Els fotògrafs que estimo

Un joc que m’entreté a vegades la jornada laboral és el d’endevinar qui és l’autor de les fotos que acompanyen les entrevistes de Núvol abans de veure’n els crèdits. Si les persones retratades semblen una mica immaterials i es pot intuir alguna cosa de transcendent o nostàlgica en la seva mirada, de la Laia. Si aquestes formen part d’una composició narrativa que podria ser un fotograma, de l’Agus. Deu ser un tòpic fotogràfic, però penso que les seves fotos parlen molt bé de com són ells. La Laia és capaç de captar informació a partir del gest més insignificant, perquè per a ella l’important és l’intangible i la intuïció; l’Agus bascula entre el cinisme que fa servir a xarxes i el romanticisme amb què escriu els articles, perquè viu en la seva pròpia pel·lícula. Vaig anar a veure l’exposició El rastre de la presència, que els dos junts protagonitzen al festival Acoustic Vell de Girona, i em va fer gràcia comprovar que, quan no són a Núvol i fotografien de tot menys persones, el meu joc també funciona. 

L’Acoustic Vell és un festival multidisciplinari que organitza l’Associació Cultural Magic Room al Centre Cívic Mercadal – Barri Vell de Girona. Jo soc tan barcelonina que no ho coneixia, però l’Agus explica que cada any hi programen exposicions i concerts d’artistes emergents, que ell ha seguit sempre de prop. Tant ell com la Laia són de l’Empordà, així que exposant allà juguen a casa.

Per plantejar la mostra, van imprimir miniatures de les fotografies que han anat fent al llarg dels anys, les van retallar i les van escampar sobre una taula: “tenim mirades diferents, però quan vam veure la nostra feina junta, vam veure que encaixaven, que es podia construir una narrativa, perquè en el fons no són tan diferents”, explica la Laia. Així doncs, van decidir que el relat de l’exposició inclouria l’obra dels dos sense diferenciar ni signar.

El rastre de la presència uneix vint fotos en blanc i negre (marca de la casa) i una mica fantasmagòriques. Moltes d’elles mostren trossos de paisatges, urbans o naturals, i en totes s’hi intueix una presència humana que no hi és del tot. Si qui dispara és l’Agus (que ho fa en analògic), la protagonista és la forma i el rastre humà convida a imaginar-hi una història; si és la Laia (en digital), el protagonisme és de la textura i el rastre humà la dota de sensibilitat.

Les fotos estan disposades com un recorregut vital, i es divideixen en díptics o tríptics coherents en forma i contingut. Tot just començar, un díptic convida a l’obertura, i des d’aquí les fotografies ens passegen per la infantesa, la intimitat, la feminitat, la nostàlgia o el desconegut. Totes desprenen pausa, cert misteri i, segons l’Agus, tristesa. A mesura que avancen les fotografies, el rastre de la presència humana és cada cop menys evident fins que es difumina i s’integra amb la natura. A partir d’aquí, tot és més desolador i el caos augmenta fins a culminar amb l’única figura humana de debò, que observa el seu propi rastre a la cara i fins i tot el desafia. 

Si l’Agus i la Laia fan un tàndem tan bo és perquè, malgrat mirar-se el món des de prismes gairebé oposats, el que hi troben s’assembla bastant. Conviure amb ells fa molt fàcil de percebre aquesta harmonia que creen sense esforçar-se, i per això fa il·lusió que ara pugui ser evident per a tothom qui, passejant pel Barri Vell de Girona, vulgui gaudir del rastre de la seva presència.