Lluís Coloma: “M’agradaria poder dir que toco a l’estil Coloma”

El pianista Lluís Coloma (Barcelona, 1973) és un dels grans referents de l’escena del blues i el boogie a casa nostra, un músic que ha voltat per mig món i s’ha tutejat amb els més grans del gènere. Virtuós, inquiet i amb una indiscutible personalitat pròpia, Coloma celebra vint anys de trajectòria amb un treball, Trip to Everywhere (Blue Moon Inner Jazz, 2022), que suposa un gir en la seva carrera. Lluís Coloma presentarà aquest treball amb la seva Troupe al XXXI Festival Internacional de Blues de Cerdanyola el pròxim diumenge 9 d’octubre.

Celebres vint anys de carrera amb un projecte nou, La Troupe, en lloc de fer-ho amb el teu trio o, per exemple, a piano sol. Per què?

Bé, de piano sol ja n’he fet. Amb la pandèmia, però, vaig tenir temps per compondre, per fer coses, diguem-ne, una mica més elaborades i retornar a l’esperit de discos antics, com Lonely Avenue (Swing Alley, 2006) a septet, o el que vaig fer amb el Sax Gordon [Rocanrol (Swing Alley, 2014)], amb molts arranjaments. Les mateixes cançons que anava component m’anaven dient els instruments que necessitava. No era una cosa pensada, de dir: «ara vull muntar un grup amb aquesta gent». No, el que volia és que cada tema tingués allò que calia. Si estava, per exemple, tocant un tema i de cop sentia uns violins pensava: «Osti!, aquí aniria bé un quartet de corda!» O bé: «Aquí podríem posar una percussió». Hi ha un tema que té un aire com d’Orient Mitjà i hi vaig posar un bendir.

I per què has anomenat al grup La Troupe?

Perquè m’agrada una mica aquella cosa gamberra d’anomenar-lo la tropa, i a més té un punt flexible, és a dir, que tant podem ser cinc músics com els tretze que han gravat el disc. El terme em permet englobar una opció molt més gran de cara a fer coses i treballar la meva música de manera més lliure, de dir: «és la meva troupe i a veure amb qui vaig aquest cop».

Estem parlant, doncs, d’un grup plàstic, vull dir que cada concert és amb una formació diferent?

És el que estem fent. Pel Festival de Blues de Cerdanyola anem tota la troupe, la versió XXL que en dic: quartet de corda, percussió, bateria, contrabaix, guitarra i vents. Som tretze músics a l’escenari. Però, per exemple, dimecres vinent toquem a Palafrugell, al Festival de Jazz de la Costa Brava, i ho fem en format XL, és a dir, sense quartet de corda. O el setembre passat, quan vam fer tot un cap de setmana a Madrid, al Café Central, vam ser-hi a quintet. Aquesta flexibilitat m’agrada molt i, evidentment, alhora no deixo de tocar amb el meu trio, que és el cor rítmic i espiritual de tot el que faig. I també toco molt a piano sol.

En les notes del disc presenteu aquest projecte emprant dos termes que m’agradaria que m’aclarissis: «punt d’inflexió» i «espais sonors inexistents». En quin sentit podem parlar d’ambdós conceptes?

Bé, punt d’inflexió perquè no em limito estilísticament a res. Potser en altres discos sí que estava una mica més centrat en una tradició de blues i boogie, que encara hi és —si sents el disc, la pots identificar—, però aquí és diferent, entren molts elements. La percussió, per exemple, dona un punt de vista més latin, diferent. Aquest «punt d’inflexió» consisteix una mica a sortir de la «zona de confort». Hi ha un tema com ara «Nashville Suite» que és un piano-country barrejat amb música clàssica. Es tracta de sortir dels límits, de l’estàndard de blues i boogie-woogie amb què la gent m’identifica, cosa que, per altra banda, també m’agrada molt. El blues és a tots els temes, però es presenta d’una altra manera.

És un disc molt personal. M’agrada molta música i en aquest disc es nota molt. Cada cançó et porta a un lloc diferent, a un estil musical. Inclús podria dir que cada tema és com la banda sonora d’una pel·lícula diferent. Tot unit té un sentit i és una mica el «so Lluís Coloma».

I els «espais sonors inexistents»?

