Joan Sanmartí: “Rarament començo a escriure una peça pel principi”

Un dels treballs més elaborats de l’any 22 és Dedicat (JazzGranollers Records) de Joan Sanmartí, o a on aconsegueix la proesa d’ajuntar en una sola peça a tres noms rellevants de les músiques creatives a casa nostra: el pianista Lluís Vidal, el baixista Carles Benavent i el, en aquest cas bateria, Jordi Rossy. A banda d’això, Dedicat és una obra ambiciosa, amb mil i un detalls, tres temes-concert i un ensemble que uneix el bo i millor de diverses generacions de músics: Carme Canela, Pablo Sélnik, Edurne Arizu, Txema Riera, Marcel·lí Bayer, Santi de la Rubia, Marc Cuevas i Joan Vidal, entre d’altres. Guitarrista, compositor, arranjador, director, productor, professor de l’ESMUC i director artístic del Festival Jazz Granollers, Joan Sanmartí (Manresa, 1959) és un dels creadors més inclassificables de l’escena del jazz i músiques afins a casa nostra. Format a l’Aula i el Taller de Músics, és un autor prolífic i amb una llarga discografia. Dedicat és el vintè treball de la seva carrera en solitari.

El disc s’anomena “Dedicat” i a les notes del disc parles d’uns artistes que “esdevenen models”: Carles Benavent, Lluís Vidal i Jordi Rossy. En quin sentit ho són?

En primer lloc, són artistes d’alt nivell, però a més, per la seva actitud, per la seva carrera i per la manera de treballar, excel·leixen per sobre de la majoria. He tingut la sort de poder-los conèixer durant molts anys. Tinc diferents històries amb cada un dels tres. En algun cas, com el Carles Benavent, va ser per mi un referent abans que fóssim amics. Amb el Jordi Rossy és diferent: com aquell qui diu, vam començar junts, tot i no tenir la mateixa edat, i amb el Lluís Vidal és una mica el mateix. Amb els anys he tingut la sort de tenir una relació molt pròxima amb tots tres, però això no m’ha fet oblidar el que són com a músics i com a persones. Aquest fet ha estat una mica el motor [de Dedicat]. En el seu moment, havia escrit unes peces dedicades a ells.

A banda de l’excel·lència, del currículum i de la forma de treballar, t’atreviries a destacar algun altre tret en comú des del punt de vista estrictament musical?

Carles Benavent i Jordi Rossy havien fet una breu col·laboració fa uns deu anys. Benavent i Vidal no havien tocat mai junts. Tots ells, però, es coneixien. Ajuntar-los és tal vegada el meu mèrit. Les peces i la seva gènesi les vaig concebre per separat. El que passa és que, donant voltes al projecte, vaig pensar que podia ser una excusa per trobar-nos els quatre i gaudir d’una sessió de gravació. El quart tema del disc, [Dedicat, gravat a quartet: Joan Sanmartí (guitarra), Lluís Vidal (piano), Carles Benavent (baix) i Jordi Rossy (bateria)] és una peça que vaig escriure com a excusa. Vaig trobar una tarda en què podia reunir-los en un estudi de Barcelona i vam poder enregistrar-la.

Ara que parles d’aquest quartet, hi hauria la possibilitat que féssiu un directe, una gira?

Una gira seria difícil, un concert no. Crec que sí que el farem. El pròxim any, o en dos anys, a Granollers, al Festival Jazz Granollers. Ho estic intentant. La principal dificultat és el Jordi Rossy, que és dels tres el que viatja més. Bé, el Carles Benavent també. El Jordi Rossy ara mateix està viatjant molt, fa moltes gires, està en una corba ascendent i la seva agenda es va complicant cada any més. Però n’hem parlat. Els tres tenen moltes ganes de fer-ho. Ara es tracta de quadrar agendes.

Anem al repertori del disc. El primer tema, ‘¿Qué han dicho los otros?’ està inspirat en un reportatge de la revista “Paris Match“ en el qual desvela què va dir Che Guevara instants abans que fos assassinat a Bolívia. El tema de fet ja el vas gravar al disc “1967” (JazzGranollers, 2010).

