que li passa. Fa de la seva vida literatura. A l’hora d’escriure et passa el mateix?

Absolutament. Aquí sí que podem dir que hi ha un punt autobiogràfic perquè primera, la Laia escriu, igual que jo; segona, fa molts anys vaig comprendre que abans d’escriure havia de viure, perquè com que el lector no és imbècil, si tu expresses la teva veritat, aquesta veritat arriba. Jo escric ficció però sempre basada en una realitat. I, d’altra banda, és la primera vegada que hi ha una defensa de l’ofici, perquè porto com vint anys sentint-me dir “tu vius de l’aire”, “això no és una feina”, “no hi ha horaris”, per això la contraposició de la Laia amb el seu germà que té uns horaris molt cabrons. Hi ha una defensa de l’ofici per primera vegada dient que és un ofici solitari, que implica un dolor i un esforç. Potser no és tan important com altres oficis; no salvem vides, però també treballem.

La Laia i en Lluís són germans però, tot i això, no s’avenen gens ni tenen res en comú. Has creat aquests dos personatges intencionadament com a pols oposats perquè li agafem mania a ell i a ella no tanta?

Potser no per agafar mania però sí que pretenia que en Lluís fos molt desagradable, òbviament no pel seu ofici sinó pel seu comportament, i que la Laia fos més propera al lector, sobretot al lector que té un punt de creativitat o de sentit crític, perquè ella és molt crítica amb tot el que veu a la societat. D’altra banda, tots els personatges tenen una doble vida, en alguns molt més marcada i d’altres no tant, i en la novel·la tota l’estona es juga amb aquests contrastos, tot té una doble mirada.

He escrit Halley 2042 en dos mesos concentrada en això perquè necessitava matar a algú, literalment, per un estat personal de caos 

La Laia s’obsessiona amb els sorolls de la veïna, amb comportaments estranys del seu germà, etc. Ella es fixa molt amb tot el que té al voltant i sembla que, en lloc de viure una vida pròpia, visqui a través de la vida dels altres. És això el que fa un escriptor?

L’escriptor, o qualsevol persona amb una feina creativa, pensa que el present i tot el que l’envolta és absolutament mediocre. La quotidianitat és mediocre. Aleshores, a través de mirar els altres o aquells punts dels altres que ens criden l’atenció, podem construir vides possibles més interessants que les que hi ha en la realitat. És a dir, es barreja la font real, se’n pren distància i es fabula una mica.

Llavors, la literatura és evasió?

Absolutament. La literatura és evasió, com l’amor o la droga.

Una cosa que crida molt l’atenció de la novel·la és que la Laia, com a narradora, parla sense pèls a la llengua, sense tabús i amb molta ironia i sarcasme. Això és un estil teu propi o ho has volgut crear pel personatge?

És un estil que em va venir dos llibres anteriors a aquest. La traducció de la novel·la La Fam Invisible de Santi Balmes, el cantant de Love of Lesbian, i la Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol em van ensenyar que el sentit de l’humor permet filtrar tot el que vulguis –el dolor, el patiment– i ho fa fluir tot molt millor. Aquestes persones em van canviar l’estil i ara escric com parlo, sense floritures. Jo tenia un estil pedant, barroc i recargolat, i em fotia fàstic això. Perquè només expressava. I vaig entendre que la literatura, a part d’expressar, és comunicar. I m’agrada molt això: baixar el to, que no vol dir el nivell, sinó comunicar més de tu a tu. I el sentit de l’humor és el filtre perfecte per a això.

Tota la trama de l’obra porta a la Laia a descobrir un misteri que la trasbalsa molt i la fa sentir fins i tot incòmoda. Tu creus que un escriptor ha de ser incòmode?

Un escriptor està permanentment incòmode, sí. Els romàntics, d’aquesta incomoditat en feien suïcidi. Actualment potser tenim una mica més de seny però, com que estem incòmodes, expressem aquesta incomoditat, no per incomodar el lector ‒que el lector ja s’incomoda sol si té una mica de sentit crític‒, sinó per demostrar que critiquem moltes de les coses que ens envolten i que s’estan veient com a normalitzades. Si jo veig una notícia a la televisió que diu que han violat tres nens petits, no em quedo indiferent. Puc arribar a fotre’m a plorar. Potser és una sensibilitat que no cal ser escriptor per tenir-la, qualsevol persona la pot tenir.

No he llegit mai ciència ficció. De fet, la detesto. Però arriba un puntque penses: què passaria si pogués marxar d’aquí? 

Per tant, creus que la literatura és important per reivindicar lluites socials o per comprometre’s en certs aspectes de la societat?

En la literatura i en totes les arts, actualment, hi ha d’haver un punt de denúncia i s’ha de tenir consciència que són una arma de futur, una idea que havia quedat en l’oblit. Ara tornen a ser temps de lírica perquè, si algú no ho diu, sembla que tot estigui acceptat, normalitzat i que ens hi resignem. Jo no em resigno a què hi hagi violacions de dones o abusos de menors. No m’hi resignaré mai.

