Elina Norandi: “Vam créixer pensant que les artistes catalanes no existien”

Mentre Elina Norandi feia la carrera d’història de l’art, que va acabar al vuitanta-set, no s’estudiaven dones artistes. I el pitjor, diu, és que ni tan sols s’ho qüestionaven. Això ha canviat amb la irrupció de la historiografia feminista, a partir de la qual investigadores com la mateixa Norandi s’han dedicat a l’estudi de la iconografia produïda per dones i als discursos artístics relacionats amb les qüestions de gènere. Però l’onada va començar al món anglosaxó, i a Catalunya encara queda molt per fer. Cent dues artistes (Univers) és el primer assaig que repassa, exhaustivament, l’activitat de les dones artistes a Catalunya des del segle XIX fins a l’actualitat i en reprodueix, amb gran format i magnífica qualitat d’impressió, les seves obres més destacades. Contenta perquè les coses estan canviant, però compromesa perquè les artistes, crítiques i comissàries del present i del futur coneguin referents esborrats; Norandi ha fet un llibre esplèndid d’aquells que et reconcilia amb la història, produeix un sentiment de reparació i justícia, i recús una tradició estripada i la projecta cap al futur.

Escrius: “No es pot fer una història de l’art igualitària perquè les condicions no han estat igualitàries”.

A les sales de pintura catalana del XIX al MNAC hi trobaràs poques dones. Segurament és perquè estem triant aquelles que creiem que són tan “bones” com els homes exposats. Tu poses una obra de Lluïsa Vidal, i no hi ha cap dubte que està a l’altura de qualsevol pintor del modernisme. En canvi, una Antònia Ferreras o una Pepita Teixidor són al fons del museu, però potser no les veurem exposades, perquè si les mirem amb el mateix cànon que s’aplica als senyors, és cert que queden per sota. La diferència es deu a les condicions en les quals elles van executar la seva obra. Moltes eren fets comuns, perquè ser artista mai ha estat fàcil, però per a les dones del segle XIX i fins a la postguerra inclosa, el gènere és absolutament clau. Durant aquests anys la societat imposa uns rols de gènere que influeixen molt en el fet que les dones no puguin complir els requisits del cànon oficial. 

Com són les artistes del Modernisme i el Noucentisme?

El Modernisme i el Noucentisme són moviments que procedeixen de l’alta burgesia catalana, un sector social que establia rols de gènere molt marcats. Abans de ser artistes, les dones havien de ser mares i esposes. Quan es casaven, o el marit els prohibia continuar treballant directament, o elles mateixes no podien amb tot i abandonaven. Per això tenim carreres molt curtes, fràgils i plenes d’obres perdudes. I si ens fixem en figures com Lola Anglada i Lluïsa Vidal, que són les més prolífiques i reconegudes… doncs resulta que no es van casar. Anglada diu a les seves memòries que va poder ser una artista professional perquè no es va casar.

Aquí veus dues estratègies en els crítics de finals del XIX i principis del XX. Una és una crítica basada en relacionar l’obra amb el cos de les artistes.

Parles de la importància de la recepció: els articles de crítica d’art dels diaris de l’època són esperpèntics.

A Una cambra pròpia Virginia Woolf ja diu que un dels grans problemes per a qualsevol dona que es vulgui dedicar a una carrera creativa és l’enorme massa d’opinió masculina menystenint-la, i que sobreviure a aquesta crítica era el més difícil per a una dona. Aquí veus dues estratègies en els crítics de finals del XIX i principis del XX. Una és una crítica basada en relacionar l’obra amb el cos de les artistes: “La senyoreta tal fa unes pintures tan boniques com la seva cara, tan elegants com la seva cintura”. L’altra és ignorar l’obra i directament dir-los a les dones que deixin l’art i es dediquin a la canalla, amb arguments del tipus: “La maternitat ja satisfà l’impuls creador”. L’objectiu era fer fora les dones de l’àmbit artístic i reduir la competència.