Sí, era una peça en format estàndard. Està, com dius, inspirada en els últims moments de la vida del Che Guevara. Quan la vaig enregistrar, era una època en la qual ja coneixia al Carles Benavent i havíem parlat de fer coses. Quan vaig tenir l’oportunitat de presentar-lo al Festival Jazz Granollers, vaig agafar aquesta peça i la vaig sumar a una petita suite. Hi ha un motiu principal, el que està gravat a 1967, i després d’això creix a base d’escriptura [de composició]. El Carles llavors em va aconsellar algunes coses i a la llarga em vaig engrescar a escriure aquesta versió de vora 15-16 minuts. Suposo que ja hauràs vist que les peces tenen orquestració.

Sí, són com petites obres.

Tres de les quatre peces són petits concerts. Cada una té una forma diferent, i una gènesi molt diferent. El que tenen en comú és que, inclús en els temps que corren, no vaig acotar res a l’hora de pensar en l’orquestració. Parlo d’orquestració, però no és música d’orquestra, és música d’ensemble. El comú denominador de totes les peces és que tenen un quartet de corda. Potser és el menys habitual en aquesta mena de música, però, alerta, quan dic “mena de música” no em vull circumscriure a res en concret.

La peça ‘¿Qué han dicho los otros?’ es va convertir en aquest tema en el qual hi ha petites seccions, i cada una d’elles s’ha hagut de gravar per separat. En cap cas vaig enregistrar tot l’ensemble a la vegada.

Vas gravar per pistes?

Per parts. La secció rítmica amb els solistes la vam gravar al juliol del 21 en un estudi de Girona. A partir d’aquí, vaig anar afegint-hi seccions per separat. El disc el vaig començar a escriure dos o tres mesos abans que ens tanquessin. El vam començar a gravar el juliol del 20. Tota la resta del 2020 vam continuar fent sessions d’enregistrament: cordes, vents… Algun enregistrament està fet en un estudi particular de València, o als Pirineus —el de l’acordió de l’Edurne Arizu.

És a dir, que vas haver de fer mans i mànigues?

Bé, avui dia tothom fa servir les mateixes eines informàtiques. Tot el que són parts escrites, en les quals hi ha poca interacció, és relativament fàcil. El més difícil són les parts pròpiament, diguem-ne, jazzístiques, d’interacció.

“Al disc també hi ha parts d’electrònica, de síntesi… Són tot de terrenys del món de l’orquestració, textures que m’agraden, que m’agrada fer servir, que en directe són una mica més complexes. Seria fantàstic de fer-ho en directe, però també seria molt difícil.”

Això em fa pensar que, ja no només fer una actuació amb el quartet del qual parlàvem, sinó amb tot l’ensemble, és extremadament difícil, oi?

Sí, penso en algunes de les estrenes que hem fet a Granollers. Si muntar allò cada any té una certa dificultat, imagina’t en aquest cas. Hi intervenen més de vint músics.

Cada una de les peces l’he tocat amb orquestracions gairebé iguals a les del disc, però també és cert que el disc va una mica més enllà. Un cop penses que no et posaràs cap mena de…

Límit?

Sí, límit. Al disc també hi ha parts d’electrònica, de síntesi… Són tot de terrenys del món de l’orquestració, textures que m’agraden, que m’agrada fer servir, que en directe són una mica més complexes. Seria fantàstic de fer-ho en directe, però també seria molt difícil. A veure, difícil per mi significa que necessites mitjans. Jazz Granollers posa fàcil fer alguna cosa semblant cada any. Jo estic en l’opció de “no es pot dir mai que no,” però és difícil i cal ser realistes. Un cop vaig decidir que no em posaria límits, que seria una obra enregistrada i no en directe, va ser com una aventura. “No et tallis,” vaig pensar, “i si vols treballar amb aquell músic, o amb aquell instrument, endavant!”

És curiós perquè la teva és una forma de fer més pròpia d’altres temps, de quan encara es venien discos, de quan es feien treballs pensant més en el concepte d’obra que no pas de presentar-los en directe.

Totalment. Penso molt en això. Vinc d’una època, els anys 60, 70 i 80, en què es feien aquesta mena de projectes. El Mike Oldfield, quan va fer la seva primera obra, estava pensant a escriure per a l’estudi de gravació. He dit aquest nom, però segurament trobaríem molts més exemples i en tots els àmbits: el jazz, el rock, la fusió, el rock simfònic, el pop, etc. És la idea d’intentar fer el que puguis endut pel desig, sense pensar si això o allò altre s’ha de posar en concert. I no és el primer cop que ho faig. Vaig fer un disc, Les quatre portes de Fes (New Mood Music, 2007), amb el qual al final vam haver de fer un esforç de dur-lo al directe.

