Albert Jané i el seu «calidoscopi informal»

L’obra d’Albert Jané és un iceberg. La part visible la formen milers de pàgines escrites -articles, gramàtiques, llibres i diccionaris- dedicades a aclarir aspectes de la llengua, a més de rondalles, còmics i pel·lícules, i de la feina feta a Cavall Fort. Només un reduït nombre d’iniciats pertanyents al seu cercle d’amistats coneixíem part de la seva narrativa gràcies a unes edicions privades: dietaris com Tal dia farà l’any, Què deuen voler?, Els dies i els anys, els Quaderns de Barcelona, Les Estances d’Omar Kayam i, últimament, El cercapeus transversal.

Albert Jané © Ester Roig

En aquests moments acaba d’emergir, gràcies a les Edicions de la Ela Geminada una part molt important de la seva obra narrativa: el monumental Calidoscopi informal, un text que és un autèntic, inclassificable i gegantí homenatge a la nostra llengua i que reuneix, al llarg de mil quatre-centes pàgines, tota la saviesa del lingüista, tota la capacitat d’observació de l’entorn d’un àvid acaparador d’emocions i sensacions, i tot el sentit comú, la perplexitat i l’esperit crític que no s’està de manifestar com a testimoni del pas del temps i de la renovació de modes, costums i tradicions, tot plegat servit amb un llenguatge que pot anar del nivell acadèmic a un xaronisme gairebé oblidat.

Aquest monument literari que, en aparença, no té un fil argumental, manté el pols narratiu, amb els comentaris, els diàlegs i els estirabots que deixen anar un seguit de personatges batejats, segons les circumstàncies, amb noms ben adequats per més estrafolaris que puguin semblar.

Els senyors Pelamdeu i Salsufragi, embadalits per la bellesa de la senyora Masgrau, no s’estaran de comparar els seus sentiments amb el món que els envolta. I, tot i que els costàrà quart i ajuda, no deixaran d’expressar la seva admiració per aquesta dama, de la mateixa manera que el narrador es fon només de pensar en Josefina, la dels braços de serp…

Quan planteja algun conflicte d’interessos, l’autor recorre a les opinions ben diverses que exposen una galeria de col·lectius de la seva creació com són els carbassonites, els neoballotians, els pambolians, els pampalluguins, els rosacrucians, els bogomils, els postmariconites, etc., etc., si bé en la majoria d’ocasions les polèmiques, uns a favor de qualsevol idea, pla, proposició o projecte, i els altres en contra, es concreta entre els ulamites i els suixinites, en perpètua contradicció.

Jané exposa al llarg de la seva novel·la un entramat de relacions amoroses en què podria quedar en entredit la fidelitat conjugal si no fos que ens en proposa algunes variants com ara la que diverses esposes mantenen simultàniament amb dos o tres marits. I marits amb una lleialtat de pedra picada a les dues o tres mullers amb qui estan ben casats. En molts casos explica amb total naturalitat la vista grossa que fan membres del gremi dels banyuts davant la relació de llurs esposes amb tota mena d’ensotanats d’allò més concupiscents que no deixen res per verd: casades, solteres, verges, per una banda, i una rècula de dimonis de l’infern, per una altra.

Ah! I quin paper més important que hi tenen, els dimonis! N’hi ha de totes menes i categories amb uns oficis, qualitats, defectes i noms tan originals com Sangdefel, Karadepús, Banyatrista, Sacdepolls, Karadafalç, Kantakalascú, Bibalabí o Salfumant, de qui ens aclareix que era més animal que la mare que el va parir. O el dimoni Malaplata, un usurer sense entranyes que quan li deien que aniria a parar a l’infern es feia un bon tip de riure… I pel que fa al dels sacerdots, no es queda enrere: Mossèn Bicornell, els reverends Tancalai, Hilari d’Alacullera i Sucamulla, l’antipapa Grau Nicolau II, el cardenal Gripou (o Gripau), mossèn Concòrdia, fra Recared dels Enciams…

Hi ha uns personatges que es mantenen ben vius al llarg de la narració. En podríem esmentar una pila, però ho reduïrem, a l’atzar, i no pels mèrits de cada un, al professor Filberticus, l’Anna Balbina, Boris Karloff, l’Anticrist i en Leviatan, en Lacandru, la la Claror de l’Alba, en Xaruk i en Maluk o la senyora Sinibalda, que té el marit ben collat: «El meu marit, pobret, a casa fa el que vol. Ara, això sí, abans m’ho pregunta a mi, pobret».

