L’Eufònic s’adapta i resisteix

El passat 27 de juny ens assabentàvem que el flamant nou alcalde de la Ràpita, Xavier Reverté “Xapo”, retirava l’aportació del municipi al festival Eufònic. Festival que, tot just tres setmanes abans, havia sigut distingit amb el Premi Nacional de Cultura que atorga la Generalitat de Catalunya. L’alcalde Reverté (Progrés per la Ràpita – PSC) va eliminar el suport d’un municipi que, en les onze edicions anteriors, havia sigut l’epicentre de l’Eufònic. [Nota al marge: un dels punts claus del seu programa electoral és construir un hotel flotant davant la costa de la Ràpita]. El festival d’arts sonores i digitals dirigit per Vicent Fibla, tot i això, acaba de celebrar la seva dotzena edició amb alegria, adaptant-se, canviant d’ubicacions i portant la música electrònica i l’art digital a diverses poblacions de les Terres de l’Ebre. Eufònic 1 – Alcalde 0.

El dijous em vaig plantar a Tortosa amb dos barrets posats: el de ponent i el de cronista. Els matins del 24 i el 25 d’agost va tenir lloc l’Eufònic PRO, dues jornades d’activitats destinades a professionals, amb presentacions, converses i taules rodones. Tot plegat comissariat per l’Antònia Folguera i la Marta Oliveres, que van aplegar artistes, programadores i gestores en una aula de l’Escola per l’Art i la Cultura de Tortosa. Un prec de cara a l’any vinent: soc conscient que estàvem en plena onada de calor, però el fet que no hi hagués aire condicionat ho va fer tot molt més feixuc. Els ventiladors i els ventalls anaven a tot drap, i allò semblava una prova de resistència física i climàtica. Eufònic PRO i sauna finlandesa, dos en un.

Servidor de vostès va participar en la taula rodona titulada “De la fragilitat de la cultura. Vivim en temps de recessió?”, que va moderar estupendament l’Oliveres i en la que, sobretot, van participar la Margarida Troguet i el Josep R. Cerdà (via Zoom), que acaba de renunciar al seu càrrec de director del Teatre Principal de Palma. Jo vaig prendre apunts, perquè quan hi ha gent més sàvia a la sala poca cosa el millor que podem fer és escoltar. Cerdà ens va explicar la seva decisió de no continuar exercint el seu càrrec “per no donar-se les condicions necessàries”, després del pacte de PP i VOX a les Balears. “Volien despolititzar el teatre i han fet tot el contrari”, va afirmar, denunciant la impunitat que tenen els polítics a l’hora d’atacar la cultura i, al mateix temps, el silenci del sector. “Estic rebent molt suport a nivell particular, però col·lectivament no hi ha hagut ni una paraula”. La por a la represàlia sembla una característica d’una professió, la cultural, en què per culpa de la precarietat i la incertesa ningú diu res per temor a ser el pròxim a qui li toquin el crostó.

Troguet i Cerdà van posar el tema dels concursos públics sobre la taula (“el meló dels concursos”, segons Oliveres): creuen que s’han acabat prostituint, ja que es dissenyen a mida del candidat preferit de cada institució i són un exemple de “corrupció blanca”. És a dir, no hi ha tràfic de diners, sinó d’idees. S’estan fent concursos a un any (renovables a un any més), quan el període ideal per defensar un projecte artístic seria de vuit anys (o dues legislatures). Troguet va felicitar Cerdà per la memòria que ha publicat dels seus quatre anys al capdavant del Principal de Palma, i Oliveres va destacar que els projectes sempre es valoren a nivell quantitatiu, no qualitatiu o de contingut. “Ara que s’acabarà el període Martel al Teatre Lliure, cal esborrar tot allò que ha funcionat?”. També vam parlar de censura teatral, tan tristament en voga últimament, i com els ajuntaments s’excusen en els pressupostos o en la signatura dels contractes (normalment a última hora) per exercir la censura ideològica sense cap mena de mirament.