Perquè he fet coses musicals que potser no s’han fet mai. Un tema una mica representatiu d’això és «Tijuana Riders», a on hi ha una barreja de molts estils: una mica de samba, de bluegrass, de música estil Ennio Morricone… Hi ha també percussió, amb bongós… una cosa molt curiosa. Tot plegat, és com un còctel, diguem-ne, diferent. Quan presento el tema sempre faig la broma de dir que és una mica com un entrepà d’escopinyes amb xocolata, elements que pot semblar que no queden bé, però que després veus que funcionen. Això per mi és una cosa nova, diferent, feta de manera molt planera i molt honesta.

Sobretot, el que més m’agrada és que tot el que toqui em permeti fer un viatge interior, trobar-me a mi mateix. Quan connectes amb la música que estàs fent, la gent també hi connecta.

“No m’agrada repetir discos.”

Pel títol, Trip to Everywhere, representa que fas un viatge a tot arreu, això és també perquè vols vindicar un caràcter universal del blues?

No ho he pensat així, però encaixa una mica amb el que dius. El blues evidentment és a moltes bandes, i aquesta amplitud acaba donant tot un rang de colors, un ventall molt ampli. Puc tocar temes com ara «Medinacelli», d’Orient Mitjà però amb un punt bluesy, i després fer-ne un altre a l’estil més pur del blues de Chicago. M’agraden aquests contrastos, aconseguir que d’alguna manera cada tema del disc sorprengui, sigui interessant. A més, no m’agrada repetir discos.

Per què?

Perquè no crec que s’hagi de repetir cap disc des del punt de vista conceptual. Hi ha gent que agafa un estil i fa tots els discos més o menys semblants, una manera de fer molt correcte, però a mi sempre m’ha agradat el repte de fer diferent cada disc. Amb Trip to Everywhere, per exemple, és el primer cop que treballo amb un productor.

Amb el Jaime Stinus, oi?

Sí, i estic força content. El Jaime és un megacrack de la producció i m’ha ajudat molt. Vam treballar molt els temes, vam fer una preproducció molt interessant, vam veure què funcionava i que no. Ell tenia una visió molt clara del que s’anava gravant i he après de tot. No s’hauria pogut gravar tan bé si no hagués estat pel Jaime. A més, és molt interessant que li hagi donat un punt diferent, un so diferent del que la gent està acostumada a sentir als meus discos. És el que et deia: m’agrada que [el disc] sigui diferent, que tingui un color diferent.

En aquest sentit, has tingut alguna mena de resposta per part dels teus seguidors?

A la gent li encanta. Inclús, gent que mai m’havia dit res, els agrada molt. Hi ha qui diu que té un toc de rock sureny i coses per l’estil. Està bé que ho identifiquin, que vegin una mica tots els colors, que els sigui interessant escoltar el disc. Al final, el fet que agradi més a una gent que a altra té a veure amb el fet que estiguis content amb el que fas. Va a gustos. Vull dir que pot haver-hi qui consideri que li agrada més el que feia abans. En tot cas, el que pretenc és ser honest amb tot el que toco, intentar-ho fer el millor possible, amb passió, amb il·lusió, que quedi una música maca per escoltar-la i prou. Sembla molt fàcil de dir, però a vegades és molt difícil d’aconseguir. Tinc sort, segurament, perquè treballo molt i tothom està còmode amb mi, els músics donen el màxim i això crec que es reflecteix en els discos.

Ara que parles dels músics, has fet un grup molt ampli, amb músics de moltes bandes: des del Manolo Germán i l’Arnau Julià, amb qui fas el teu trio habitual, fins a gent com ara el guitarrista mallorquí Balta Bordoy o el saxofonista Jaume Badrenas, amb un peu al jazz. Com has confegit aquesta troupe?

Bé, en Manolo Germán és el meu germà, fa més de vint anys que toquem junts. Pel que fa a l’Arnau Julià, és fantàstic, un bateria molt complet amb molta solidesa tocant, toca molt bé a trio, té una concepció molt oberta, coneix molt bé la part tradicional però també el free-jazz. Coincideix amb la meva concepció, amb què no només toco boogie-woogie, sinó que també puc fer, per exemple, un tema de Keith Jarrett.

A Piano Solo (Swing Alley, 2020) et vas atrevir amb «Country», del llegendari disc My Song (ECM, 1978).

Efectivament, el vaig fer perquè em sento molt pianista.

Continuant amb la banda, amb en Jaume Badrenas fa molts anys que toco i ja era al meu septet. En Leo Torres ha gravat totes les trompetes i és fantàstic. En Jordi Prats fa molts anys que és un saxofonista que toca moltíssim. Abans hi havia en Natxo Romero, però ens va deixar fa temps, i ara tenim en Marc Sort, que és un crack, un habitual de les big bands. Balta Bordoy evidentment és un dels guitarristes de blues de referència aquí. El conec de fa molts anys i ja vam gravar junts el disc amb el Sax Gordon. Hem tocat plegats moltes vegades.