Les dones s’organitzen per respondre?

A Catalunya tenim un gran exemple en la revista Feminal, que es va publicar del 1907 al 1917. Va ser la primera publicació amb un ideari feminista. La va dirigir Carme Karr, i es va inspirar en diaris francesos que estaven fets per dones i dirigits a un públic femení. Feminal està realitzada per dones de l’alta burgesia i, per tant, d’ideologia conservadora, però ja veus una presa de consciència i un canvi molt important en el to i el contingut. Feminal reflecteix la primera onada feminista, com el sufragisme, que també va sortir de la burgesia gràcies al superàvit de temps i educació.

L’avantguarda suposa un canvi?

Ja sabem que l’avantguarda a Catalunya arriba més tard, però cal ressaltar el paper de ciutat refugi que Barcelona va tenir en la Primera Guerra Mundial per a molts artistes. Aquí van estar Mela Muter, Marie Laurencin, Olga Sacharoff, etcètera. Però, tret de Muter, que fa una exposició individual a les galeries Dalmau, no van tenir contacte que pogués influir a les artistes catalanes. És en la Segona República que veritablement arriba el llenguatge i la postura propis de l’avantguarda. Va ser una època del que ara en diríem apoderament: la llei del divorci, se suspèn el deure d’obediència al marit… i, a més a més, moltes dones van posar el seu talent al servei de la República. Primer, moltes es dedicaven a la il·lustració infantil perquè estaven convençudes que l’educació era clau per fer una societat més igualitària. I quan esclata la guerra, moltes dones artistes es dediquen al cartell i a la propaganda. 

La tradició hi és, però en el cas de les dones cal entendre que hi ha una pàtria encara més forta, que és el mateix cos. El cos de les dones ha estat el centre de tots els discursos on se sostenia la burgesia catalana

I quan acaba la guerra…

Mentre que a la resta del món ens trobem que moltes dones estan accedint a l’espai públic, aquí tot fa marxa enrere. Per això al llibre també dono molta importància a les artistes de la postguerra, que ho van tenir molt difícil. És molt important el Primer Saló Femení d’Art Actual dels anys seixanta, la primera vegada que moltes artistes de Catalunya s’unien per impulsar una iniciativa conjunta. Per mi hi ha una tasca pendent a l’hora de reconèixer aquestes dones, algunes de les quals encara estan vives. Mentre saben que a Europa i als Estats Units el món de l’art s’omplia de dones, a la roda de premsa del Saló aquestes artistes catalanes expliquen que no tenen llocs on exposar, no poden vendre, no se’n fa difusió: en definitiva, que no poden ser professionals. I aleshores llegeixes les crítiques d’aquells salons, i et trobes els escrits de Sempronio dient bajanades com ara “El millor de l’exposició és que si no t’agraden els quadres, pots mirar altres coses boniques”. Què devia suposar per elles llegir tot això? Al llibre surten les tres artistes principals que van impulsar tot plegat: Núria Llimona, Maria Assumpció Raventós i Glòria Morera (les dues últimes encara vives). Penso que aquesta iniciativa és molt important per la genealogia de l’art català i cal reivindicar-la.

Quina és la dinàmica amb l’exili?

Jo treballo molt a Mèxic i allà hi ha un reconeixement enorme de l’exili català: escriptors, dramaturgs, artistes, la pedagogia que van fer els catalans, etcètera. Hi ha exiliades catalanes molt més reconegudes a Mèxic que aquí. Carme Aguadé, per exemple. O la seva mare, Carmen Cortés. Remedios Varo comença a ser coneguda aquí perquè a Mèxic és una icona, famosíssima. O una artista que em fa molt feliç que surti al llibre, perquè estava molt contenta d’aparèixer a la selecció i, malauradament, va morir mentre corregia les galerades, que és la Marta Palau, que té una carrera d’art conceptual enlluernadora, molt reconeguda als Estats Units.