Albert Jané © Ester Roig

D’altres, de signes i personalitats ben diferents, ja siguin el pap de Rom, en Jan de la Ronya, el barber del rei, un lexicògraf rancuniós o un camiser del barri vell, s’introdueixen en la narració abruptament d’acord amb la fórmula: «Una vegada hi havia un…», que l’obliguen a deixar anar un seguit d’anatemes contra aquells indocumentats que ho expressarien, calcant-ho descaradament de llengües veïnes, i escriurien: «Hi havia una vegada un…». Perquè, d’anatemes contra un exèrcit de transgressors n’hi ha un munt. Contra els infames grafistes que per tal que un text faci bonic, s’entesten a reproduir-lo amb fons de colors i una lletra tan menuda que resulta il·legible. Contra els cuiners de primer pàgina que ho serveixen tot amb salses infectes, sucs innobles i cremes abjectes. Contra els qui s’entesten a dir cava d’allò que sempre se n’havia dit xampany. O contra els qui s’esforcen a qualificar de calenta la deliciosa xocolata desfeta… O contra la moda d’aplaudir en els enterraments, que li sembla horrible, gairebé un sacrilegi… I, en temps d’escassesa d’aigua, proclama que s’hauria de prohibir la dutxa diària, perquè «qui vulgui anar net, que no s’embruti tant»

Ditiràmbic, deuterocanònic, hiperbòlic, paradigmàtic, mefistofèlic, eutrapèulic, aplopètic, cacofònic… i un reguitzell més d’adjectius tan poc llegits i escoltats com aquests serviran per aclarir o embolicar més conceptes, situacions i personatges que voregen un món que podria endinsar-se un pèl en el surrealisme si no fos que, per altra banda, toca de peus a terra amb fermesa.

No, res de surrealisme, ans sentit comú. Un sentit comú paradoxal que plana en tot moment al llarg de tantes pàgines com en el cas d’aquell individu que va deixar de fer de pallasso perquè tothom se’n reia. O com aquell pintor abstracte que criticava els poetes que escrivien versos que no s’entenien. O com aquell que deia que semblava mentida que amb tanta ignorància com hi ha, se sàpiguen tantes coses. O quan deixa anar sentències com ara «No és més ric qui té més coses sinó qui té més lloc on tenir-les», o «Sense l’ungüent del dos per cent no es resol cap expedient», o «Pensar és com guiar un cotxe, que no et pots distreure ni un moment: un segon de distracció i la idea ja se te n‘ha anat del cap»…

En un moment de distensió, ens situa el venerable Noè en la situació que va viure quan de les altures el van avisar a temps de l’aiguat que estava a punt de caure-li al damunt. El patriarca, quan comença a ploure, descansa, s’asseu dins un barracó i es disposa a encendre la pipa, cosa que provoca que al narrador li facin tot de retrets al·legant que això és un anacronisme com una casa de pagès ja que encara faltaven una pila de segles perquè el Tòfol de les caravel·les no arribés a port. Però l’interpel·lat, bonhomiós, no s’està de replicar que és una discretíssima llicència davant l’enorme anacronisme que suposava embarcar en un vaixell de fusta, a més de la família, vuit mil espècies d’ocells, més de més de dos mil ofidis i parelles d’altres espècies de convivència difícil i de còrpores que podien anar de la d’un elefant a la d’una formiga.

L’autor no s’està de comentar certes expressions que pertanyen a la seva -i meva- generació. Així, quan explica que, abans de jugar-se el que fos a parells i senars, algú podia dir: «la porra no val!». Què és la porra? Només cal tenir vuitanta i tants anys i haver-se pelat els genolls jugant pels carrers sense cotxes d’aquesta ciutat per saber que es refereix al dit gros. O les consignes imprescindibles que s’havien de cantar quan es jugava a robar melons: «Aquest és verd, aquest és madur, ai que no ve ningú… Aquest és verd, aquest és madur, ai que ve el guri!», el crit final que provocava el campi qui pugui perquè el guri era el guripa, el poli, el bòfia davant la simbòlica presència del qual tots els d’un bàndol havien de fugir per no ser caçats pels adversaris.

