Els blues de Tete Montoliu

«De Tete Montoliu queda una manera de fer molt peculiar». La frase és de Jordi Blesa Montoliu, net del mestre, i la va pronunciar el passat 20 d’octubre en una taula rodona. L’acte en qüestió precedia al concert de comiat del 32è festival L’Hora del Jazz, que des de l’any 1997 du l’afegitó de «Memorial Tete Montoliu». «El llegat del Tete» és com s’anomenava el col·loqui i, a banda de Jordi Blesa, van parlar el contrabaixista Nono Fernández, el saxofonista Lluc Casares i l’arqueòleg Ot Ordeig, moderats pel bateria Pau Bombardó. A la segona part, es va homenatjar a Tete Montoliu amb l’actuació, junts i per separat, de tres pianistes, Manel Camp, Xavi Torres i Ignasi Terraza, i d’un septet format per artistes del segell The Changes.

En una sala d’actes gairebé plena fins a l’última filera, es va recordar a una «figura oblidada», segons el també historiador del jazz Ot Ordeig. Vint-i-cinc anys, doncs, sense el pianista del carrer Muntaner han sigut l’excusa perfecta per homenatjar-lo com Déu mana en tres esdeveniments: La Mercè, L’Hora del Jazz i el Barcelona Jazz Festival. No ha estat sempre així en altres aniversaris rodons, i la seva figura es recorda més aviat de forma intermitent. Per Ordeig, una personalitat de l’altura de Tete Montoliu en un altre país gaudiria d’un museu i tot.

De moment, a la seu de l’ONCE hi ha el «Racó d’en Tete», una exposició permanent amb objectes personals del pianista. Ordeig, que està preparant una biografia de Tete Montoliu —seria la segona després de Tete: quasi una biografia (Proa, 1998), de Miquel Jurado—, va lamentar la pèrdua de part del seu llegat i la difusió d’«anècdotes innecessàries» que se li atribueixen. En aquest sentit, va voler desmitificar un dels moments capitals de la vida de Tete Montoliu: la jam organitzada a mitjans dels cinquanta pel Hot Club de Barcelona, quan Montoliu va captivar a Lionel Hampton, un dels que va impulsar la seva carrera a escala internacional.

«Quan toco, m’escolten i em sento comprès», va explicar Blesa que deia el Tete sobre el seu públic. Segons l’actor i radiofonista, Montoliu, a banda d’«un dels millors ambaixadors del país», era també una «persona receptiva», un melòman empedreït, lector, empeltat de curiositat. Va tenir, a més, la sort de viure un dels moments més gloriosos de la història del jazz, com van recordar Bombardó i Lluc Casares. El saxofonista barceloní va destacar el seu «bagatge» com a figura del jazz, «impressionant», va dir, equiparable a la dels grans tòtems del gènere amb qui va treballar.

Si la curiositat era un dels trets significatius del mestre, la «immediatesa» formava part del seu saber fer com a intèrpret, segons el contrabaixista Nono Fernández. L’andalús va tenir l’oportunitat de tocar amb Montoliu a començaments dels noranta, en escenaris com La Boîte Mas i Mas. L’espontaneïtat i la imprevisibilitat formaven part de la idiosincràsia d’un músic genial, reptador, que també atresorava una pulsació rítmica magnífica, va explicar Fernández. Treballar amb el Tete «era com anar dins d’un Ferrari», va afegir ja cap a les acaballes de la xerrada.

Del piano sol al nonet espontani

Manel Camp va protagonitzar la primera intervenció musical. El músic polifacètic va interpretar un tema d’autoria pròpia, «Anhels», una peça melangiosa, marca de la casa, colpidora, que va voler dedicar al Tete, un músic amb «amor a la vida», segons va declarar després d’interpretar-la.

Camp va presentar la segona actuació de la nit, la del jove Xavi Torres; un marrec quan va morir Montoliu. El de Tarragona va vindicar el vessant monkià del mestre amb una revisió de «In Walked Bud», primer tema al repertori de Per sempre Tete (Discmedi, 1997). La peça de Monk és, va confessar Torres, la primera que va escoltar quan va descobrir la discografia de Montoliu. La versió que va oferir al respectable va representar plenament un encontre entre la seva personalitat com a creador i la de Tete Montoliu o, segons com, directament amb la del mateix Thelonious Monk. Una manera de fer, la seva, amb girs de guió, picades d’ullet a la pianística de jazz més contemporània i, sobretot, amb un nivell estratosfèric.

Qui millor va recrear l’estil de Tete Montoliu, però, va ser Ignasi Terraza, tal vegada un dels músics del nostre jazz més lligat al mestratge de Montoliu. Terraza no només va triar una de les obres que millor va brodar el mestre, «Giant Steps», de John Coltrane, sinó que també va reproduir, gairebé fil per randa, alguns dels trets distintius de l’estil del Tete, i tot plegat sense perdre ni un bri de la seva personalitat. Extraordinari.

