Susan Sontag va escriure que, al contrari que en la pintura, la fotografia no es limita a la semblança ni a la reinterpretació, sinó que és un vestigi palpable de la realitat, el registre físic d’una llum reflectida per un objecte. Però, observar aquesta impressió lumínica sotmesa a les lleis de la física revela petjades molt més subtils i complexes, petjades ocultades per la història, reinterpretades després del pas dels anys, registres íntims que evoquen vides. L’Érika Goyarrola (Bilbao/Madrid, 1984) comissària de Traces de llum. Memòries de la imatge fotogràfica, segueix les petjades de deu artistes, rastreja realitats a través de deixants, cicatrius i absències, crea un relat amb les restes d’un naufragi.

En aquesta exposició hi ha petjades de la nostra història oblidades en calaixos, esborrades dels mapes, enterrades sota terra. L’Ainhoa Resano (Iruña, 1974) recull a Ellas la vida de dones de barris populars de Bilbao: prostitutes, costureres, monges, emigrants. Ho fa a través dels àlbums de fotos que custodien. Ellas és un arxiu d’imatges, però també de relats íntims als quals les seves protagonistes treuen importància. “Jo no tinc res a explicar”, diuen, però Resano cerca les seves paraules, i en nomenar-les en veu alta conquisten l’espai que se’ls hi havia negat. La privacitat, a la fi, es converteix en política.

Si silenciar la quotidianitat és una manera efectiva d’esborrar petjades, què passa quan s’oprimeix i aïlla fins a destruír la intimitat, quan s’arrasa el context i es redueix a un no-lloc: un hàbitat artificial i agressiu en el qual qualsevol manifestació identitària és un desafiament extenuant a un estat colonitzador. En Mahmoud Alhaj (Palestina, 1990) descriu a 24/7 Violence la violència sistemàtica exercida per l’estat d’Israel en territori palestí entre 1987 i 2023. Mitjançant diferents eines de tractament d’imatge, Alhaj evidencia les tècniques de control utilitzades, l’arquitectura amb aparença de búnquer dissenyada per a protegir-se. Es resisteix encara així a no deixar empremta i explica la seva història a través de relats i fotografies, reivindica l’existència del seu poble, la dels carrers destrossats, la dels mapes cada vegada més estrets.

Altres han intentat ocultar la memòria sota terra, però aquesta és tossuda i ressorgeix de manera insospitada. Lupi Belarra és el nom popular amb el qual s’anomena a Guda Lorea, una flor que, abonada pels morts, creixia en els camps de batalla. Mauro Saravia (Viña del Mar, Chile, 1982) retrata els processos de localització i obertura de les fosses comunes del País Basc. Mostra fotografies de les excavacions, però també els objectes que jeien al costat dels ossos. Aquestes restes, amagats durant gairebé un segle, recuperen amb la llum la possibilitat de ser petjada d’un cos, d’una part de la història que no van poder esborrar, perquè fins i tot les flors ens la recorden.

De vegades la història es converteix en un discurs únic en el qual s’ignora el que no encaixa, o en llegendes que amaguen veritats. Gloria Oyarzabal (Londres, 1971) denuncia a Usus Fructus Abusus la descontextualització dels objectes espoliats en territoris colonitzats després de ser exposats com a trofeus en museus europeus. Despullats del seu significat original, aquests artefactes van passar a convertir-se en transmissors d’estereotips que validaven els discursos colonials. Oyarzabal crea una instal·lació amb fotografies de nova creació, imatges d’arxiu, la reproducció d’una escultura africana confiscada en el segle XIX i un paper mural que reprodueix imatges supremacistes de l’època colonial. Ens convida així a qüestionar-nos el discurs paternalista que impera en molts museus, ens recorda que aquests centres mai són neutres, sinó que hi ha una ideologia darrere de la qual, almenys, hem de ser conscients.

Hi ha vegades que un país prefereix no detenir-se en certs esdeveniments. No els ignora però passa per sobre d´ells de puntetes, dolgut i avergonyit. Des de principis de 1945, conscients del fatal desenllaç del Tercer Reich, milers d’alemanys es van suïcidar atemorits per les represàlies i, potser, també, per la culpa. El major suïcidi col·lectiu es va produir a Demmin, on els seus habitants havien destruït els ponts per evitar que els aliats entressin, impedint, alhora, la sortida. Al voltant de mil persones van ingerir verí, es van penjar d’arbres, es van ofegar al riu. Gairebé 80 anys després Andrés Solla (Barcelona)va viatjar a aquesta ciutat buscant rastres que fotografiar. A Un río sin puentes les petjades no són visibles però queda alguna cosa en la quietud del riu, en la discreció dels seus habitants, en el silenci espès.

