Josep Vallverdú, traductor «però amb un toc de gràcia»

Als anys cinquanta del segle xx, els traductors dels Països Catalans va saber articular argúcies d’allò més precises que permeteren, en moltes ocasions, driblar l’aparell censor franquista i editar llibres en català. La traducció, un cop més, aprengué a desxifrar els misteris d’altri per a domesticar-los: amb aquesta concessió, potser una minúcia per la censura, es posà la primera pedra per a un dels baluards de la llengua catalana en els seus temps més foscos. Escriptors, poetes i lletrats de la nostra llengua s’hi atrinxeraren i traduïren en la primera manifestació col·lectiva d’un fenomen a bastament estudiat, documentat i provat: la traducció revitalitza les llengües i les literatures; la reflexió en una llengua per contraposició a l’altra duu al torsimany per viaranys recòndits, o fins i tot explorats de la llengua i les literatures en surten guanyant, d’aquest diàleg entre iguals. Un anostrament i la seva recepció canonitzant ja ho havien fet palès amb Carles Riba, que tibà els límits del català i el seu vers en la segona Odissea de 1948, fins al punt que esdevingué una obra indestriable de la història de la nostra llengua. La sempiterna Odissea de Riba fou profètica, en tant que advingué la traducció com a obra de llengua i obra de país alhora.

Enguany celebrem el centè aniversari d’un altre pare de les lletres catalanes, una altra ploma traductora que versava des de l’amor per la parla i la terra i també des de les trinxeres del franquisme. Josep Vallverdú, a més d’acollir generacions de joves lectors en català quan pocs més ho feien, també és traductor, amb una setantena de títols signats i amb l’aval d’haver transvasat autors com Edgar Allan Poe i d’haver col·laborat en col·leccions canòniques com la Cua de Palla.

Diverses plomes il·lustres de les lletres catalanes es dedicaren també a la traducció, però sempre des d’un fals sentit de la subjugació de la darrera enfront la creació literària. Per l’escriptura, la traducció era un mal necessari atrapat en la circularitat de la necessitat de dialogar amb altres llengües, però des de la resignació de les imperfeccions i adulteris que atribuïen en voga dels temps a aquest intercanvi lingüístic. També, val a dir-ho, era un mal pecuniari, ja que l’activitat traductora, tot i que sempre hagi estat precaritzada, es remunerava, i això permetia, en una excentricitat, que escriptors que maldaven per guanyar-se les garrofes amb els seus manuscrits, trobessin, com la seua llengua, la seua subsistència material en la traducció.

Vallverdú, però, no postulà mai aquest discurs, tot i que imperés entre els seus coetanis; de fet, articulà tot d’idees contràries i pioneres. L’antologia Cent anys de traducció al català (1891-1990), de Montserrat Bacardí, Jordi Fontcuberta i Francesc Parcerisas, un tractat sobre traducció de Josep Vallverdú, signat el 1966, desgrana el pensament de l’autor en la mateixa època en què traduïa.

El tractat configura una visió holística i d’una modernitat insòlita amb un raonament traductològic que, com les millors teories de polisistemes més modernes, ho analitza tot: des de les editorials, passant per la lexicografia fins a l’ètica traductora. S’erigeix un caràcter visionari en els postulats de Vallverdú, que fou un dels primers en abandonar els confins d’uns versos, un poema, una obra o una llengua a l’hora d’enraonar sobre traducció per presentar la traducció com un calidoscopi de vicissituds. 

El simbolisme s’acreixé quan, als mateixos temps, altres escriptors que traduïen —a diferència de Vallverdú, que tal volta podria ésser considerat escriptor i traductor alhora— acusaven una visió atrinxerada i acotada de la traducció, que només concebien a partir d’un cas concret. A través d’un passatge en una combinació concreta, gosaven concloure’n desencerts, tals que la traducció no servia per segons quines combinacions lingüístiques, segons quines obres o, fins i tot, que hi havia escriptors tan bons que eren intraduïbles. Cada creença limitadora d’aquesta mena llastava traductor, llengua i literatura. Una crítica seria un anacronisme inic, sense que això eviti l’enaltiment de trencadors de paradigma com Vallverdú.