Dijous al matí també es van presentar els projectes del centre de creació artística OBORO (a Montreal), el centre de creació sonora AVATAR i l’organització Recto-Verso amb el festival internacional d’arts multidisciplinàries i electròniques Mois Multi (al Quebec). Gràcies a un acord entre l’Institut Ramon Llull, l’Eufònic i L’Estruch de Sabadell, s’iniciarà un programa de residències per tal que artistes catalans facin estades a aquests centres, tal com ens va explicar la Maria Lladó (directora de l’Àrea de Creació de l’IRL). Després d’un arròs (evidentment) i una breu estona de repòs, a la tarda ens vam dirigir cap a Amposta, guiats per Vicent Fibla i pels mateixos artistes. En primer lloc, vam veure, a un balcó del Casino Recreatiu, la instal·lació Auspicis del col·lectiu Estampa. Aquest grup de programadors i realitzadors ha creat una peça que ens fa mirar enlaire, com els que observen ocells, però a la recerca d’avions. Els avions no els veurem, és clar, perquè volen tan amunt que no es perceben a simple vista, però un marcador electrònic que genera textos mitjançant la Intel·ligència Artificial ens donarà alguna pista. Com una mena d’oracle, no de Delfos sinó més aviat de l’aeroport del Prat, els avions no civils (és a dir, militars, privats o no identificats) circulen pel cel deixant una sèrie d’ones, una mena d’estela de dades: la peça els converteix en missatges profètics, que el col·lectiu ha dissenyat entrenant la màquina amb textos sobre l’horòscop i temes macroeconòmics. “Avui tindràs l’IRPF sensible”, per exemple. Anteriorment, ja havien presentat la peça al Prat de Llobregat, on la gent es reuneix tant per observar ocells com avions.

A continuació ens vam dirigir a l’antiga Farmàcia Ferré d’Amposta, un local que fa uns anys que està tancat, però que gràcies a la família propietària va acollir tres instal·lacions artístiques. La decisió de l’alcalde “Xapo” va obligar l’Eufònic a reprogramar i reubicar una sèrie de peces, ja que aquestes havien d’haver-se vist a l’Escorxador de la Ràpita. Totes tres són fruit de la residència artística Eufònic / Lo Pati 2023, per cert. La creadora irlandesa Jo Kimmins (resident a l’Ametlla de Mar) presentava Lo sublime en el agua, una peça de vídeo immersiu i aquàtic. La portuguesa Joana Moher (resident a Montcada i Reixac) ens va ensenyar Chromatografías del cuerpo-de-agua Ebre, una instal·lació multimèdia que converteix mostres del sòl de l’Ebre en peces artístiques, mitjançant la sonoplàstia i la cromatografia, amb l’acompanyament sonor de frases fetes sobre el món de l’arròs. Finalment, la parella formada per l’ampostina Llúcia Pla i la bilbaïna Maria Grandmontagne van convertir L’hora del mosquit, tan coneguda pels locals i temuda pels visitants, en una peça de vídeo i so que uneix els colors sublims de la sortida i la posta de sol amb el so tan característic (i irritant) dels mosquits.

El vespre de dissabte va prosseguir amb la visita a la instal·lació de l’Óscar Martín a Lo Pati – Centre d’Art d’Amposta. Meta Music Machines és un potent artefacte de llum i so, una construcció quasi arcaica de fluorescents blancs que dispara ràfegues sonores i lumíniques com una metralladora. No de paraules, com la de Romeo Castelluci a Il Terzo Reich, però són dues peces que podrien ser cosines germanes. Dissenyada a partir de les cadenes de Màrkov, la instal·lació combina set ritmes musicals de tots els continents amb la llum més encegadora i la foscor més absoluta (i velocíssima). Tot i el soroll i l’efecte estroboscòpic no apte per a epilèptics, la peça és sorprenentment relaxant. Estem tan acostumats al caos, que agraïm l’ordre. Encara que sigui eixordador i encegador.

A mesura que es va anar fent fosc, i quan l’autocar que traslladava els professionals va arribar a l’Observatori de Roquetes, el repel·lent antimosquits anava de mà en mà com si fos or líquid. Allà ens esperava, en un marc incomparable, la poeta Neus Purtí Cirera. Als lectors de Núvol segurament us sonarà, perquè ha escrit alguns articles estupendus sobre arts escèniques en aquesta casa. La poeta moianenca havia d’actuar acompanyada del trompetista Raynald Colom, que per motius familiars va ser baixa d’última hora. Tot i això, la Cirera va defensar tota sola i fantàsticament la sessió acompanyada per la música electrònica de les pioneres Maddalena Fagandini i Janet Beat, o de nova creació amb col·laboració de Boira blanca i Ramon Furri. La seva veu i les subtils bases sonores van casar de meravella: “Mentrestant al bar / Mentrestant al mar…”. Les frases directes i gens pedants dels seus poemes ens van regalar una sessió tranquil·la de música i paraula sota els estels. “La resta és indominable”. La nit eufònica va cloure’s amb la calma d’Arovane, nom artístic del compositor alemany de música electrònica Uwe Zahn. El so ambient de Miniaturen, el seu darrer treball, va conviure delicadament amb els mosquits i els grills que ens envoltaven. Aigua, sorollets primets i beats fluixíssims ens van agombolar en una sessió tranquil·líssima. Diuen que més d’un va tancar els ulls. Diuen.

