Ha mort el pintor Alfons Borrell

El pintor Alfons Borrell (Barcelona, 1931), un dels representants més destacats de l’abstracció lírica a Catalunya, ha mort avui a l’edat de 89 anys. Així ho han anunciat galeries com la Joan Prats de Barcelona, que amb gran tristesa ha comunicat la seva mort. Artista de la galeria des de 1979, Borrell va realizar la seva última exposició a la Joan Prats al desembre de 2016. En motiu d’aquella mostra, l’artista Alicia Kopf va escriure’n un text que reproduïm a continuació. Com conclou la galeria, “ha estat un plaer i un honor immens treballar amb ell tots aquests anys, i li agrairem sempre el seu compromís, la seva complicitat i la seva alegria.”

‘‘L’obra de Borrell era moderna quan va néixer i encara ho és. I ho fa perquè és radicalment honesta; exposa la seva vulnerabilitat, amb la fragilitat juganera que reconec en l’Alfons quan finalment el visito al taller.

–De vegades m’angoixo– Em diu.

Li assenyalo com el blau ultramar de la bufanda que porta és el mateix que el dels seus quadres. –Se l’estava a punt de quedar una senyora a la botiga i al final ho vaig fer jo, oi que és maca?  Riem tots dos amb el riure infantil que retrobo sempre en les persones sense edat. L’Alfons és, segons em diu, un home angoixat, però a mi em sembla que és també el nen que al matí dóna menjar als peixos i a qui visiten el ocells. A l’estudi em mostra la seva darrera obra i el procés de treball, un procés que revela una activitat constant i concentrada, arran de terra; la sublimació del desassossec que sembla impregnar-lo quan va caient la tarda retro-alimenta de manera inversa tota una joventut interior.

Una foto en blanc i negre penja discretament en una de les estanteries de l’estudi darrere la cadira on ara seu l’Alfons. La foto és de fa cinquanta anys, però la dona que hi apareix té un aire absolutament contemporani: du el cabell curt, somriu mentre parla amb algú en una inauguració. Les seves faccions fines tampoc tenen temps. És la Rosa. Fa 35 anys que va morir i l’Alfons encara l’evoca en aparicions rotundes d’aquest color en les seves teles. Borrell presenta un llenguatge pictòric depurat, que oscil·la constantment entre la tensió i el desbordament, exposant en si un horitzó vulnerable. Parlem de límits, doncs, d’horitzons constantment evocats, destruïts, de nou establerts, de nou transgredits.

I els colors als quals és fidel des de fa molts anys: taronja, blau, verd. Sense concessió. L’Alfons parla de sentiments i d’emocions. No són somiejos flonjos els seus; cal ser valent per expressar-se així (la valentia de mostrar una ferida). Penso en el gest audaç del seu dibuix. La seva fragilitat té força. El traç com a moment d’afirmació en un mar emocional. Una actitud coherent des dels seus orígens, en aquells dibuixos enigmàtics, tensos, de l’any 1959: angles trencats, límits trencats, concisió extrema,  dibuixos que podrien haver estat realitzats ara mateix. Calia la precisió sensible d’un rellotger per arribar fins aquí.’’

La vida de Borrell

Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, Alfons Borrell inicià la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta, dins de la figuració en un primer moment. La seva obra va evolucionar cap a l’expressionisme abstracte i, ja a la dècada dels seixanta, cap a la pintura gestual. A mitjans dels setanta, va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri que es desvinculava conscientment de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma, a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor. Durant molts anys, Borrell ha viscut i treballat a Sabadell.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.