Ecologies queer

Ecologies Queer. Aberracions naturalment subversives s’expandeix pel Espai 0 de La Panera. Les peces s’arrosseguen, grimpen, es multipliquen branques, ossos i escates, fluids i sexes; creixen boscos en els quals es practica cruising, ciutats amb símbols fàl·lics. Ecologies Queer, comissariada per Christian Alonso, és un ecosistema de ciment, plantes i cossos a punt de transformar-se.

L’ecologia contemporània ja no basa el seu discurs en la preservació d’un medi ambient maltractat per la industrialització; per contra, rebutja l’antropocentrisme per a buscar la igualtat i la convivència entre totes les espècies. La relació amb la naturalesa no com l’observació d’un decorat aliè a nosaltres, sinó com una simbiosi en la qual tots guanyem, en la qual tot és acceptat, també els suposats errors, les mutacions, les excepcions, que no són sinó el germen d’existències i resistències que diversifiquen i enriqueixen el context que habitem.

L’Ona Bros ens explica en Glitz [BetaBlastoCuir] (2021) que no té vincle genètic amb el nadó que ha gestat i parit. Part d’aquest error inexplicable i el converteix en un fet carregat de possibilitats: en no succeir l’esperat, tot és factible. En un vídeo, una boca sembla incapaç d’articular paraules, però no es tracta d’una incapacitat, sinó de la renúncia a pronunciar l’esperat pel sistema. En Quimera [BetaBlastoCuir] (2021), Bros explica mitjançant les fotografies d’uns empelts l’intercanvi cel·lular entre mare i fill conegut com a microquimerisme fetal. D’aquests empelts, d’aquesta mescla indiscriminada, brollaran vides inesperades.

La paraula queer (‘rar’), en un principi utilitzada despectivament per a qui sent atracció per persones del mateix sexe, és reivindicada ara com a alternativa al normatiu, a les categories acceptades com a correctes amb arguments reduccionistes i empobridors. Així, el terme ecologia queer, defineix encertadament aquesta nova ecologia incloent i lliure de restriccions; s’alia amb una sexualitat allunyada de l’heteronormatiu i juntes es dilaten en aquesta sala, exuberants i fecundes. Les fotografies de l’Alex Francés, Aliento esforzado i Duelo y deleite (2000), mostren la figura d’un home lligat amb una corda i una corona de llorer desfeta i escampada per terra. Potser la col·laboració entre els cossos sexualitzats i la resta dels éssers vius és l’única manera que ens deslliurem de les nostres cordes, i que el llorer brolli de nou, encara que ja no sigui per a coronar als humans. 

Algunes de les peces d’aquesta exposició s’assemblen a inventaris de vides al marge. El seu registre no es redueix a la contemporaneïtat, sinó que la seva existència s’ha recollit al llarg dels segles, encara que no sempre amb les mateixes intencions. La coneguda com a Crònica de Nuremberg, el Liber chronicarum (1493) del Hartmann Schedel, narra la història de la humanitat basant-se en relats de la Bíblia, des dels seus inicis fins a 1492 i compta amb dibuixos de gran valor; entre ells, representacions de races monstruoses que inclouen els hermaphrodites (personatges amb atributs femenins en la part esquerra i masculins en la dreta), mite que ha perviscut durant segles per a recordar-nos la frontera de l’acceptable. 

El Roger Bernat registra en Retrat de Veronica Arauzo (2004) el cos en moviment de l’activista trans, recordant-nos l’escultura de l’Hermafrodita adormit, realitzada per Bernini fa ja quatre segles. Bernat ens assenyala una vegada més que les categories es van crear per a assenyalar el monstruós, els límits del socialment vàlid. Però encara així, la seva mera existència ens obre a altres possibilitats, ens deixa intuir, potser desitjar, el que resisteix en els marges. I és que a la figura de l’hermafrodita també se li atorguen altres característiques com a fluïdesa o metamorfosi, substantius menys encotillats que ens alliberen de la pesadesa de l’immutable.