El tema «Balearic Shuffle» té res a veure amb ell?

Sí, és un tema que vaig fer pel Balta. Originalment, es deia «Friendship», però vam canviar el títol per la gràcia que tots els temes facin referència a un lloc. És un tema a l’estil d’Albert King, que és una mica l’onda que el Balta toca fantàstic.

I el quartet de corda?

La primera violí és l’Elena Rey, una violinista de molt prestigi en l’àmbit de la clàssica. També hi ha el Carlos Montfort, que toca habitualment amb la Sílvia Pérez Cruz, i la viola és l’Uxia Amargós, filla del Joan Albert Amargós, una crack, i tanca en Marçal Ayats, violoncel·lista del Quartet Brossa. He tingut moltíssima sort. A més, hi han posat molt de carinyo. A Cerdanyola no podran venir tots, ja que l’Uxia és amb el Serrat, però hi serà la Marta Cardona i la Roser Loscos, que toca amb Las Migas, la Nina Sunyer, a la viola, i el Marçal Ayats. Sempre he tingut l’oportunitat de rodejar-me de grans músics i [en aquest cas] he après molt d’ells.

A banda de tot el que m’has explicat, també tens una carrera com a boogieman, es pot parlar de dos Lluís Coloma, un de més tradicional i un altre més d’autor?

Mira, si me’n vaig a un festival de boogie-woogie, quan m’escolten diuen que no toco boogie-woogie del tot. I si me’n vaig a un de jazz, també em diuen que no faig jazz, sinó blues. I quan vaig a un festival de blues, consideren que no faig blues, sinó rock o música clàssica. Saps què vull dir, oi? Inclús tocant boogie-woogie tradicional sempre imprimeixo el meu segell. Si faig «Lux’s Boogie #2», que és un boogie molt tradicional de Meade Lux Lewis, sempre li acabo donant un toc especial. No serà mai com el fan els nord-americans, perquè jo no soc nord-americà, sinó del barri d’Hostafrancs, a Barcelona.

No és tan separat com ho planteges, sinó que tot és simplement el mateix: soc jo, tocant una cosa o una altra, i no vull vendre-ho d’una manera o d’una altra. Hi ha qui pot tenir més interès que amb La Troupe toquem el que fem ara, però és que amb La Tropue també puc fer boogie-woogie. Una cosa no treu l’altre.

Bé, de fet l’últim tema del disc es diu «Apocalyptic Boogie» però em sembla que de boogie-woogie té poca cosa.

Sí, de fet volia evitar la paraula «boogie», ja que la poso a molts llocs, però la vaig posar perquè faig la línia de baix del boogie-woogie. A vegades ens perdem una mica en les paraules, les definicions, els estils… M’agradaria poder dir: «toco estil Coloma». Què l’estil Coloma inclou blues, boogie-woogie —o el que entenem per blues o boogie—, o swing, o una mica rock, country, clàssic… o tot allò? Sí, però a mi sempre m’ha agradat molt que quan algú escolti un disc meu pugui identificar que soc jo. Quan escolto Dr. John o el Ray Charles els reconec de seguida.

“Trobo que falta més presència de la música en directe als mitjans de comunicació.”

Trip to Everywhere commemora vint anys de carrera, si haguessis de fer un balanç d’aquestes dues dècades de trajectòria què destacaries?

Destacaria que fa vint anys que estic treballant [riu].

No és poca cosa.

Els meus inicis van ser tocant amb molta gent com a sideman. Un cop vaig començar a fer el meu propi projecte, d’alguna manera vaig anar polint, aprenent, creant el meu univers musical, la meva manera de fer, i això és que més destacaria.

També destacaria que he gravat amb Bob Seeley, un dels millors pianistes de boogie del món. Té 94 anys i és una llegenda viva que ha tocat amb en Meade Lux Lewis. I també he gravat amb el Sax Gordon, que per mi és un dels millors saxofonistes de l’estil dels anys 40, 50 i 60 als EUA. I amb en Barrelhouse Chuck, que em va produir un disc a Chicago. I també destacaria els meus discos a trio, com el que vaig fer al Café Central… I tots els discos, de fet.