Dissabte al matí vam visitar el Museu de Tortosa (al fantàstic antic escorxador modernista de la ciutat), on ens esperava la instal·lació dels SHOOK. Aquesta parella de biòlegs i artistes visuals de Terrassa treballen amb la ciència i el disseny gràfic per fer més accessibles dos mons sovint massa separats. Stream (raig, en anglès) és una instal·lació de vídeo en 3D realitzada mitjançant la Intel·ligència Artificial, un paisatge en moviment projectat a terra. L’hiperrealisme del 3D converteix les imatges teòricament més reals en lisèrgiques, i les meduses acaben sent tant irreals com les bosses de plàstic que suren pel riu Ebre. Les jornades de l’Eufònic PRO van continuar a l’Escola per l’Art i la Cultura, i cal mencionar la presentació que va fer el mexicà Alberto Ríos de la Rosa de la Fundación Casa Wabi: una residència per a artistes vinculada a la comunitat de Puerto Escondido (Oaxaca). Només ens va caldre veure les imatges (i sentir les seves explicacions) perquè ens vinguessin de sobte moltes ganes de ser artistes i dur a terme un projecte comunitari a Mèxic.

Una de les activitats-estrella del matí va ser una dinàmica de grup que van guiar l’oceanògraf biogeoquímic Joan Llort i el microbiòleg i microtecnòleg Salvador Lladó. El canvi climàtic i la seva corresponent crisi (que ja estem vivint) van ser dividides en les categories “Adaptació” i “Mitigació”. El públic assistent a la sala va haver d’apuntar una sèrie de conceptes, i la parella de científics ens va parlar de paraules trampa com “sostenibilitat”, de conceptes com decreixement o greenwashing, i ens van regalar una gran idea: un festival on durant cinc dies no es parlés ni de crisi climàtica ni d’ecoansietat. També van reclamar que els artistes haurien de tenir més contacte directe amb els científics, perquè normalment reben tota la informació a través dels mitjans generalistes. I acaben fent obres distòpiques i catastrofistes, és clar.

A continuació, en Vicente Matallana ens va presentar la New Art Foundation, actualment en construcció als afores de Reus. Es tracta d’un projecte que vol donar espai a les arts tecnològiques i digitals, i al mateix temps servir d’arxiu. Cal tenir en compte que el 70% de les obres fetes durant els últims quaranta anys s’han perdut, i la fundació treballa frec a frec amb advocades especialitzades en dret artístic i propietat intel·lectual. A Reus les obres s’exposaran de forma rotativa i, sobretot, s’intentarà reparar-les i conservar-les millor. Un problema tècnic d’una peça s’ha de resoldre tan aviat com sigui possible, explica Matallana: o és que algú de vosaltres encara té reproductors de CD i DVD a casa vostra? I un euroconnector?

La conversa que va tancar l’Eufònic PRO va tornar a estar moderada per la Marta Oliveres i va durar cinquanta-cinc minuts, però ens hi podríem haver estat dues o tres hores tranquil·lament. “El reagrupament d’iniciatives culturals. Territoris i xarxes” va reunir a la taula a tres grans gestores i programadores: Rocío Caballero (Teatre- Auditori Felip Pedrell de Tortosa i Transversal), Amaranta Gibert (Teatre de Lloret i Això al poble no li agradarà) i Xènia Gaya (Festivals Terres de l’Ebre). Si tots sabem que al pot petit hi ha la bona confitura, el “tots units fent força” serveix tant per la xarxa que reuneix deu teatres de Catalunya, com pel nou festival que viatja per nou localitats de Girona o per la plataforma que connecta quinze festivals de les Terres de l’Ebre. Xarxa, treball en equip, problemàtiques comunes i solucions per a tothom. Transversal promou propostes culturals més enllà de Barcelona i els grans equipaments públics, i Caballero confessa que els agradaria anar més enllà, però que encara estan esperant una llei comuna, ja que cada ciutat té les seves maneres de fer. “Gestionem diners públics, per tant, estem obligats a acompanyar artistes”: Gibert és clara, i el festival  acabat de néixer “Això al poble no li agradarà” ha posat d’acord a vuit programadores de Girona i ha servit per visibilitzar els creadors i companyies que treballen a les terres gironines. Xènia Gaya ha creat un projecte que semblava inevitable, ja que si ets un petit festival i has d’anar a trucar a la porta de les institucions la unió fa, definitivament, la força.