Si Oyarzabal i Solla reinterpreten la història, Alejandra Vacuii (Ourense, 1987) realitza una relectura d’una de les llegendes més conegudes de Galícia: la Santa Compaña, una processó d’ànimes del purgatori que vaguen a la nit i són presagi de tragèdies. En Andad de dia, que la noche es nuestra, Vacuii realitza una reinterpretació contemporània d’aquesta llegenda amb fotografies fosques i inquietants. La creença ancestral es converteix en reflex de la nostra societat, de l’època convulsa i incerta en la qual vivim; sempre a la vora del desastre, del presagi definitiu.

Mar Flores Flo, marca la transició cap a un tercer bloc en el qual les petjades passen, definitivament del col·lectiu al personal. En Inner Nights Flores Flo fotografia els búnquers del Tercer Reich, ja en ruïnes, que encara resisteixen a la costa atlàntica. Aquestes construccions mantenen la seva rellevància històrica, perquè són vestigis d’una època que va canviar el rumb del món. La seva condició de ruïna ens parla de la fragilitat d’una societat que pot trencar-se i fer fallida en qualsevol moment, però també d’una melanconia intrínseca a l’ésser humà. També nosaltres tenim por de trencar-nos.

Aquesta melanconia és present a Never Neverland, de Vanessa Roca. Des de fa set anys, Roca es retrata a ella mateixa i als seus amics en situacions íntimes. Seguint el deixant de Nan Goldin o Larry Clark, converteix la fotografia en registre del quotidià, en una reflexió sobre la joventut i la seva transitorietat. La consciència que mirar una fotografia és mirar un moment que ja no existeix, càrrega aquestes imatges d’una nostàlgia del present, d’una rebel·lia sense esperança condemnada a la fugacitat.

També hi ha nostàlgia en Corren malos tiemposs para mí, de Pedro Muñoz Fumero. En aquesta peça mostra fotografies, vídeos i el diari del seu oncle, al qual mai va arribar a conèixer a causa de la seva mort per malalties derivades de la sida. Recull aquestes imatges com a peces d’un trencaclosques amb les quals recompondre una vida. Però Muñoz Fumero no sols fa un exercici de recopilació, sinó que fotografia els escenaris on el seu oncle ballava i a les seves germanes amb les quals va compartir la seva vida. Deia John Berger que no hem de confondre l’absència amb el no-res. El no-res és abans, i l’absència és després. Muñoz Fumero fotografia absències.

A El tercer viatge a Chapelco, Diego Ballestrasse (Argentina, 1974) recupera les diapositives que van fer els seus pares en dos viatges a aquesta localitat. En el primer, els pares anaven sols durant la seva lluna de mel; en el segon, viatjaven amb en Diego i els seus germans. Ballestrasse s’enfrontarà a aquestes imatges i als seus records, en un tercer viatge en solitari, anys després que els somnis de la família s’haguessin truncat. Aquest últim viatge es converteix, així, en un recorregut nostàlgic en el qual el paisatge és el mateix, però no les sensacions davant ell. La disposició en plexiglàs i fusta i la seva naturalesa translúcida evoquen el caràcter eteri dels records, però també l’obstinació amb la qual s’adhereixen a la superfície i a la nostra ment fins a conformar la realitat que habitem.

Érika Goyarrola assenyala, a través d’aquests deu artistes, un recorregut per petjades i buits; per ferides del passat i les cicatrius del present; per una memòria resistent a la censura i als anys, entossudida a brollar de nou malgrat la terra que la cobreix; un recorregut pels records que som. Traces de llum. Memòries de la imatge fotogràfica, és un advertiment contra l’oblit, perquè fins i tot recordant, tenim el risc que la història es torni a repetir.

Podeu visitar ‘Traces de llum‘ al Scan Tarragona, en el marc del Festival Internacional de Fotografia fins al 26 de novembre. Recupreu aquí sota l’agenda d’activitats, publicacions i exposicions del festival.

• 

  Properament

  Festival Internacional de Fotografia a l’SCAN

  Núvol