Lonely Avenue va ser un treball molt important. Vaig presentar el septet amb tota una dimensió diferent. Ah, i després hi ha el disc que vaig enregistrar amb Carl Sonny Leyland, un dels grans pianistes de Nova York! Dins el món del boogie-woogie, he tingut la sort de conèixer, tocar i aprendre dels millors. És una de les coses que més agraeixo. Tocant he fet com fotos, i una discografia que trobo que és interessant. Quan algú escolti la meva música podrà tenir un ampli ventall de molts estils. I hi ha també els «grans èxits», cançons que van quedant i que tothom me les demana. Això m’omple de joia, perquè formen part de les seves vides.

Què ha canviat en l’ambient del bues a casa nostra, i que no, d’ençà que vas començar?

Ara hi ha molts més grups, molta diversitat, en general, i molts estils. Abans, el blues era més aviat el blues de Chicago i ara hi ha molts músics que fan moltes menes de blues: blues rural i de Chicago, que encara continua, però també coses més modernes. Hi ha més músics, però no sé si hi ha tants llocs on tocar, i és una pena. Falten més espais de música en directe. Ara hi ha poca cosa a Barcelona. Recordo èpoques en què hi havia més llocs per tocar, com ara La Boîte Mas i Mas, en els quals hi havia una continuïtat més fixa.

O com el Honky Tonk Blues Bar, a Sants, que va desaparèixer ara fa ben bé un any, oi?

Sí, i també el Bel·luna, que va tancar fa anys. Hi ha indrets que encara resisteixen, com el Jamboree, el Milano o el Harlem, però trobo que falten més locals. També trobo que falta més presència de la música en directe als mitjans de comunicació, a les televisions, i no només en la línia de dur cantants. Hi ha molta música instrumental que és molt interessant, que és catalana, feta a Catalunya i per catalans, i que valdria la pena que no quedés tan amagada. Estaria bé que coses interessants [d’aquest àmbit] també puguin sortir a la llum. No entenc com TV3 no fa més programes de música en directe.

De totes maneres, l’escena del blues, malgrat la seva pràctica invisibilitat als grans mitjans, sempre ha funcionat molt bé en l’àmbit de l’underground, amb seguidors molt fidels o amb exemples com la Societat de Blues de Barcelona.

La Societat de Blues de Barcelona (SBB) va sortir una mica quan va tancar La Boîte. Necessitàvem un espai i vam pensar que s’havia de fer alguna cosa. Recordo que vaig anar a la primera reunió de la SBB. Soc el soci número 5. Són molt actius i s’agraeix molt, però una associació té les seves limitacions. Els socis poden organitzar coses puntualment i, a més, estan molt condicionats pel que es pugui aconseguir mitjançant subvencions i ajuts, i tot això a vegades és feixuc i requereix temps. Però sí, l’ambient del blues és molt inquiet.

Un altre exemple seria el Festival de Blues de Cerdanyola, que també és associatiu —una comissió de gent diversa que els agrada el blues i s’organitzen per poder fer el festival— o el Festival de Blues de Barcelona, organitzat per l’associació Capibola. Quan hi ha gent així, en l’àmbit públic se’ls hauria d’ajudar molt més.

Hem parlat de l’escena del blues a casa nostra i el seu creixement, però jo no sé si podem dir el mateix de la del boogie.

Va una mica lligada a la del blues. Al final és una mica el mateix. No crec que hi hagi una escena de boogie com a tal, sinó que són pianistes de blues que també toquen boogie-woogie. El boogie-woogie està inclòs dins del blues.

En tot cas, si hi ha més gent que toqui blues o boogie, hi haurà més gent jove que s’hi interessi. Aquest estil, blues o boogie, agrada a la gent jove, però passa una mica com diu el Bob Seeley: «El boogie-woogie no agrada a ningú excepte al públic». A vegades els programadors no estan del tot segurs de fer un concert de boogie, i és com per dir-los: «Escoti!, que a la gent li agrada!» Són aquelles coses que haurien de canviar, i per això insisteixo a demanar que hi hagi més presència d’aquesta música als mitjans de comunicació. Si hi hagués aquesta presència, la gent jove tindria molts més referents.

A Anglaterra hi ha Jools Holland, que té un programa a la televisió de música en viu [Later… With Jools Holland (BBC 2)] que és fantàstic. Per què no es pot fer el mateix aquí? Bé, ho va intentar una mica La 2. Al programa del Holland surt tota mena de música en directe. En una mateixa nit pots veure a un boogieman, a l’Adele i al Herbie Hancock, i està molt bé! Aquesta llibertat és també una mica l’esperit que m’agrada reflectir en la meva música.