Després de la revisió – recreació de Terraza, va arribar un dels moments més celebrats de la vetllada: una interpretació, col·lectiva i per separat, d’«Apartament 512». Una de les peces conegudes de Tete Montoliu, músic amb poca obra pròpia o, si més no, amb no tanta com altres jazzistes reconeguts. Composició de melodia impetuosa a l’inici, deriva a poc a poc cap a altres viaranys, i més en concret cap a un dels estils que més estimava el Tete: el blues. La mateixa estructura de l’obra va ser idònia per a escenificar una interpretació per torns de cada una de les parts del tema i cloure amb una imatge inèdita: un final bluesístic, apoteòsic, a sis mans.

El col·lectiu The Changes, el millor grup del moment, segons Pau Bombardó, va posar punt final a l’homenatge amb la interpretació de cinc peces de Tete Montoliu. Pujaren a escena Pol Omedes (trompeta i fiscorn), Oriol Vallès (trompeta), Irene Reig (saxo alt), Lluc Casares (saxo tenor i clarinet baix), Héctor Floria (saxo tenor), Giuseppe Campisi (contrabaix) i Andreu Pitarch (bateria), un septet sense piano.

Van arrencar amb «Montserrat», amb arranjament i solo destacat de Pol Omedes. Tot seguit, van sonar temes com ara «Catalonian Nights», en aquest cas de Dexter Gordon, un dels tòtems amb els quals es va tutejar el pianista del carrer Muntaner, i «Don’t Smoke Anymore, Please», arranjada en aquest cas per Oriol Vallès. Una de les versions, però, més singulars va ser la de «Jo vull que m’acariciïs», la composició segurament més coneguda de Tete Montoliu. Amb arranjament d’Irene Reig, va incloure una brillant introducció i un tractament melòdic original, a banda d’un bonic solo de contrabaix.

La nit va acabar amb el popular «Blues for Núria» i la incorporació espontània, a quatre mans, dels pianistes Ignasi Terraza i Xavi Torres. Amb aquest nonet va cloure l’acte en record del soci número u de l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya (AMJM), i afiliat a l’ONCE des de l’any 44. També va ser el segon homenatge del 32è L’Hora del Jazz. Una setmana abans, va tenir lloc un acte en record d’una altra figura enyorada: el guitarrista Joan Vinyals.

Més Tete Montoliu

A poc a poc es va reivindicant la memòria —i l’extraordinària vàlua— de l’irrepetible Tete Montoliu. Així, a banda de l’homenatge del passat 20 d’octubre, cal esmentar també el concert en record del Tete que va tenir lloc el passat 25 de setembre, al Teatre Grec, durant la celebració de les festes de La Mercè.

Va ser un èxit espaterrant: un amfiteatre ple de gom a gom en una nit en la qual a Barcelona no mancava precisament música en viu. Coordinat pel periodista Pere Pons, director de l’enyorada revista Jaç i autor del documental Tete Montoliu, una mirada (2007), van compartir escenari dos músics que havien format part d’alguna de les formacions del mestre —el bateria Aldo Caviglia i el contrabaixista Horacio Fumero— amb d’altres que van gaudir de la seva complicitat —Laura Simó i Eladio Reinón— o que poden considerar-se’n deixebles: Ignasi Terraza, Albert Bover, Manel Camp i Elisabet Raspall, entre d’altres. Un dels moments, però, més emotius va ser quan va pujar a escena el pianista Pere Ferré, coetani i company de viatge del Tete, i llegenda viva del jazz. Cada dilluns, peti qui peti, toca a l’altell del minúscul bar Jazz Man.

«25 anys sense Tete Montoliu» és el nom del concert a les festes La Mercè i va obrir una tongada d’homenatges que continuarà el pròxim dijous 1 de desembre amb «Per sempre Tete». En el marc del Voll-Damm Barcelona Jazz Festival, tindrà lloc al Conservatori del Liceu, a dos quarts de 8 del vespre, i consistirà en una vetllada pianística amb cinc intèrprets de diverses generacions: Albert Bover, Ignasi Terraza, Lucía Fumero, Xavi Torres i Alejandro Esperanza. A l’escenari hi haurà dos pianos de cua per recordar el músic barceloní; per fer «un viatge» a l’univers del Tete des de diferents «punts de vista», explica l’organització del festival.

Un quart de segle després del seu decés, la figura i l’obra de Tete Montoliu pren volada en grans esdeveniments. Benvingut sigui, doncs, el record i la memòria del «Gran señor from Catalonia»,  el músic universal que va captivar a melòmans de tots els punts cardinals.

PS: Aquests dies hem de lamentar la pèrdua recent de dos músics imprescindibles: Albert Cubero, el passat 10 d’octubre, un dels grans intèrprets de la guitarra de jazz a casa nostra, i Aljoša Mutić, el 7 d’octubre, saxofonista d’origen croat que va ser un dels grans noms de l’escena barcelonina dels noranta i primers 2000.