A la novel·la la Laia diu que l’escriptura per a ella és un acte de llibertat, de valentia i també una manera de mostrar-se tal com és. T’hi identifiques?

Sí. Si no pogués escriure em sentiria esclavitzada per aquest món i aquesta quotidianitat que s’arrossega, perquè al final te la fan arrossegar i et posen horaris en moltes coses. I si no tingués un espai de llibertat, jo quedaria petita i esclafada. Crec que això té molt de mi.

Al final de la novel·la, la Laia acaba descobrint un misteri que la sorprèn i la trasbalsa. Creus que és millor quedar-se en la ignorància o és preferible saber la veritat encara que comporti angoixa i malestar?

Penso que sempre és millor saber perquè saber coses o tenir coneixements, encara que siguin pertorbadors i desagradables, et va generant una motxilleta. I a l’hora d’enfrontar-te a nous problemes de la vida pots retornar a aquella motxilleta i dir “això ja ho vaig viure” i, fins i tot, pots ajudar als altres. La literatura també ha de ser una font d’ajuda. No d’autoajuda, però sí d’ajuda.

La Laia fa servir tot el misteri que hi ha a casa de la seva veïna per escriure un conte, i va escrivint a mesura que va descobrint coses noves. I, quan resol el misteri al final de la trama, el que acaba destapant la supera. En la literatura, el propi text pot acabar superant a l’escriptor?

Sempre. La literatura supera al propi autor. Aquell escriptor que té una novel·la amb un guió previ –això començarà així, hi ha d’haver dos morts, tres escenes sexuals, un assassinat…–, home, això no és creatiu. Jo penso en la novel·la-riu i amb una escriptura gairebé automàtica, amb les revisions que després calguin. Jo escric depenent del meu moment vital. He escrit Halley 2042 en dos mesos concentrada en això perquè necessitava matar a algú, literalment, per un estat personal de caos. Com que si matava a algú me n’anava a la puta trena, vaig matar per escrit. I va ser alliberador, molt alliberador.

A nivell formal, la novel·la està dividida en capítols. Alguns estan narrats per la Laia en primera persona però n’hi ha d’altres on narra una veu en segona persona que no sabem qui és i que parla de la vida de l’Ovidi. Per què vas decidir fer aquest canvi narratiu?

Primera, per distorsionar-ho una mica tot, perquè no fos com una novel·la d’Agatha Christie: hi ha un mort a la primera plana i ens passem tot el llibre intentant saber el culpable. Si ets un mal narrador a la pàgina vint ja saps qui és l’assassí. I, en segon lloc, perquè aquesta segona persona que parla en aquests capítols intercalats dirigint-se a l’Ovidi, que és una persona sense sentit existencial, sembla primer que sigui la veu de la consciència. I com que som en un segle d’incapacitats emocionals en què no ens agrada que ens diguin que no, això mostra que aniria molt bé que tots tinguéssim una veueta –que en el llibre acaba sent una entitat– que ens recordés com som, la merda que som, els defectes que tenim i en què podem millorar. I això costa molt d’acceptar. No acceptem el no ni la crítica. I això era, doncs, una crítica a no acceptar la crítica.

L’Ovidi és un personatge amb molts problemes existencials i molt intens. Per què el vas voler fer així?

Tots els personatges de la novel·la són portats a l’extrem, l’Ovidi potser el que més. Però és d’aquesta gent que cada dia n’hi ha més, que no tenen cap futur a la vida ni cap interès i que simplement s’evadeixen amb la droga o amb el sexe, tot de manera desenfrenada perquè no estan bé amb ells mateixos. També és una autocrítica a aquesta gent que no sap avançar de cap de les maneres i que es recreen en la seva pròpia merda. Em fa molta ràbia, igual que quan algú et diu “soc molt feliç”. Són persones hostiables. Ni ningú és molt feliç ni ningú s’ha d’anar recreant tota l’estona en el seu patiment per generar compassió. Són com dos extrems socials que a mi em foten ràbia a nivell personal. No els crec.

Aquestes noves intel·ligències humanitzades vindran per tornar a ensenyar-nos a estimar.

L’Ovidi és el personatge que introdueix el tema clau de la novel·la: les màquines i la intel·ligència artificial. Creus que les joguines, les nines sexuals i altres tecnologies han jugat en contra de les relacions de parella? Les han empitjorat?