A la sala Metrònom, oi?

Sí, però llavors [2006] encara era una versió lluny del que va ser el disc. Vam fer dos concerts més: a Roses i a Premià. Aquestes vegades el vam tocar gairebé com si fos el disc. Quan vam fer el disc èrem en un estadi semblant al d’ara.

Dedueixo que en altres èpoques era més fàcil fer en directe projectes com el de Les Quatre portes de Fes, no?

Sí, ara és més difícil. A banda de la crisi que hem viscut aquests últims anys, hi ha altres motius. No vull dir que sigui difícil tocar en directe, que sempre ho ha sigut, i sempre ho serà. Ara bé, quan parlem de coses que involucren a molta gent, amb molt de treball orquestral, que requereixen hores de preparació… Una cosa és anar a tocar una hora amb un quartet, fent inclús repertori d’estàndards, que requereix ix temps de preparació, i una altra cosa és fer una hora i mitja de música orquestrada, en què intervenen divuit o vint músics. Aquest tipus d’esforç requereix molts mitjans.

Has parlat d’aquests dos anys i al disc hi ha una tema molt llarg, gairebé de 25 minuts, que s’anomena ‘Postludi d’un any’. És una peça amb molts canvis, a on passen moltes coses.

Passen moltes coses perquè la gènesi [amb relació als altres temes del disc] és diferent. L’any 16 o 17 vam portar al Lluís Vidal al Festival [Jazz Granollers, a la sessió del JazzGranollers Ensemble]. Normalment, arranjo, escric i toco tota la música que sona durant una hora. Aquest cop, però, el Lluís va escriure dotze peces, una per cada una de l’any, en les quals hi havia duets, trios, piano sol… A l’escenari hi havia el grup gran, però es tractava de fer combinacions, petits menús, tret dels temes corresponents als mesos d’octubre i novembre, a on tocava el grup sencer. Quan ell estava acabant de compondre això, li vaig suggerir que per a la resta del concert podria escriure una peça a partir de la seva música. En un acte de generositat, em va passar totes les partitures. D’aquesta música, vaig extreure motius —un tros de melodia aquí, una combinació de cops allà, un contrapunt…— i vaig fer una peça llarga. La particularitat és que la vaig fer al revés de la partitura del Lluís Vidal: començo pel mes de desembre i acabo al gener. Això no ho explico ni al llibret del disc.

Tampoc divideixes l’obra en moviments, sinó que la presentes tal com raja.

Si l’escoltes bé veuràs que hi ha seccions, però no en són dotze, sinó que estan agrupades en cinc o sis seccions. Em va sortir així. Aprofitant l’avinentesa del Lluís, l’objectiu era portar la seva obra a la meva poètica. El que vaig fer no és res original, és una cosa tan antiga com la mateixa història de la música.

Vindrien a ser com unes variacions?

Sí, no estic parlant d’una cosa innovadora, però cada una de les peces té una gènesi molt diferent, com també cada músic és molt diferent. Les motivacions amb les quals van créixer cada una de les tres peces són diferents. La primera dura uns setze minuts, la del Lluís Vidal és la més llarga i la del Jordi Rossy són onze minuts.

Molta gent deu haver pensat que el títol del tema de Lluís Vidal, ‘Postludi d’un any’, es podria vincular al temps de la pandèmia, és així?

No, té a veure amb l’obra del Lluís amb la qual em vaig inspirar, Crònica d’un any, un disc editat l’any 2018 per JazzGranollers. No té res a veure amb la pandèmia. Quan vam fer el concert del Festival Jazz Granollers, vam presentar Crònica d’un any i, en acabat, vam fer llavors ‘Postludi d’un any’. En el seu moment vam parlar de fer un disc conjunt, però durava una hora i tres quarts. Com que en aquell moment, 2019, ja em ballava pel cap de fer aquest projecte [Dedicat], vaig pensar de fer primer un disc i després l’altre. Segurament hauria estat lògic publicar les dues obres en un mateix àlbum.

El tema dedicat al Jorge Rossy, ‘Side of the Same Coin’, sembla més aviat un contrapunt baladístic.

