Un exercici de futurisme arcaic

Delfos, de Melcior Casals, és la peça que tanca KP’19, la mostra de projectes d’arts escèniques en procés de creació al Centre Cívic Parc Sandaru. El cicle, que ha ofert tant “reptes performàtics” en fase inicial com espectacles en un estadi més avançat de creació, tots ells seleccionats per un sòlid equip d’experts, ha comptat a més amb la dinamització d’Agost Produccions i amb una conferència inaugural a càrrec del crític Oriol Puig Taulé.

Melcior Casals, performer i bon coneixedor de les tendències escèniques més rabiosament contemporànies, va presentar dissabte passat Delfos, una peça de cinquanta minuts que ja s’havia pogut veure —en una fase menys avançada del procés de creació— el gener d’aquest mateix any a la Sala Beckett, en el marc de la cinquena edició del projecte CROQUIS_BCN. La proposta, que du com a oportú subtítol Futurisme arcaic, constitueix un exercici performatiu a partir d’alguns motius de la Grècia clàssica i contemporània, que connecten amb el nostre present i amb els cants de sirena que anuncien un futur paorós, no molt llunyà.

Ens reben la veu de l’exprimer ministre grec Alexis Tsipras i el rètol en grec γνῶθι σεαυτόν —el cèlebre “coneix-te a tu mateix”—, la sentència que figurava al frontispici del temple d’Apol·lo a Delfos. D’aquí al cant final de la cabra —o, més aviat, al cant del boc, en referència a l’etimologia del mot “tragèdia”—, Melcior Casals, enfundat en un vestit de neoprè, combina accions físiques amb referències diverses, algunes d’elles encriptades, com els fragments d’una de les primeres pel·lícules del cineasta Yorgos Lanthimos, en un grec xampurrejat que alterna amb el català. El fet que el performer reprodueixi diàlegs que ha après fonèticament, sense conèixer la llengua, apunta cap a la mateixa estratègia que fa servir el realitzador de la nova onada de cinema grec, quan aliena els personatges fent-los repetir paraules que han estat semànticament manipulades. Tampoc l’espectador entén el que es diu en off, ni el discurs de Tsipras ni el poema de Kavafis que se sent en un moment donat. Tots anem a les palpentes, i el mateix intèrpret no acaba de creure’s el seu paper de Pítia o, més aviat, de sacerdot que va anotant pensarós i reconcentrat les obliqües respostes de l’oracle en una llibreta.

Es produeix una còmica i fèrtil dialèctica entre el text projectat, que se’n riu d’ell mateix —la ironia metateatral es vehicula principalment a través dels rètols o subtítols—, i un performer que, tot i la seva forta presència escènica, resta al principi volgudament quiet i astorat. “Què he de fer?” és la pregunta clàssica que se li fa a l’oracle. Passa, però, que la font Castàlia ja fa temps que s’ha assecat, i la perplexitat ho envaeix tot. Al profeta sense certeses —per bé que incrèdulament autocoronat amb el llorer de la victòria— no li queda sinó emprendre accions de fisicitat variable, servint-se d’objectes diversos com poden ser un esquellot, una branca de suplicant o una escala de mà, mentre el text projectat incorpora referències a la Grècia i l’Europa contemporànies, a les elevades taxes de suïcidis i a termes tan odiosos com “neofeixisme”, “postveritat” o “guerres financeres”, que apareixen dia sí dia també als diaris i que són aquí exorcitzats.

No hi falten ni el foc del sacrifici ni l’aigua lustral ni les ofrenes dels pelegrins àvids de resposta. Però Delfos ja no és el melic del món, els mites contemporanis es revelen vassalls del Big Data —dels “algoritmes reduccionistes feixistes”— i el futur col·lectiu es dibuixa com un territori cada cop més incert i tenebrós. Les fotos realitzades per Roser Blanch en diverses manifestacions cíviques i massives dels darrers anys, que són projectades de fons durant l’activitat endevinatòria, contribueixen a ubicar-nos en l’àmbit de la crítica politicosocial implícita o sobreentesa. I és que la peça, el·líptica i conceptual, no enarbora el llenguatge de la denúncia directa, però sí que tradueix o palesa el profund malestar de la nostra època.

L’atzar o la providència va voler que després de la funció hi hagués un d’aquells mítics protocols de debat que organitza Agost Produccions com a alternativa a la clàssica xerrada postfunció. En aquesta ocasió, Miquel Valls, el presentador de l’acte, va demanar que algú del públic assumís voluntàriament el paper de l’artista o de l’oracle, i va ser una noia amb evidents aptituds per a l’escena i per a la improvisació qui va acabar entomant amb molta gràcia les preguntes del públic, imprimint una eficaç ambigüitat a les seves respostes. Així, amb aquest singular, performatiu i inspirador col·loqui, la peça de Melcior Casals va gaudir d’una inesperada però ben orgànica continuació.