Susanna Inglada o els equilibris precaris entre poder i desig

Les figures de Susanna Inglada (Banyeres del Penedès, 1983) es recargolen i expandeixen a les parets del Mèdol; els seus dibuixos desafien la fragilitat del paper fins assolir les tres dimensions d’aquestes sales. La tensió engarrota músculs i rostres, disloca extremitats, conquereix superfícies: manté els personatges en un equilibri precari, l’indispensable per evitar el col·lapse.

Comissariada per Alexandra Laudo, aquesta primera exposició individual de Susanna Inglada a Catalunya suposa un reconeixement necessari a aquesta artista, resident als Països Baixos i amb una extensa trajectòria internacional. Entre Laudo i Inglada fan una selecció de peces, algunes ja produïdes i d’altres dissenyades específicament per al Mèdol, que evidencien l’experiència teatral de l’artista tarragoní. El seu domini de l’espai escenogràfic s’entreveu en aquests personatges entestats a buscar el seu lloc; fugen de les parets, dibuixen plens i buits que marquen el nostre camí. En recórrer-lo, inevitablement, també formarem part d’aquest escenari. A It’s you (2023) aquest decorat es cobreix també de flors, d’arrels que envaeixen terra i sostre. Ens sentim desorientats en aquest escenari paral·lel, que atrapa personatges atormentats, però també nosaltres.

El desig és el motor d’aquests cossos: desig d’escapar, de vessar-nos entre les esquerdes, però també de posseir, de rendir-nos davant d’un capitalisme que dirigeix el món. Centrant-se en la figura femenina, Inglada explora les dinàmiques que s’estableixen entre homes i dones dins aquest context en què el patriarcat s’ha aliat massa vegades amb el sistema econòmic.

Potser el desig últim d’Inglada, el nostre, sigui que tremolin les estructures de poder, que ningú intenti preservar-les; que utilitzem les nostres mans.

Les relacions de poder, l’assetjament o l’avortament són algunes de les temàtiques representades a Is this desire? ‘Entre tu y yo’ (2021) reflexiona sobre els avortaments espontanis, les dificultats que poden sorgir durant la recerca d’un embaràs. En aquesta pel·lícula animada, feta a partir de dibuixos i collages, Inglada denuncia la invisibilitat d’aquestes vivències, el tabú que les torna fins i tot més doloroses.

🎦Amb la comissària Alexandra Laudo [Heroínas de la Cultura] repassem alguns dels temes que exploren les obres de @susannainglada a “Is This Desire?”.
​👀Recta final de l’exposició a les Golfes de Casa Canals, només fins al 12/11.
​🔗https://t.co/nt3M06kAeX pic.twitter.com/A9ZE9JoK0T

— Mèdol – Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona (@medol_TGN) November 1, 2023

L’assetjament queda representat a Warriors (2020-2023) peça inspirada en obres clàssiques com El rapte de les sabines (s. XVI), de Giambologna. Però aquesta vegada les dones, víctimes històriques, es revelen, reinterpreten les escenes i prenen les regnes. Es despleguen pels cantons de les sales en posicions ambigües; lluiten, o potser sostenen: sigui com sigui reescriuen el seu propi discurs en primera persona. Més figures tensionades avancen inconexamen a The City (2023), un díptic col·locat a banda i banda d’una de les sales escortant-nos en un passeig incòmode. Cossos d’ambdós sexes, recargolats, rotunds i en fricció contínua es converteixen en el reflex de la lluita feminista, del desgast per la recerca d’una igualtat que mai no arriba. A De un hilo (2023), les figures de paper s’amunteguen a la vora del col·lapse. La possibilitat de l’esfondrament és també una oportunitat per a la resistència, per a l’esperança, malgrat el caos. La peça se sosté del sostre unida per un fil, en un equilibri precari que no s’acaba de resoldre. A sota, Aigua (2023) un mar de paper que potser suavitzi la caiguda.

Si en aquestes obres els cossos s’amunteguen fins a evidenciar-ne la incomoditat, a Crowd X (2020) es multipliquen les cames i els braços, es converteixen en garbuix de carn, en un horror vacui d’angoixa, claustrofòbic i opressiu. L’expressivitat que Inglada transfereix a les extremitats arriba a l’extrem a Last Touch (2020). Inspirant-se en El rapte de Proserpina (s. XVIII) de Bernini, Anglada aïlla les mans masculines d’aquesta peça, manipula la seva escala i les multiplica a l’espai. Deformades i flàcides, encara mantenen l’amenaça, símbol d’un patriarcat desafiador malgrat la seva decadència. Les mans també són les protagonistes a Red Hands (2022), la primera incursió de l’artista a les tècniques tèxtils. Personatges poderosos, avergonyits o penedits, cobrint-se la cara amb les mans.

Potser el desig últim d’Inglada, el nostre, sigui que tremolin les estructures de poder, que ningú intenti preservar-les; que utilitzem les nostres mans, en canvi, per reconfortar-nos, per sostenir-nos les unes a les altres, esmorteint cops en un món que segueix sense tenir-nos en compte.