Bé, hi ha dues parts molt diferenciades. Cap al minut sis o set canvia totalment d’aire i es converteix en una peça molt més ràpida. Canvia el tempo, l’harmonia i, si a la primera part hi ha un solo de vibràfon, a la segona n’hi ha un de guitarra i un altre de saxo, més com de jazz fusió. En definitiva, és una peça amb dues seccions molt clares. A la segona part utilitzo motius de la primera. És part de la mecànica, de l’artesania de quan s’escriu música. A vegades s’usen materials que van passant de l’un a l’altre. És més, ja fa anys que rarament començo a escriure una peça pel principi, ni l’acabo pel final. Normalment, començo per qualsevol lloc i faig créixer la peça per davant i per darrere.

Això és una forma de fer molt teva o és més comuna del que ens pensem?

No m’he inventat res, és una manera molt orgànica de compondre. Quan fas aquest tipus d’escriptura a on hi ha moltes seccions, contrapunts, orquestracions, és més complex, però també té molts més recursos, i els recursos venen molt sovint de passar-se material [entre músics], d’intercanviar-lo… Quan es parla de transformar no fas les coses de manera lineal, no tries les formes i les col·loques al compàs 6, 15 i 21, sinó que vegades pot ser que ho facis al -22. La música sempre l’imaginem des d’un punt de vista temporal, lineal, del minut zero a l’onze, per exemple, i l’escriptura pot anar creixent des d’un punt determinat cap ambdues direccions. Això només són eines de treball, el més important és com queda al final.

Una cosa que m’ha sorprès de “Dedicat” és l’absència d’un cert sentit de l’humor explícit com sí trobem en altres treballs teus, per què?

El sentit de l’humor és una cosa que tinc present sempre. Aquí n’hi ha en alguns moments. El que passa és que, quan hi ha orquestració, és a dir, molts instruments, tot agafa una volada una mica diferent. No és una música de quartet, hi ha molta riquesa, molta variació, i a vegades això pot camuflar alguna de les idees més esbojarrades. Hi ha discos que surten més transparents en aquest aspecte.

A banda del Carles Benavent, el Lluís Vidal i el Jordi Rossy, al disc col·laboren músics de l’alçada de Carme Canela, Santi de la Rubia, Pablo Sélnik, Carola Ortiz, etc. Com vas confegir aquest ensemble?

A veure, per una part hi ha el Joan Vidal, bateria, i el Marc Cuevas, contrabaix, i després n’hi ha una altra que són els músics amb els quals he treballat últimament. Quan toco en petit format, el Joan i el Marc són la secció rítmica, i hi afegeixo al Roger Santacana, a les percussions, i al Pau Domènech, al clarinet baix. Amb aquests quatre músics formo el quintet amb el qual toco quan faig coses a clubs. A banda d’ells, i dels tres músics convidats, amb els anys he treballat amb diferents seccions de corda. Últimament, he treballat amb la Lluna Aragón i amb el Jaime del Blanco, als violins. Quan fas feina amb seccions de corda, és bo que sigui amb músics habituals. En un quartet de corda demano al líder, a la Lluna o al Jaime, que busquin ells mateixos a la resta de components.

Per altra banda, aquests últims anys, estic treballant a l’ESMUC i això em permet gaudir del nou talent que va arribant: músics com Santi de la Rubia, Òscar Latorre, Pablo Sélnik… La part dels vents és gent que he pogut descobrir en els últims anys. Són joves valors, o no tan joves, reconfirmats com a gent de talent superlatiu.

A l’Edurne Arizu la vaig conèixer a través d’un col·lega i la vaig descobrir amb el treball que vam fer amb el Marco Mezquida. Just abans del tancament de març de 2020 vam fer aquell repertori i espero que surti en disc aviat. Allà vaig descobrir a l’Edurne. L’acordió és un dels instruments que més m’agraden. Cadascú té un seguit d’instruments que li són favorits i l’acordió és un dels que més m’agraden. Ja a l’època en què vaig fer el disc Improvisacions sobre la Història d’un soldat, d’Ígor Stravinski (Satchmo, 2002), vaig afegir un acordió.

Pel que fa al Txema Riera, és una meravella al Hammond i al piano. Li vaig demanar aquesta col·laboració puntual, com també al Roger Santacana, que feia piano i vibràfon a Codi personal (JazzGranollers Records, 2017), i a algun percussionista.