Festivals Terres de l’Ebre agrupa quatre comarques en un sol interlocutor, per amortitzar recursos , treballar en xarxa i compartir la feina. “Els programadors som una xarxa”, diu Caballero, “i no tinc molt clar si els artistes saben que poden comptar amb nosaltres”. Marta Oliveres creu que a Catalunya sembla que cada diputació vagi pel seu compte, i Amaranta Gibert va voler reivindicar el Sismo PRO, l’activitat pensada i conduïda per Margarida Troguet en algunes edicions del Sismògraf, que va posar en contacte diverses programadores catalanes amb la dansa i les arts del moviment. “Aquell no era un projecte de l’Ajuntament d’Olot, allò era un projecte de país”, va reblar Oliveres. Rocío Caballero va anunciar “una mena d’Erasmus” pels tècnics de cultura catalans, per tal que puguin viatjar a altres equipaments europeus i formar-se en noves maneres de treballar. Amaranta Gibert ens va explicar el projecte “Amics del Teatre” a Lloret, que vol que els espectadors siguin partícips en els processos de programació. “La relació entre l’espectador i el seu teatre ha d’anar més enllà de comprar una entrada, aplaudir i xim pum”. El programa de l’Eufònic PRO era molt ajustat i el dinar ens esperava, o sigui que vam deixar la conversa aquí, quan la veritat ens hi hauríem quedat tota la tarda. Quin gust veure quatre dones sàvies del teatre català compartint la seva expertesa.

I ara sí, anem acabant. El meu Eufònic va finalitzar divendres al vespre amb dos concerts que trigaré molt temps a oblidar. El Casal d’Amposta estava ple de gom a gom (una altra conseqüència dels canvis obligats pel fatídic alcalde de la Ràpita): feia força calor i no hi cabia ni una agulla, però vaig tenir dues experiències sonores i visuals totalment eufòniques. La quebequesa Myriam Bleau va presentar Hypermobility: una proposta en la foscor absoluta, on no veiem la dj en cap moment i en què la sala s’omple de fum i projeccions volumètriques de làser. Veure, des de la darrera fila, una platea de caparronets obedients mirant tots en direcció a l’escenari, d’on surt un potent raig de llum làser que es mou i viatja amb la música, va ser una experiència tant o més forta que la peça en si. El làser canviava de color i dibuixava paraules efímeres en l’aire, quasi imperceptibles a la retina, i el techno deconstruït de Bleau era llum, mentre que la llum esdevenia música. Evidentment, no vaig treure la meva llibreta de crític.

El segon concert de la nit va ser protagonitzat pels artistes residents a Berlín Tarik Barri i Lea Fabrikant, que ens van presentar el seu Zo, una vetllada d’improvisació musical i audiovisual simplement deliciosa. Tampoc vaig apuntar res a la meva llibreta, a causa de la foscor i per deixar-me submergir completament en aquesta proposta de veus vibrants i projeccions fantasmagòriques. Una petita càmera convertia el rostre de Fabrikant en un espectre cantaire, multiplicat a la pantalla, i la projecció de Barri (que ha col·laborat amb un artista de la talla de Tom Yorke) passava de la llum a petits objectes i textures d’una forma quasi imperceptible. Hipnòtic, sensible, aparentment senzill i, sobretot, bell. Molt bell.

Amb aquests dos concerts vaig donar per acabat el meu Eufònic: el cap de setmana tenia uns compromisos sentimentals impossibles de cancel·lar. Em va saber molt greu perdre’m l’acció sonora de la navarresa Merche Blasco a l’Encanyissada, consistent en un passeig amb barques (les pontones de perxar tradicionals del Delta), o el concert de Ruïnosa y las strippers de Rahola, que encara no he pogut veure mai en directe. Coses de la vida. El meu primer Eufònic ha sigut la seva dotzena edició. Una edició estranya, plena d’alegries (el Premi Nacional de Cultura) i amb una gran (i incomprensible) patacada protagonitzada per l’alcalde de la Ràpita, just dos mesos abans del festival. Però l’Eufònic se n’ha sortit, adaptant-se i serpentejant elegantment com una anguila a les aigües de l’Ebre. Llarga vida a l’Eufònic, a la gent que l’organitza (tots són un amor), a la gent que hi actua i a la gent que hi va. Hi tornarem. És clar que hi tornarem!