Aquí al costat, a La Virreina Centre de la Imatge, fins fa pocs dies hi ha hagut una exposició molt important per reivindicar l’Amèlia Riera. Com viuen l’antifranquisme les artistes catalanes?

Són les dones dels anys setanta: Fina Miralles, Sílvia Gubern i Eulàlia Grau. Són dones molt compromeses amb l’antifranquisme. Mari Chordà va ser una activista molt compromesa, però a la seva obra no es veu tant perquè, esclar, és abstracta. Elsa Plaza, una pionera del còmic de dones. Marga Ximenez és una pionera de les instal·lacions. Als setanta hi ha una gran ebullició. El que també trobem és que moltes dones que s’impliquen en l’activisme d’esquerres, després troben que han de deixar la militància en el partit polític i fer activisme principalment feminista perquè els homes dels partits d’esquerra són igual de masclistes que els altres. Això ho va explicar Maria Mercè Marçal, i al llibre tenim artistes com Mari Chordà o Elsa Plaza que també comencen la seva lluita en partits d’esquerra i acaben en l’activisme feminista.

L’experiència de tenir un cos violable és una de les més comunes que tenim.

En el cas dels homes coneixem una mena de tronc de la tradició que connecta Tàpies, Miró, Dalí, etcètera amb la història de Catalunya. Això es pot veure en les dones?

La tradició hi és, però en el cas de les dones cal entendre que hi ha una pàtria encara més forta, que és el mateix cos. El cos de les dones ha estat el centre de tots els discursos on se sostenia la burgesia catalana (com la burgesia de la resta de països). El mite de la virginitat, la dedicació a casa, la religió, la prohibició d’accedir l’espai públic. Aquí es lluitaven totes les batalles de poder. Si alguna cosa hi ha en comú entre les artistes catalanes és el cos, i el llibre n’ofereix una genealogia i una cronologia. A Pilarín Bayés, per exemple, la tenim com una il·lustradora infantil, i molt compromesa amb la història de Catalunya, però preparant el llibre, em va enviar una obra feta quan estudiava Belles arts, en què el tema és l’assetjament que ha de suportar la dona per part dels homes. L’experiència de tenir un cos violable és una de les més comunes que tenim.

Ara totes les artistes et diuen sense cap complex que són feministes i, en canvi, les que érem joves als vuitanta, aleshores no ho dèiem.

Arribant ja a la contemporaneïtat, una cosa que expliques al pròleg és que moltes de les artistes joves amb què has parlat fins i tot t’han qüestionat si calia fer un llibre només de dones. Ho dius com una cosa positiva, com el resultat d’una normalització.

Ara totes les artistes et diuen sense cap complex que són feministes i, en canvi, les que érem joves als vuitanta, aleshores potser no ho dèiem. Si hagués fet aquest llibre fa quinze anys, potser algunes artistes no haurien volgut ser etiquetades així. Potser no sabem si l’onada feminista en què ens trobem és la segona, la tercera, o la quarta, però és segur que estan canviant coses. El llibre tanca amb les dones que acaben de fer quaranta anys perquè és fins on jo penso que el gènere ha estat un obstacle per a les dones catalanes que s’han volgut dedicar a l’art. Si ara hagués de fer un llibre d’artistes nascudes als noranta o als dos mil, no les posaria en aquest marc. Veig a les meves alumnes i han canviat tant! Ja sabem que queden moltes coses per fer, però el món de l’art és un dels que va més per davant. I no només artistes: cada cop hi ha més galeristes, crítiques i comissàries. Precisament per això, cal que les artistes contemporànies catalanes coneguin les seves predecessores i sàpiguen que sempre hi ha hagut dones artistes per poder tenir referents. No pot tornar a passar el que ens va passar a la meva generació, que vam créixer pensant que les artistes catalanes no existien. I era una mentida: existien, però havien estat esborrades com una estratègia de poder del patriarcat.