Gust d’umami al carrer de Mar

El cap de setmana del 25 al 27 Malgrat de Mar va acollir la segona edició de la Vila del Llibre, una fira que vol apropar la literatura als espais quotidians de les persones. On es troben autors reconeguts amb autors locals, de tots els llocs de parla catalana, reunits per l’amor a la literatura i la reivindicació del català. Desconeixia la iniciativa, i el darrer dia de la fira vaig decidir passar-hi la tarda plujosa acompanyada per lectures i xerrades. 

Tanco el paraigua per entrar a la biblioteca La Cooperativa, que tantes vegades vaig visitar fa diversos anys mentre feia el TDR. Encara falten quinze minuts per començar la tribuna de lectors i decideixo dedicar el temps mort a mirar les dues exposicions que hi ha a l’entrada. A l’entrada hi ha l’exposició Llibres i punts de llibre, cedida per una veïna del poble. La mostra va acompanyada d’un mapa dels llocs de parla catalana i una exposició de paraules de diversos dialectes com “frisar”, “horabaixa” o “granera”. Lliga molt bé amb el lema de la Vila del Llibre d’enguany: “El català d’aquí i d’allà, molt a dir i molt per llegir”. Però l’exposició que més il·lusió em feia era sobre Zenòbia Camprubí, la dona del poeta Juan Ramón Jiménez, que tots els estudiants de l’institut de Malgrat sabem que és del nostre poble gràcies a la professora de llengua castellana. L’exposició consisteix en un conjunt de traduccions de Rabindranath Tagore que va fer Camprubí, i algunes biografies sobre ella La que més em crida l’atenció es titula La cocina de Zenobia.

Entro en una sala força fosca de la biblioteca. Em sorprèn el gran nombre de persones, tenint en compte la pluja. Resulta que a Malgrat hi ha diversos clubs de lectura i són molt actius. La lectura és un fet que se sol fer individualment, però quan es fa col·lectiva pren una nova dimensió. Puja una dona a l’escenari i llegeix un fragment d’una novel·la que ha escrit sobre la relació entre mares i filles. Explica, que originalment era en castellà, però ha decidit traduir-la al català, ja que la Vila del Llibre busca promoure la nostra llengua. Seguidament, puja la Manoli, una dona que m’ha vist créixer i a qui li tinc molta estima. Originalment, també volia llegir un text propi, però no s’ha atrevit i decideix llegir un fragment d’una novel·la que li agrada. És curiós com, a partir de la lectura d’aquesta tria de fragments, les persones obren una finestra a la seva intimitat.

Seguint l’itinerari del dia, agafo el paraigua i em dirigeixo a l’Arxiu Municipal tot pujant pel carrer de Mar. Allà l’historiador Marcel Farinelli fa una “xarxarada” sobre la seva terra, l’Alguer, i la literatura algueresa. Comença dient que el desconeixement és mutu, ell sap probablement tant sobre Malgrat com els oients sobre la seva terra: que estan localitzats a la costa i parlen català. Fa un recorregut sobre la història de l’Alguer des que va ser conquerida pels catalans fins a l’actualitat i com la llengua catalana va persistir-hi. Erròniament, es creu que aquesta resistència es deu a l’aïllament, però la realitat és que l’Alguer és una ciutat que sempre ha estat molt ben connectada. La veritable explicació és que hi ha dues comunitats de pescadors on, per distingir-se entre elles i millorar la comunicació, cadascuna parla una llengua diferent: una el català i l’altre sard. Després que Sardenya passés a mans d’Itàlia els algueresos van conservar el seu sentiment nacional alguerès, i van mantenir el bon contacte amb Catalunya. Tant, que durant la dictadura franquista es van fer uns Jocs Florals a la ciutat sarda. Però el que més em va sobtar és la manca de literatura pròpia, limitada a la història i a la poesia. Fins aquest any no s’hi havia publicat prosa. Soldats abandonats, escrit per Gavino Balata que va guanyar el XXXII premi Ferran Canyameres d’Òmnium Cultural, s’endurà el premi a la primera novel·la en alguerès quan la publiquin a finals d’any.

Seguidament, a la mateixa sala, on no em cal ni aixecar-me de la cadira, el malgratenc Jaume Aubanell, guanyador del Premi Núvol de Contes 2021 i del Premi Recvull de narrativa Joaquim Ruyra, presenta el seu llibre El gust és meu (Pagès Edicions), en una conversa amb la periodista Montse Serra. Confesso que fins aquest mes no coneixia en Jaume Aubanell, i em sorprèn sent del mateix poble. L’entrevistadora i l’entrevistat tenen una conversa engrescadora durant tres quarts d’hora, on parlen dels seus referents, com Mary Frances Kennedy Fisher i Vicenç Pagès Jordà, la cuina i la literatura com a aliment, en tots els sentits de la paraula. Hi ha una gran sensualitat, en l’entrevista, si fos possible diria que fa olor de sofregit. Com a periodista i cuinera, em vaig sentir identificada amb la frase “el procés de cuinar és el mateix que el d’escriure, tens alguna cosa a dir als altres”, que va dir Aubanell. Comprenc molt bé aquest sentiment, el fet de voler crear, no només pel plaer de crear, sinó pel fet de compartir-ho, d’enviar un missatge als altres. Un missatge que, en la cuina, sol ser “et cuidaré”, que és una forma molt bonica de demostrar l’estima que sents pels altres.

Per acabar la xerrada, Aubanell llegeix un dels contes. És una història sobre un record d’infantesa que passa al carrer de Mar. El protagonista recorda com va compartir un tomàquet sucós amb una amiga, fet que va acabar en petó. Va haver de marxar, però va passar la resta de la seva vida buscant el sabor més intens, l’umami. Treballant a uns laboratoris un dia aconsegueix desenvolupar el tomàquet perfecte, que té gust d’aquell record d’infantesa. Surto afamada de la xerrada després d’haver-lo escoltat parlant de tomàquets, truita i caldo. I, com el protagonista de la història d’Aubanell, enfilo el camí cap a casa a través del carrer de Mar per preparar-me el sopar, que també tindrà gust d’umami.