Et refereixes a Ramon Torremilans?

Sí, em va gravar gloken i vibràfon, i també a l’Aitor Sáenz de Jáuregui, que entre altres coses va ser un dels meus primers alumnes de composició. Li vaig demanar que col·laborés i en concret toca percussió petita a ‘¿Qué han dicho los otros?’

Això, de fet ja ho expliques a les notes del disc, però estaríem parlant directament del JazzGranollers Ensemble, oi?

He tingut l’oportunitat d’escriure aquestes peces gràcies al fet que he pogut estrenar-les [amb el JazzGranollers Ensemble]; no exactament amb la mateixa instrumentació, però sí en directe. El disc aquest és, de fet, una mica un ‘Joan Sanmartí toca amb el JazzGranollers Ensemble’. El que passa és que l’Ensemble el muntem cada any i no són sempre els mateixos músics.

Sí, però hi ha un seguit de músics que són habituals.

N’hi ha alguns que són habituals —Pau Domènech, Joan Vidal, Marc Cuevas, etc.— i algun més que ha fet tres o quatre [sessions amb el Jazzgranollers Ensemble], com ara el Pablo Sélnik. Són gent que a la llarga m’hi trobo molt a gust. En estudi es treballa durant moltes hores i aquí tothom m’ho ha posat molt fàcil.

Hi ha una anècdota vinculada a la quarta peça del disc, ‘Dedicat’, una situació especial amb la qual no m’hi havia trobat mai: ser a l’estudi amb tres paios que, no és que m’ho fessin fàcil, si no és que no havia de dir res. Cada una de les anotacions o idees d’aquesta peça, les vam assajar i gravar allà mateix i, de fet, els vaig ensenyar la composició al mateix estudi. Vam fer dues o tres preses, però la primera és la que va quedar. Normalment, quan treballes en estudi, o ets el que prens les desicions o el que es limita a llegir el paper que tens a davant. La majoria de les vegades he participat com a productor, prenent decisions. Aquest cop, però, em vaig trobar que els que havien de llegir i prou [Carles Benavent, Jordi Rossy i Lluís Vidal], cada cop que obrien la boca deien una cosa molt millor del que jo havia pensat. Bé, he de dir que jo havia escrit una cosa esquemàtica. Amb aquest tipus de músics no té sentit escriure una cosa orquestrada.

Vas fer melodia i xifrat?

Exacte, i a partir d’aquí va sorgir tot de forma natural. No vaig haver de dir res, sinó simplement meravellar-me. Amb aquesta última peça em vaig fer un regal, una cirereta. Té més importància que ens poguéssim trobar els quatre que no la peça en si.

Home, la peça deu fer alguna cosa, no?

No, no és falsa modèstia. És evident que quan vaig fer la peça, vaig posar-hi tota la meva atenció, però és molt més important que hi fóssim els quatre, que toquéssim junts, sobretot quan alguns no ho havien fet mai plegats, i que poguéssim fer-ho a aquestes alçades.

“El sentit de l’humor és una cosa que tinc present sempre.”

Tant Benavent, com Rossy, com Vidal han actuat al Festival Jazz Granollers, del qual n’ets director, com veus la ruta del jazz a Catalunya en aquests moments?

L’oferta creix imparablement, i cada vegada hi ha més artistes i més grups que són més interessants, i els músics joves toquen de meravella, però la demanda continua sent la mateixa. L’esforç d’un festival petit com el que fem nosaltres és per subsistir, i subsistim perquè la societat hi creu molt, i també l’ajuntament i la diputació, que ens recolzen. Si anéssim més enllà, en tamany i en pressupost, agafaríem de seguida una altra mena de complicacions. Creiem que tenim el tamany just per portar-lo a la fórmula que volem. Els que l’organitzem, ho fem desinteressadament.

