Turner per desfolkloritzar-nos

Els amants de la filosofia tenen un deute amb William Turner que podran saldar al MNAC. Perquè no hi ha manera de travessar la història de les idees estètiques sense topar-se amb alguna obra del pintor anglès, les tempestes i allaus del qual il·lustren, tan previsibles com insuperables, els capítols dedicats al fertilíssim concepte del sublim. De Turner. La llum és color, una fastuosa exposició internacional comissariada per David Blayney Brown, antic conservador en cap d’Art Històric Britànic de la Tate, que podrem veure a Bacelona fins a l’onze de setembre, jo triaria Mar tempestuosa amb un derelicte en flames (1835-40), una exhibició de força natural. Però si anem més enllà dels clixés i deixem que els quadres parlin, ens adonarem que en l’obra de Turner el més violent que la Natura té reservat per a l’home no és la destrucció, sinó la solemne indiferència.

Turner ha pintat com ningú la trampa filosòfica que és l’estètica. La Modernitat consisteix a gravar una ratlla a terra entre allò que podem saber, allò que hem de fer i allò que podem esperar (les tres crítiques de Kant). Després de la violència amb què la filosofia dissol les nostres il·lusions, no tenim més remei que confessar que l’existència de Déu o la necessitat de fer el bé no es poden demostrar com una llei de la física o un teorema matemàtic. No obstant això, la bellesa és com la segona prova d’Indiana Jones i l’última croada: la fe que, si posem el peu sobre el buit, hi ha un pont invisible esperant-nos. La ciència mata l’ànima del món, però l’estètica ens permet escoltar el xiuxiueig del seu fantasma.

La paradoxa de Turner és que l’ànima del cosmos que pinta l’artista no es preocupa pels éssers humans. En les pintures del Llac Petworth o del Llac Buttermere, amb una calma sempre sotjada pel traç de la tempesta que ha vingut i la que sens dubte vindrà, la netedat dels fenòmens atmosfèrics o la voracitat sinistra de la llum tenen una agenda impertorbable pels somnis i misèries de les construccions humanes que esquitxen el quadre. Ni tan sols les imatges que capturen el moment de la catàstrofe en temps real semblen un càstig diví, sinó una juxtaposició desafortunada dels afers humans amb els cicles de la natura. En Kant, el sentiment de sublimitat és el resultat d’una tibantor que acaba en equilibri: d’una banda, el terror de saber-nos insignificants davant dels infinits del món; de l’altra, el consol de posseir una facultat tan gran com la raó, que ens permet saber que no sabem. Turner retrata aquesta tensió, però desempata a favor de la Natura.

El MNAC aprofita l’universalisme estètic i la tirada comercial de Turner per fer una mica de política catalana, i li surt bé i cal aplaudir. Després de la visita principal, trobem El batec de la natura, una exposició-epíleg comissariada per Francesc Quílez i Aleix Roig que ens presenta unes 80 obres entre dibuixos, pintures i material d’àlbums d’artistes, seleccionats per mostrar la importància que la natura va tenir en l’art català durant el segle XIX, en noms com Baldomer Galofre, Marià Fortuny, Ramon Martí i Alsina, Lluís Rigalt, Antoni Fabrés o Jaume Morera. La gràcia de la segona exposició és que s’infon de la grandesa de la primera i descobreix uns artistes catalans travessats per inquietuds tan filosòficament modernes com les de Turner, igualment inclinats a superar el kitsch bucòlic i representar la natura com un subjecte problemàtic. Sense aspirar a trobar cap geni nostrat comparable al pintor anglès, la continuïtat sociològica i espiritual que s’estableix entre Turner i la història de l’art catalana desacomplexa la nostra autopercepció nacional, dignifica uns noms negligits, i ens ajuda a desfolkloritzar-nos.