Aquesta naturalesa al marge es continua multiplicant amb l’Eva Chettle. Les seves escultures, creades a partir d’ossos, petxines, arrels i peles són híbrids entre els diferents tipus d’éssers vius. Chettle planteja la possibilitat que la vida s’hagués desenvolupat en una altra direcció, que la morfologia dels éssers vius és arbitrària i que la seva multiplicitat no hauria d’espantar-nos. Igual que aquesta obra, Grotesqueer (2022) s’aproxima també al Manifest Cíborg de Dona Haraway, que sosté que tots som éssers híbrids. Creat durant el taller #EcoQueerPlanet, organitzat en la UPV en el 2021, els participants van dibuixar, al costat del col·lectiu La Erreria (House of Bent), una sèrie de criatures a partir de la tècnica del cadàver exquisit. Aquest bestiari de colors vius inaugura una nova mitologia en la qual la diferència és virtut en comptes de defecte. D’aquests tallers també va sorgir la pancarta #EcoQueerPlanet que, igual que aquests éssers, està construïda de retalls. 

La Liu Xi en Our God is Great (El nostre Déu és gran) (2020-2021) desplega en la paret un decàleg d’escultures daurades amb forma de vulva. L’estranyesa davant l’exhibició i exaltació d’aquesta part del cos, mínimament representada en el nostre imaginari, el detallisme i complexitat d’aquestes peces, els atorga un caràcter reivindicatiu. Aquesta part del cos femení, normalment reduïda a estàndards irreals, reclama així la diversitat i visibilitat que sempre se li ha negat. 

Si les representacions vistes fins ara es mostren com un inventari, unes altres de les peces s’organitzen com a mons complexos en els quals aquests híbrids busquen el seu lloc. Aquests nous universos, utòpics o distòpics, es converteixen en una espècie d’horror vacui plagat de possibilitats.

Projecte Úter, del Carles Garcia O’Dowd i la Tonina Matamalas aborda en una gran il·lustració la interrupció voluntària durant l’embaràs i reclama la sobirania dels cossos amb capacitat reproductiva. Diferents escenes representades amb animals, en al·lusió a molts dels insults inferits a dones, es reparteixen en tres capes. La primera, relacionada amb les idees de desig i poder, la segona, amb les lluites socials i la tercera amb la mar, amb els fluxos i simbiosis entre els diferents cossos, entre les diferents maternitats, entre les diferents sexualitats. 

El Karim Boumjimar, en Simbiosis Queer (2023) dibuixa una amalgama de carn, pell, ulls, genitals que semblen buscar el seu lloc en un mitjà viscós i colorit. Una vegada més un crit a la pluralitat que reconeix, encara així, el dolor heretat dels límits imposats. 

En un altre grup d’obres, aquest ecosistema caòtic s’ordena i es converteix en camp, en ciutat, en el nostre propi planeta amb el qual intentem redefinir la nostra manera de relacionar-nos.

El col·lectiu artístic O.R.G.I.A. denuncia en diverses peces com l’heteronormativitat, aliada amb el capitalisme, regeix les relacions a les ciutats europees. Mitjançant una aguda crítica i sentit de l’humor, O.R.G.I.A. transforma els gratacels de Benidorm en símbols fàl·lics o redissenya postals reinterpretant els monuments com a fetitxes arquitectònics. Subverteix, així, el souvenir i el seu significat. 