En general, [a Catalunya] de talent, d’oferta, no en falta, cada vegada més; de públic, és difícil dir el mateix. Moltes vegades ho hem comentat entre nosaltres: amb aquest tipus de música que fem, que sovint no és de consum massiu, per entendre’ns, el desafiament està a aconseguir que les generacions joves vagin als concerts. Les generacions noves van a remolc dels nous intèrprets. Vull dir que els de 20 anys difícilment aniran a veure a un de 55 o de 60; ha de ser, en tot cas, algú molt especial. Amb això no vull dir que a un 20 no pugui agradar-li un del 50, sinó que has de crear la situació perquè el descobreixi. Aquesta és la feina dels programadors: atreure a un públic diferent perquè vegi una proposta diferent. A vegades, el moment actual fa que tinguem molts mitjans d’informació, i de tanta informació que hi ha, la gent tendeix a isolar-se. Posaré un exemple: la majoria d’estudiants que he vist els últims anys a l’escola, coneixen perfectament i són fans d’un grup com ara Snarky Puppy, i, en canvi molts d’ells desconeixen l’escena europea. Per què? Doncs perquè els primers tenen molta presència a les xarxes.

I també perquè representen una mica el jazz fusió d’ara?

Sí, i a la meva generació hi havia fusió, però també altres escenes. Tinc la sensació que a la meva època, quan tenia 20-25 anys i no hi havia els youtubes i tot això, era més l’escolta dels discos i el directe.

I la ràdio?

També. Ara hi ha més oferta, però a vegades em trobo amb gent amb unes llacunes que em sorprenen. Jo no dic que no sigui un cicle vital que ha passat sempre. Potser, quan jo tenia 20 anys podia haver-hi un músic de 60 que pensés: “ostres, s’està perdent això o allò altre!”, però, per posar un exemple, m’he trobat a estudiants de guitarra que tenen com a ídols a grans guitarristes americans o, inclús, d’aquí, cinc anys més grans que ells, però no coneixen a Doug Raney, a Wes Montgomery o a Barney Kessel. Aquest fenomen es repeteix amb tots els instruments. El que no sabria dir-te és si això és un cicle vital que es repeteix a cada generació o hi ha una deriva provocada per això que et deia de la capacitat d’enfocar. A la setmana, quanta música escolta de mitjana una persona? Quanta música consumeix dictada pels grans mèdia i quanta és a partir de la seva exploració? Cap a on anem? És una mica aquest el dilema que plantejo. Ara bé, també dic que hem de ser optimistes. El món de les arts, i el de la música en concret, sempre ha sigut difícil, i ho continuarà sent, però de talent no en falta. M’agradaria que el país a on vivim tingués una aproximació diferent a la cultura, més com passa a Europa. Envejo la situació de Centreeuropa o els països escandinaus. Aquí som d’una altra cultura, vull dir que som mediterranis i la música, en general, té una altra aproximació, més dirigida a la festa.

Així i tot, una ciutat com Barcelona té en aquests moments tres escoles amb grau superior de jazz.

Això és una anomalia, una curiositat. És una desproporció. Vull dir que l’oferta musical de Barcelona no és superior a la de Madrid o… Montpeller. No m’atreveixo a comparar-me amb París, però és que a París no hi ha tres escoles de superior, hi ha moltes escoles, i segurament el nombre d’estudiants és molt superior al de Barcelona. Ara bé, quan ets a Colònia, Basilea o a França en general, hi ha molt més costum que aquí de gaudir de la música en directe. Aquí l’aproximació a la música és quan hi ha ball. És el ball, la festa, la gastronomia, la beguda… Tot això va lligat.

PS: El món del periodisme cultural està de dol des del passat 24 de desembre, quan ens va deixar Karles Torra, erudit i autor d’una obra considerable com a crític de jazz i rock, en publicacions com ara El Correo Catalán, Barcelona Metròpolis, Cáñamo, Enderrock, Jaç i, sobretot, La Vanguardia. Com a escriptor, és autor d’una recomanable monografia, Dalirium Sonic (La Lluvia, 2016), o on explora la relació entre Salvador Dalí i la música. Nascut a Caldes de Montbui, Torra també va fer televisió al Vallès Oriental i va exercir de radiofonista en programes com ara Jazz Club (Terrassa Ràdio) a on feia una secció. Dos dels seus amics, Donat Putx i Àlex Gómez-Font, han destacat en diferents obituaris la seva vàlua com a crític de referència, independent i honest. També han parlat de la seva generositat, del seu sentit de l’humor, i un servidor hi afegiria el somriure encantador amb el qual saludava a amics i coneguts a la Nova Jazz Cava i a altres temples de la música en viu. Molts, ben segur, trobarem a faltar la seva cordialitat en la distància curta, però, sobretot, l’expertesa, l’opinió imprescindible que expressava per escrit. EPD.