Afinitats electives i horiginals

S’ha publicat de nou Les afinitats electives de Goethe a la col·lecció Bernat Metge Universal de La Casa dels Clàssics. A La Calders hi eren l’editor Roger Aluja, Carlota Gurt i Ernest Marcos, especialista en literatura bizantina i grega, germanòfil: intervé com a lector i no com a acadèmic. Les afinitats electives és la primera obra alemanya d’un catàleg que inclou la traducció de La Il·líada de Pau Sabaté, la de Crim i càstig de Miquel Cabal Guarro, o els Contes filosòfics de Voltaire per Joan-Lluís Lluís. Aluja obre amb una anècdota: el 1809, una lectora es va acostar a Goethe per dir-li que Les afinitats electives l’havia disgustada per immoral i que no la recomanaria a cap dona. ‘Ho lamento, senyora, aquest és el meu millor llibre’.

A Ernest Marcos el llibre l’ha impactat tant ara com fa trenta anys. “És una novel·la d’amor boig que depassa la majoria d’amors bojos, sempre et tracta com si fossis intel·ligent”. Ens adverteix que no esperem trobar-hi Werther, que no hi té res a veure i que cap al final adopta un to allunyat del costumisme i proper al del Faust, místic i respulsiu. Que no ens esperem una novel·la d’amor perquè Goethe trenca i eixampla el gènere (és clar, és Goethe). A Les afinitats electives, una parella de vidus reunits en la maduresa, l’Edward i la Charlotte, decideixen aïllar-se en un castell amb un altre home i una altra dona, imagino que en la vana il·lusió d’aparellar-los i amb la convicció que el seu matrimoni és més fort que les temptacions de la carn. Il·lusió vana.

L’escriptora i traductora Carlota Gurt pren la paraula. Comença per referir-se a l’estranyesa de traduir Goethe, pel repte i perquè fa no gaire va viure una situació semblant a la que planteja el principi de la novel·la –un dels homes implicats en l’afer que omet, explica, va aconsellar-li llegir-se Les afinitats electives, i ella ho va fer i poc temps després van proposar-li l’encàrrec, casualitats que semblen obra del destí. Gurt es refereix a les anticipacions de l’obra, que per anar bé hauríem de llegir tres vegades i a cada lectura hi trobaríem un matís nou, un senyal més sobre la psicologia dels personatges. Els quatre són oposats i en essència idèntics, i la simbologia dels noms ho indica perquè tots contenen les lletres ‘ot’, que revelen que rere cada façada humana hi batega una bestiola semblant a la resta.

“Goethe entafora tots els temes. Els fills, el matrimoni, l’educació, la moralitat, la higiene social (què fem amb els pobres?), la gestió que fem (o no) dels conflictes, la por a la responsabilitat individual”. Gurt parla amb vivacitat i energia, amb una seguretat efectiva. Afegeix: “El plantejament científic reapareix una vegada i una altra, com si fóssim davant d’un informe sobre les observacions d’un grup”. Goethe es mostrava escèptic amb l’aplicació de les ciències a l’hora de calcular i mesurar el desig, que ens ve i ens fuig de manera arbitrària.

He sortit de la Calders a les vuit del vespre, he fet un mos i he anat a La Rubia , a la plaça dels Àngels, que fa anys que és el MACBA. Terrassa, turistes, un ambient previsible. Al fons del local hi ha una cortina vermella, i rere la cortina s’hi amaga la llar informal de la poesia catalana. Un escenari diminut, una segona barra i taules i cadires. L’espai estava ple i l’espectacle ha començat tard. Era el recital de Josep Camacho Grau (en Jota Jota, deien unes veus rere meu).

L’Horiginal és la cita poètica de cada dimecres, i se n’ocupen les poetes Raquel Santanera, Maria Sevilla i Laia Carbonell. Abans de sentir els poemes de Camacho Grau he parlat amb en Martí Sales i he buscat un forat entre l’audiència nombrosa i entregada. Si no ho coneixes mai no ho diries, que la poesia té tanta tirada. La Nura Nieto, editora i co-fundadora de Documents Documenta, ha entrat en escena per parlar de Camacho Grau i l’aposta de publicar-lo. Lluís Ruiz, també fundador i editor de Documents Documenta, no ha dit res fins que ha sortit a recitar un poema cap al final de la vetllada.

Guim Valls i Marc Valls (fill i pare), Roser Cabré-Vierdell, Víctor Bonet, Rafa Cruz, Núria Martínez Vernis, Enric Casasses sempre vell i jove alhora, no dono l’abast amb tantes cares. Martínez Vernis ha exclamat que ella de matemàtiques sí, però que de poesia no en sap gens. Camacho Grau assegut entre el públic mentre el llegien, no sé quina cara fa i miro d’esbrinar-ho, sembla que tothom es coneix; en Ruiz em diu ‘sempre estàs a tot arreu’ però a l’Horiginal no hi vaig gaire. Tot i que la poesia s’ha de dir, sovint substuitiria la veu per un text que pugui rellegir, obtusa com soc per les imatges i els versos. En aquest cas no ha estat així, la poesia de JJ m’ha agafat per sorpresa. Tots els poemes m’eren familiars però nous, gens carrinclons, tampoc críptics, sense caure en la rima flonja però sense oblidar-se del ritme. En definitiva, no eren ni sobrers ni maldrestes ni pretensiosos (però diria que sí ambiciosos).

La nit no ens confongué
Seré cendra al Cap de Creus

No recordo gaire res més, sé que he plorat una mica i tot, però soc de llàgrima fàcil. camacho grau puja per fi a escena. Ara sé qui és. Corejat, amb ulleres i cueta, com estrella de l’underground. Per acabar, Eduard Olesti llegeix la bibliografia de l’autor, les editorials on ha publicat. La llista és llarga, i es repeteix Roure. L’audiència repeteix exaltada ROURE, ROURE, ROURE, cada vegada que sona la paraula. És una editorial que fa llibres que passen d’una mà a l’altra; poesia d’alt nivell, segon Lluís Ruiz. Mai no es distribueixen; és cosa de Marc Valls i Guim Valls, pare i fill poetes. Me’n vaig a la francesa i corro cap a casa, excitada per la idea d’aquesta editorial que fa llibres que gairebé no existeixen..