No ha de sorprendre que cada dos per tres aparegui un enfilall de sinònims ben aclaridors per precisar allò de què tracta perquè no s’ha d’oblidar que l’autor va compondre, fa una pila d’anys, el precís i utilíssim Diccionari Barcanova de sinònims.

L’aparent excés de pàgines d’aquest monument literari queda curt gràcies a la contenció de l’autor que en molts moments és capaç de frenar l’empenta narrativa, no ens aclareix com acaba alguna de les situacions plantejades i ens deixa amb la mel als llavis sense saber què va sortir de l’amistat acabada de segellar entre sant Ramon Nonat i l’Espasa de Dàmocles, quan fa un joc de mans, canvia la decoració, i ens situa en un altre escenari… De la mateixa manera que quan ens disposàvem a entendre de què anava la conversa que mantenien el poeta Foix i en Nasi de l’Allioli, apareix el doctor Bori-Valeri, que no hi tenia res a veure, i ens alliçona en el sentit que quan es posa a ploure, ni s’enfada ni es posa nerviós: agafa el paraigua. I dels dos amics ja no en sabrem res més… I mai no sabrem tampoc si el capità Abel de la Sala aconsegueix el desitjat ascens a comandant perquè, de sobte, un tal Hanníbal Margarida fa una aparició inesperada per comentar que els qui tenen molts llibres i pretenen conservar-los molt ben ordenats no tenen temps per llegir-los, i aquell capità ja s’ha fet fonedís.

L’autor es permet fer molts d’aquests talls inesperats amb la introducció d’infinitat de poemes breus, ben marcats, com ara: «Llir entre cards, et veig, pendent d’un fil / nítidament, com un estel llunyà. / Jo me les hec, amb un avui hostil, / pensant, però, en un joiós demà» O «Jo sóc, senyor, aquell antic esclau, / que, no sé com, l’atzar va deixar lliure, / els meus records són sols els d’un palau, / senyorejat per la qui em feia viure». «El dos per cent aspira al decasíl·lab, / no vol cedir ni un pam del seu terreny, / assumirà la seva part de l’IVA, / exempt d’excés de desraó i de seny» Ai! El dos per cent, tan present, constant i perseguit per tothom!

A part d’aquests poemes, voldria destacar els rodolins que apareixen ben sovint, amb tota naturalitat, com una part més del text, sense que tinguin cap incidència en la narració: «Tirolesa, tirolesa, no et deixis el guitarró, no ens toquis el voraviu i canta’ns una cançó». «Roba cara, roba cara, els més llondros, els més rucs, els solemnes sabatasses, amb calés en poden dur». «Qui no té una arruga té una berruga, i qui no té un ull de poll té una piga al coll». «Demà ja en parlarem si és que encara piulem, demà serà un altre dia si la nit ens estalvia, i ja en tornarem a parlar que potser ho veurem més clar». «Qui té fam somia pa, qui té set somia vi, i qui té ganes de viure no em somia pas a mi». «Qui finalment aconsegueix bufar cullera ja pensa en la forquilla». «La cara i la creu se’n van a ballar, l’una diu a l’altra: A tu qui et traurà? El mosso del vi, el vailet del pa, el noi de les roses, l’hereu del lilà, el duc de l’avui, el rei del demà». «Les tisores que no paren, que no paren de tallar, fins i tot n’hi ha que diuen que tallen el bacallà». «El plagi és també com un homenatge a l’autor plagiat». «Les finestres, envejoses, no volen que sigui dit que hi ha estrelles dalt el cel que brillen tota la nit». «Me li diuen bufanúvols i ja s’ha emportat al llit la Marina, la Balbina, la Remei i la Judit, i una esplèndida pallaga que no vol que sigui dit – no fos cas que ho detectessin les orelles del marit».

En una entrevista recent, l’autor explicava el seu entusiasme per l’onomàstica que permet barrejar noms reals i inventats «perquè la llengua permet crear noms fantasiosos, imaginatius i que siguin un reflex de l’essència de la llengua».

Després de llegir aquest Calidoscopi informal, que també s’hauria pogut titular Calidoscopi infernal, atesa la quantitat de dimonis que hi circulen, no podem fer altra cosa que treure’ns el barret, aplaudir i esperar que surtin a la llum més títols fins ara submergits de l’iceberg que és l’obra d’aquest apassionat lingüista i narrador.