El llibre il·lustrat del Graham Bell Tornado, Blue Weeding Book (2004) part d’una performance col·laborativa, en la qual s’assenyalava com les estructures de poder no sols discriminen uns certs sectors minoritaris de la societat, sinó que, de la mateixa manera, destrueix els ecosistemes que ens envolten. Així, l’associació entre naturalesa i persones dissidents es presenta com la millor de les solucions. Malgrat això, la majoria de persones LGBTI+ emigren a la ciutat. A què es deu? No pot el rural convertir-se en un espai aliat amb aquest col·lectiu? El Guiu Gimeno Bardis es fa aquesta pregunta en Junyir (2022) mitjançant un vídeo i una arada intervinguda. Amb aquests elements relaciona el treball en el camp amb el sexe; el cos com a eina productiva però també com a generador i receptor de plaer. Amb La llegenda del Mot, Gimeno Bardis amplia encara més el mapa i es pregunta, partint d’una llegenda, com seria el folklore lleidatà si aquesta hagués estat una zona d’acolliment per a les persones cuir.

Un nova visió del rural és també la proposta en Biophilia (2023) de la Bàrbara Sánchez Barroso. La gravació en una vall asturiana dels treballs en el camp d’una dona, tenint com a fons una industrialització en ruïnes, ens recorda la capacitat de la naturalesa per a regenerar-se i els beneficis d’associar-se amb la resta de les espècies. 

Aquesta simbiosi amb l’entorn la recullen de manera poètica, sensual i amb tocs d’humor, l’Annie Sprinkle i la Beth Stephens en Water Makes us Wet (2014). Una pel·lícula que ens narra el viatge d’aquestes dues dones i un gos per les conques hidrogràfiques de Califòrnia i la seva interacció amb artistes, biòlegs i operaris, construint un relat ecosexual i coral que estreta encara més els vincles amb el nostre entorn. 

La idea de continuïtat entre nosaltres i la naturalesa també queda reflectida en My Body is Mere Matter (2022), de l’Alba García i Allué. En aquesta peça observem, recollida en diversos recipients, matèria orgànica en descomposició i com els diferents organismes estableixen relacions entre ells basades en el mutualisme. Al costat, una peça audiovisual reprodueix una cançó en la qual s’assenyalen aquestes mateixes idees en contraposició a l’antropocentrisme imperant en la filosofia occidental. 

En l’obra de Joël Harder també apareixen recipients. En ells no tanca matèria, sinó llocs i moments molt concrets que simbolitzen la idea de llibertat. Partint d’un espai de cruising pròxim a la casa en la qual va créixer, Harder crea un arxiu olfactori i digestiu elaborant, per exemple, una ginebra amb herbes recollides en la zona. No entén aquest bosc com un espai geogràfic i asèptic, sinó com un espai afectiu, que es registra, com la nostra memòria, a través dels sentits. 

Si el cruising és una forma d’insurrecció també ho és el glory hole. MITO Collective crea amb aquest orifici al mig d’una superfície de fusta una metàfora de l’impersonalitat en les relacions virtuals, però també recalca, igual que en el cruising, la relativitat en quant a la importància de la identitat, totalment desdibuixada en aquesta mena de pràctiques. 

Aquesta identitat s’esvaeix també en El yacente. Sombras vacías I / El yacente. Sombras llenas I (1993), de l’Eulalia Valldosera. En dues fotografies veiem la projecció d’uns cossos sobre un mur blanc. En la primera, una fila d’envasos de productes de neteja i higiene s’interposen en la projecció d’un cos sobre una catifa. En la segona imatge a penes s’intueix el cos, només es veu la projecció dels envasos, i es crea un paisatge d’estranys gratacels. La figura femenina i els seus clixés es fon amb l’entorn, es converteix en territori. 

Ecologies Queer. Aberracions naturalment subversives és un recordatori que som territori, nosaltres, les nostres mans i els nostres sexes, les arrels i les brànquies dels peixos, els gratacels i els petits poblets. Traspassar els límits i les categories, entre nosaltres i entre el nostre entorn, no ens empetiteix, sinó que ens allibera del qüestionament continu que ens obligava a definir-nos.

ACTIVITATS:

Les comunitats del gel. Segona session: 20-1-2024Formes de la no_visió. 27-1-2024