Amb tot, l’escriptor-traductor partí, certament, d’una premissa força discutible —que encara a dia d’avui atia discussions bizantines, tant entre experimentats com entre profans de la traducció, la qual cosa, paradoxalment, accentua la modernitat de les reflexions. La fal·làcia, tanmateix, era un solc inevitable de l’embranzida que agafaren els postulats del seu autor: Ortega y Gasset. El filòsof espanyol distingia dos «moviments possibles» en la traducció: o bé una literalitat que acarés lector estranger i escriptor o bé una llibertat en la traducció que salvés les distàncies entre un i altre. Les teories funcionalistes de la traducció, que van trencar estigmes i tabús, encara no havien arribat, i Vallverdú, com a bon escriptor-traductor català de l’època, es considerava adductor de la primera.

Ara bé, si les mitges veritats poden permetre’s el luxe d’eternitzar-se en la forma de tòpics, la traducció també és traïdora; com a bon espai aporètic, l’encaix entre teoria i pràctica és vague, i les pretensions ideològiques de Vallverdú no guardaven cap correspondència epistemològica amb la pràctica que, en un recordatori de la seua vocació didàctica, exemplificà en el mateix tractat. Era una paradoxa que una mateixa veu advoqués per la literalitat en la traducció i, alhora, tingués una capacitat tan creativa, però rigorosa, d’explorar la gènesi lingüística del català.

El binomi circular d’enriquiment entre llengua i traducció és una clau bàsica per entendre les teories traductores de Vallverdú

Així, Vallverdú, per exemple, advoca per la transformació morfosintàctica d’adjectius de la llengua original en perífrasis al català per donar ritme a un text o per la creació de neologismes que conjuguin consulta a experts del camp semàntic en qüestió, documentació i usos de les propostes de neologisme i, en darrer lloc, recull lexicogràfic del terme nouvingut, perquè el català pugui distanciar-se prou d’influències estrangeritzants. Tot plegat conforma una pràctica més aviat poc estàtica, que és la que requereix la via de l’exotització i sacralització de l’original.

El binomi circular d’enriquiment entre llengua i traducció és una clau bàsica per entendre les teories traductores de Vallverdú. El rebla quan assenyala la importància de dotar al català d’eines com diccionaris i d’una vivacitat que li retorni la riquesa expressiva en tota mena de registres. El progrés lingüístic i el traductor es presenten indestriables.

Com en el cas de la lexicografia i la sintaxi, de nou, l’escriptor sap aterrar les elucubracions teòriques. Aquesta riquesa a què l’escriptor fa esment es concreta en una reivindicació com la del «Rebost del Mal Mot», un recull de vocabulari col·loquial i vulgar del català que permeti «explorar els límits de l’exabrupte, el quasirenec i la paraula gruixuda». I, de nou, se sublima l’eix nació-llengua-traducció, quan Vallverdú, en primer lloc, reconeix aquest rebost com una necessitat a l’hora de traduir i, alhora, un revulsiu per la llengua, ja que al 1966, lamentava que “la nostra llengua ha anat perdent facultats creadores de rèplica vivaç durant quasi trenta anys”.

Vallverdú, ja al 1966, advocada per un cos traductor que defensés «les capacitats i les belleses de la llengua», que gosés, sempre des del rigor i la reflexió, cercar noves expressions de la llengua per traduir amb «una certa energia literària i un punt de fantasia imaginativa». Eren postulats moderns a nivell traductològic que, alhora, tenien una visió de país. Al cap i a la fi, Vallverdú, com a traductor, és un herald avantguardista de la llengua i la nació alhora que no recelà en cap moment la traducció en mans de l’escriptura i, en un darrer mandat visionari, demanà que es creessin escoles de traductors en llengua catalana. A dia d’avui, gairebé seixanta anys després, hi ha estudis de traducció en quatre universitats catalanes en què, a les assignatures de traducció literària, s’imparteixen lliçons que arrelen en la mateixa línia de pensament que la de Vallverdú. 

En definitiva, tot i la brevetat i la concisió que exigeixen els tractats, Josep Vallverdú desgranà, amb una naturalitat i una desimboltura clarividents, la traducció en llengua catalana per allò que realment és: una tasca de país que necessita editorials, universitats i traductors que estimin i conreïn la llengua, sempre amb seny, «però amb un toc de gràcia» alhora.