No vull acabar sense fer constar públicament el meu agraïment per la relació que Claudio Magris manté amb els seus traductors.

El poeta les escrivia perquè l’ajudessin “a continuar vivint” i li oferissin “el consol d’una conversa amb mi mateix sobre temes que no poden ser matèria de conversa amb els altres”. Aquest tema era el dolor per la pèrdua dels seus dos fills al front de Rússia.

Si algú li preguntava per què normalment no feia servir el triestí, responia: “Com vol que per a les coses de cada dia faci servir la llengua de la poesia?”

Durant tot aquest temps la presència de Wajdi Mouawad i de la seva història m’han obsedit i apassionat. No he viscut sinó a través de les seves paraules.

Vet aquí que una de les gràcies que trobo a la feina de traductor és justament la d’haver de transformar-me contínuament.

Un cop capbussada en Moo Pak, he de confessar que de seguida em va seduir. No dic el llibre en si, que és un altre tema, sinó la traducció