Les joguines i nines crec que sí. Les han empitjorat perquè hi han posat una distància. Si una parella està la mar de bé i afegeix això com a complement, genial. Però si és perquè no està bé i es pensen que això els solucionarà els problemes íntims, van molt errats. Però hi ha un salt mortal cap a una tecnologia humanitzada, que en podem dir ciborgs, que vindrà –i és una paradoxa enorme– a ajudar a què la humanitat recuperi aquella humanitat que ha perdut. S’ha dit que les màquines vindran a treure la feina de la gent i en això hi estic d’acord. Però hi ha una certa tecnologia humanitzada que està funcionant ara en països de l’Orient que ve a ajudar-nos a recuperar valors i maneres de comunicar-nos. Perquè si fem un skyline d’una ciutat, aviat veurem una finestra amb una llum i a dins un sol individu davant d’una pantalla. Això és evasió i solitud total. I vindrà aquesta tecnologia en forma humana –que la podrem manipular perquè no ens digui mai que no– que ens ajudarà a tornar a sentir amor.

De cop, comença a sonar Planeador de Love of Lesbian al fons i Carreras crida un “gràcies!” al treballador del local. Riem. Això també ho volia dir, que el llibre és una barreja conscient de l’estètica de Love of Lesbian i inconscient de la filosofia de La Casa Azul.

La Laia menciona que per a ella “Halley” significa color blau turquesa.

Sí. Ve del disc El poeta Halley de Love of Lesbian, perquè la portada és de color turquesa. En Santi Balmes munta les seves escenografies amb aquest color. El turquesa o el blau en general, com deien els romàntics del segle XIX, és el color que ens vincula al record i a la projecció de futur. Per tant, un creador com la Laia, o tira de record o tira de somni perquè el present no li aporta res. Per a mi aquest color és un protagonista més del llibre. Aquesta influència de Love of Lesbian en el llibre és conscient. Però jo, després de publicar-lo, vaig descobrir La Casa Azul i la seva filosofia. En Guille Milkyway, cantant i productor de la banda, opina que hi haurà un dia que podrem crear un microxip on podrem posar-hi un moment feliç que haguem viscut, ens l’inserirem sense dolor i podrem reviure tants cops com vulguem aquell moment. És exactament el que diu Halley: aquesta tecnologia humanitzada ve a fer-nos més humans.

I d’on et ve aquest interès per la tecnologia i la intel·ligència artificial?

Doncs no he llegit mai ciència ficció. De fet, la detesto. Però arriba un punt que penses: què passaria si pogués marxar d’aquí? Si alguna cosa, que no fossin les drogues perquè no és el meu estil, em permetés fugir d’aquí? I te n’adones que l’únic que et permetrà fugir d’aquí és una intel·ligència artificial. A més, durant el confinament vaig veure la pel·lícula Her on el protagonista s’enamora d’una veu robòtica i manté una relació d’amor amb ella. Són tot d’inputs que han fet que ara m’apassioni per això.

És possible que ens enamorem d’aquestes màquines amb qui mantenir aquest tipus de relacions? Podem confondre el plaer que ens donen amb enamorament?

Sí. L’ésser humà ha perdut tantes capacitats i viu en tanta plena contradicció en tots els àmbits de la seva vida que és perfectament plausible que et puguis enamorar d’una punyetera màquina. Perquè es perd la idea que allò que tens al davant és una màquina. Això és molt del segle XXI. A part, hi ha l’ego de dir jo he comprat això, jo l’he fet a la meva mida i per tant m’encanta el que jo he creat. És egolatria pura.

Aquestes relacions amb màquines creus que ens satisfan de debò a llarg termini? O ens estem auto-enganyant emplenant un buit que no podem satisfer?

És que com que ja som en el buit, penso que aquestes màquines humanitzades venen a omplir aquest buit. Perquè hem perdut la capacitat de relacionar-nos. El 80% de les parelles discorren en paral·lel tota una vida i ja els hi va bé. No hi ha mai la fusió perpendicular, allò de 1+1 igual a 1. Avui en dia 1+1 és igual a 2. Cadascú conserva la seva individualitat. Per a mi això no és amor, és un “ja m’està bé”. I aquestes noves intel·ligències humanitzades vindran per tornar a ensenyar-nos a estimar.

El llibre s’obre amb una cita de la cançó Wild is the wind de David Bowie. Per què?

Perquè el cantant és l’exemple d’aquesta dualitat que hi ha en tot el llibre amb les múltiples personalitats de tots els personatges. David Bowie es creava moltes identitats i va ser icona d’un alliberament, que és el que pretenen els personatges: alliberar-se de totes les seves merdes perquè tots porten una càrrega.

Estàs satisfeta amb el resultat del llibre?

Mai no estic satisfeta amb el resultat de cap llibre. Però penso que és un salt endavant respecte a això que jo en dic “negrejar”, perquè jo no faig novel·la negra encara que hi hagi un mort. Però pertorbar o inquietar ‒el que per a mi vol dir “negrejar”‒ m’agrada més com ha quedat en aquest llibre que en l’anterior. Aquí m’hi he matat més, també amb l’escriptura. Trobo que he estat més transparent.