Gaudí som tots

Com a bona obra d'art, el Palau Güell era d’una família i avui és de tothom. De tothom qui la vulgui gaudir.

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Al Palau Güell, una noia amb l’audiòfon a l’orella descobreix que hi ha un mirall on pot veure’s de cos sencer. Sense deixar d’escoltar la veu que explica que just al costat hi té el menjador dels Güell amb mobiliari original, la noia s’apropa al mirall, gira la meitat del seu tors i es mira el cul. I és que Gaudí som tots.

El terrat del Palau Güell, amb tres de les seves xemeneies i l'agulla | Foto: Ramon Manent

Són les 17:38 de la tarda i estem a 23,9 graus, o almenys això diu el termòmetre que trobem al terra del Palau Güell, just a sota del quadre d’Hèrcules buscant les Hespèrides. Una peça d’Aleix Clapés que reposava al Museu Nacional i que gràcies a un acord entre les dues entitats, ara ha tornat al seu emplaçament original: l’antiga casa de la família Güell.

La peça està situada a l’avantsala de l’anomenada planta noble. Com que la llum natural no toca directament sobre l’obra, aquest lloc reafirma el seu clarobscur: la flama brilla més que mai i el gegant és tan pertorbador com sempre. El quadre s’inspira en L’Atlàntida de Verdaguer i no és l’únic objecte original que trobem al Palau, que des de la renovació duta a terme per la Diputació de Barcelona entre el 2001 i el 2011, segueix el criteri de recuperar al màxim l’arquitectura de Gaudí.

Però no és tan fàcil, perquè quan el 1945 el Palau Güell va ser cedit a la Diputació de Barcelona, ja no conservava el mobiliari original. Per tal d’arreglar-ho, els membres de les associacions Amics de Gaudí i el Museu de les Arts Escèniques van posar-hi mobles que, tot i ser modernistes, no eren les inicials. Avui en dia aquestes peces es presenten agrupades al Palau Güell, però no com a mobiliari original sinó com a part d’una col·lecció que mostra el millor interiorisme de l’època.

“Els decoradors del Modernisme”, es diu l’exposició, comissariada per l’historiador i crític d’art Josep Casamartina, que l’ha dividit en dos àmbits: “Els decoradors del Modernisme”, amb el mobiliari no original de la casa, i “La decoració dels Güell”, que sí que recull els objectes amb els què convivia la família Güell. És així com en algunes sales de l’edifici hi trobem un conjunt de saló format per un sofà escó, butaques i butaques baixes, obra de Joan Busquets, o un secreter d’Homar i Mesquida. “Click, click”, fan fotos dos turistes asiàtics.

Una parella seu i pren una estona per mirar fixament algun detall gaudinià. A pocs metres, una noia aprofita per fer-se selfies i la seva acompanyant, cansada de donar voltes però amb energies per a seguir escoltant l’audioguia, puja unes escales fent equilibris amb l’audiòfon sobre l’espatlla esquerra. “Yo no subo eh, yo me quedo aquí”, diu una dona gran, cansada.

Com a bona obra d’art, el Palau Güell era d’una família i avui és de tothom. De tothom qui la vulgui gaudir. Aquest tothom és important, i ho és des d’un inici. Ho explica bé Raquel Lacuesta, comissària d’El Palau dels Artesans, una exposició de fotografies de Ramon Manent que ha ocupat el soterrani del Palau Güell i que ara aterrarà a diferents municipis. El fotògraf hi mostra una munió de detalls gaudinians que ens poden passar per alt: res estrany tenint en compte el munt de característiques dels edificis de Gaudí.

Detall del Palau Güell | Foto de l'exposició 'El palau dels artesans' | Diputació de Barcelona / Ramon Monton

La comissària Lacuesta diu: “Es necessita d’una munió de gent, artistes, artesans, industrials i operaris de diversa mena i jerarquització, els quals, perfectament compenetrats, cronometrats, dirigits i coordinats per la batuta de l’arquitecte, interpreten els dibuixos que aquest els proporciona i executen les pròpies obres, no sols com a professionals eficients i capacitats, sinó també com a agents immersos en el fet creatiu, en la consciència que estan realitzant una obra d’art […] Antoni Gaudí i Eusebi Güell van comptar pels volts de 1888 amb els millors “músics” i intèrprets que hi havia a Catalunya aleshores, aquells artesans i artistes que es movien amb destresa i treballaven hàbilment sota les ordres d’un director exigent”.

I és que Gaudí és de tots, de les persones invisibles que paret a paret el van ajudar a ser un dels millors arquitectes de la humanitat, i dels que selfie a selfie continuen valorant-lo com a tal. I si no pregunteu-li a la noia que, tot escoltant l’audioguia, ha girat la meitat del seu cos i s’ha mirat el cul reflectit al mirall. Senyal que t’interessi l’arquitectura o no, Gaudí sempre s’ha de veure.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació