Albert Guiu i la desolació de l’oblit

La poesia d’Albert Guiu (Flix, 1972) sorgeix d’una necessitat gairebé somàtica d’escriure religiosament cada dia per explicar-se les perplexitats de la vida. Després de milers de versos escrits en els darrers trenta anys i de poemaris com Els versos de la prostituta (Premi Marià Manent, Viena edicions, 2004) o De la mà de la meva filla (Premi Martí i Pol, Aeditors, 2007), el seu darrer llibre és un cant a la desolació de l’oblit que pateix sa mare, víctima de la hiena Alzheimer. Fina (Edicions Forment, Barcelona, 2022) ens parla de sentiments, emocions i afectes que només es poden mostrar fidelment des de la poesia, des de l’intent d’assolir la màxima expressivitat de la literatura, de forma que apareix com una veritable declaració poètica d’amor filial, perquè l’autor mostra fins a quin punt estima i admira la mare, com en té cura ara que tant el necessita i també com hi manté aquella relació especial que sovint s’estableix entre les mares i els fills, que sol ser diferent de la que tenen mares i filles, més enllà de tota la parafernàlia freudiana.

Perquè, al principi, quan els homes encara tenien una mica de senderi, creien que les grans divinitats eren femenines, perquè les dones són la font de la vida i de l’ordre de les coses, són i hi són sempre, mentre que els homes tendeixen a passar per allí. Això ho saben perfectament els catòlics, que amb la Contrareforma van poder salvar els mobles gràcies a l’entronització de la Mare de Déu (que els espanyols inexplicablement denominen la Virgen, com si la virginitat fos un estadi superior a la maternitat), la Gran Mare, la feminitat que dona la llum de l’esperança als creients i desperta la simpatia fins i tot entre els ateus.

 La figura maternal implica la infantesa, el paradís perdut, la pàtria del passat d’on hem estat desterrats pel pas del temps.

 La figura maternal implica la infantesa, el paradís perdut, la pàtria del passat d’on hem estat desterrats pel pas del temps. Deia Sartre que mai no es podria guarir de la seua infantesa feliç i, en certa manera, aquesta sembla la clau de l’escriptura d’Albert Guiu, on el passat sempre és present i on el pes dels ancestres és considerable. És la clau dels versos amarats de nostàlgia que trobem a De la mà de la meva filla o de la prosa autobiogràfica i brillant d’El curs que les vaig suspendre totes, sobre  l’any funest de l’Albert, l’adolescent díscol, el poeta encara sense consciència de ser-ho i el futbolista notable, tres persones en un sol noi vertader que, inevitablement, estava destinat a tornar al setembre.

Som allò que pensem i allò que fem, però sobretot som el nostre passat i els nostres records, i no gaire cosa més. Per això és tan terrible l’Alzheimer, perquè és una força cega que ens empeny cap a la deficiència ontològica, en un viatge fins a les fronteres del No-res, fins al Ningú. “Se’n va la memòria/ amb maletes plenes de tu”, en  “vagons tristos” que “arrosseguen la viatgera/fins a l’estació blanca”: cap a la blancor estèril i freda del pur No-res. Amb aquests versos magnífics i desolats comença el poemari i el viatge de la mare cap al Ningú, l’Outis dels grecs, com el viatger Ulisses diu que es diu als ciclops, després d’haver cegat Polifem. Dos cants més endavant, per poder retornar a casa, l’heroi davalla a l’Hades, on els espectres dels morts es mouen en la inconsciència de qui foren. És difícil trobar un  símil millor per il·lustrar el mal de l’oblit que tot ho esborra lentament, inexorable: “Et fugen els mots/ per les escletxes d’un Avern”, diu l’Albert Guiu.

Més amunt havia escrit: “Oblit que combat l’amor/ és oblit derrotat”. Amb l’esperança de vèncer, cal enumerar els fruits de la terra, els noms dels familiars, els rituals de la cuina, les ciutats i els rius, abans no desapareguin per sempre. És l’amorosa disciplina del bon fill, de la bona persona que recorda perfectament totes les coses belles que li ha ofert la mare i que ara  ella mateixa ignora. Com si mai no les hagués fet, com si en lloc d’haver parit, nodrit, educat i estimat tant i tant el seu xiquet l’hagués ignorat com un objecte inútil: aquesta és la tràgica paradoxa de la malaltia més cruel, més inhumana, i la reparació poètica que constitueix aquest cant de tendresa que és Fina.