Aigua de Gurt

El conte com a gènere literari, com saben tots els novel·listes, no és una empresa senzilla. Desplegar un món durant centenars de pàgines sovint és més fàcil que condensar un seguit d’imatges, idees i personatges en poc espai. S’ha de confiar que de tot plegat en surti una veritat il·luminadora que ni decebi pel seu esquematisme ni s’acabi de fer òbvia o massa simplista en els seus plantejaments —i desenllaços. És en el conte on un autor s’ho juga tot: en “les distàncies curtes” no hi ha temps ni espai ni per a la dissimulació ni pel tripijoc del novel·lista —o del vell explicador de rondalles—, el truc de fer veure que més endavant ho posarem tot a lloc.

Les històries de Cavalcarem tota la nit, l’últim premi Mercè Rodoreda de narrativa breu, sorgit de la ploma de Carlota Gurt, tracten d’alguna mena de desig desaforat, d’una pulsió per aconseguir una cosa que pot semblar impossible i a la qual potser es pot arribar a través d’una crisi que sembla insuportable, gairebé una experiència de mort. 

Això pot ser un amor, una fita vital com travessar un llac tot nedant o sortir d’un túnel temptadorament situat en la vida d’una parella que —encara— s’estima, però també pot ser l’aparent simplicitat de podar una figuera, o tornar a casa amb una capsa amb el vestit de núvia de l’esposa, o provar de controlar el pes de tot el que ens defineix… 

Accions que poden basar-se en una experiència quotidiana, però il·luminadora i alhora terrible, greu però no pas gaire seriosa, que ens permet reflexionar emocionalment alhora que ho vivim frec a frec amb aquests personatges mig esqueixats, tèrbols i anhelosos que li donen perfil i embranzida. Éssers dividits pel desig o la solitud i l’enyor, fins i tot per la voluntat de desaparèixer, com a la peça “El dia de l’alliberament” —la meva preferida—, on se’ns narra com funciona una màquina d’esborrar-se el cos i l’ànima; la voluntat d’acabar pot ser l’aventura més significativa de la pròpia existència. 

Els contes de l’aplec tracten temes diversos, però en tots ells hi ha una sàvia reflexió sobre la violència inevitable que implica tot creixement: la nena de “A totes”, per exemple, descobreix del pa que s’hi dona entre els homes de la seva pròpia família, la brutalitat sexual que també se’ns fa terriblement vívida a “Bèsties carnívores”, potser el conte més dur en un llibre que no destaca per la tendresa dels temes que ens serveix, i que té en el símbol de l’aigua un dels punts que conformen la unitat final de les imatges que ens presenta, que tampoc pretenen ser enteses a partir de cap lògica convencional. Aquí la qüestió és elevar-se per a caure millor. Estimbar-se contra la glòria de fracassar.

També ho podem llegir com un seguit de ritus de pas, la història d’aquelles ordalies a les quals hem de sobreviure durant els estadis més significatius de la nostra vida. Trobar una parella que ens correspongui, però també saber deixar-la, quan cal; o saber sobreviure a la mort d’un ésser estimat, o adaptar-se a la nova vida que implica fundar una família… Podem llegir el llibre, doncs, com un seguit d’escenes que defineixen el recorregut vital i metafòric d’un espectre que no es veu i hi corre per sota, des que demana néixer en una història d’amor impossible fins a què vol morir per a descansar a la fi, o cavalcar cap al fons de la nit, fins a l’últim horitzó, sota les aigües. 

Històries escrites amb un pols ferm, amb una prosa càlida però que sap fer-se distant, intensa sense fer-se embafadora ni caure en l’estridència del melodrama estripat. Prosa de qui estima molt el llenguatge, el ritme de les frases, la densitat pausada dels paràgrafs. I que potser abusa, però, de les comparacions més o menys inopinades. 

Gurt sembla que beu d’una tradició que ens remet tant a Calders com a Rodoreda: entre l’aposta surrealista mig empescada en el joc simbòlic i el costumisme més o menys sentimental, l’autora ha obert un camí propi i distingible, que tampoc evita picades d’ullet a la gran contística; podem distingir homenatges més o menys encoberts a Poe i al seu Valdemar, a Gógol i el seu nas, però sobre tot això —amb un peu sovint en el tòpic aparent— va definint un terreny únic, una mirada que ens eleva, commou i diverteix. Gurt té corda per estona, podem endevinar-ho. A veure amb què ens sorprendrà a partir d’ara.