Torrentada verbal

Un cop capbussada en Moo Pak, he de confessar que de seguida em va seduir. No dic el llibre en si, que és un altre tema, sinó la traducció

Una cosa és traduir, una altra llegir, i una tercera, que trobo que esguerra qualsevol plaer, és llegir mirant de fixar-se tota l’estona en com és la traducció.

Tot i així, un cop capbussada en Moo Pak, i malgrat un absurd prejudici inicial de desgana, he de confessar que de seguida em va seduir. No dic el llibre en si, que és un altre tema, sinó la traducció. A la tercera pàgina ja em tenia el cor robat.

No hi ha dubte que l’original condiciona totalment la manera com escriu el traductor, que no pot triar l’estil sinó que ha d’emmotllar-se al de l’autor. Però això de vegades no passa de ser una condició ideal, perquè hi ha cultures que adapten tant i tant els textos inicials a la tradició de la llengua d’arribada, que pel camí perden tota la música. Aquí, amb Moo Pak, Ferran Ràfols ha sabut trobar el ritme adequat, un ritme àgil que arrossega i se t’enduu rodolant text avall, per aquest únic llarg paràgraf de més de cent cinquanta pàgines.

Segurament el català és una llengua que s’adapta especialment bé a la prosòdia de l’anglès (però això és una suposició meva, que d’anglès en sé poc i a més no he pogut veure l’original), el cas és que Ràfols ha sabut trobar un ritme saltironant i engrescador, que facilita la lectura i l’estimula. L’abundància de monosíl·labs del català pot ajudar a crear aquesta sensació de «spiccato» que manté l’estat d’alerta, però és tan sols la traça del traductor la que pot ordenar i repartir els accents perquè el resultat sigui harmònic i entenedor en tot moment. Ferran Ràfols, efectivament, aconsegueix que no perdis mai el fil d’un text que podria arribar a ser espès, aconsegueix que no hagis de recular mai per estar segur d’haver entès qui parla o en quin moment. Si de cas has de tornar enrere per rellegir i mirar de retenir (o directament apuntar) les grans frases que vas trobant i que el traductor ha sabut recrear tan bé.

La manera com està escrit aquest text (com Josipovici i Ràfols l’han escrit) provoca una mena de pressa, d’urgència per continuar llegint: una frase t’empeny cap a la següent, perquè aquí no és l’argument el que t’estira cap al final, sinó que el llenguatge és el motor que et fa anar d’una idea a l’altra, d’una passejada a l’altra, amb Toledano i Anderson, de la mà de Ferran Ràfols.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació