De bòlit amb el monòlit

La policia va de bòlit revisant unes gravacions de les càmeres de seguretat que apuntaven a tot arreu menys al misteriós i aclamat monòlit, que des que va aparèixer a la platja de Sa Conca sense motiu i un dia qualsevol, ha viscut més aventures que jo: al cap de dos dies “uns joves” el van tombar a la sorra, i l’Ajuntament va decidir traslladar-lo a un parc. Deu dies més tard, de cop i volta ha desaparegut, i ja tens a la policia entretinguda buscant imatges i l’Ajuntament sense poder posar denúncia, però a nosaltres ens va perfecte perquè la tensió dramàtica de la formació de govern ja s’allarga massa i el COVID ens cansa. Necessitàvem una dosi d’absurditat i hem trobat un tros d’acer que ens dona titulars plot twist i selfies.

Ara que el monòlit ha desaparegut pot passar el mateix que quan es mor el protagonista principal d’una sèrie: o ressuscita, o acaba la sèrie, o hi haurà una segona part i mai serà tan bona. Però mentre esperem el final d’aquesta història, és el moment perfecte per fer-se una pregunta: Què hauria passat si en lloc d’un monòlit, al mig de la platja hi hagués aparegut un sofà mig florit?

Ara no volem que desaparegui el monòlit de Santes Creus, i menys aquest que porta un missatge egipci encriptat. La nostra ment capitalista i gamificada per defecte ja ho veu com un joc i com un atractiu turístic, i tenir a Catalunya dos exemplars del que també ha aparegut misteriosament a Utah, Califòrnia, Romania, els Països Baixos, el Regne Unit i en un poble de Segòvia ens fa sentir especials i part de la gracieta.

En l’era de la viralització, ara que costa tan poc fer un like o reenviar, resulta que hi ha gent disposada a carregar monòlits per viralitzar-los. Que la policia dediqui un minut a buscar als responsables del robatori vol dir que sigui quina sigui la història darrere d’aquest monòlit, ha aconseguit que el que ens maravelli ja no sigui una challenge viral, sinó una cosa física: un objecte amb perímetre, proporcions i alçada.

I això és per la poètica que l’imaginari col·lectiu ha creat. Podria ser una campanya de marketing, però el que ens agrada pensar -i per això el protegim, el reubiquem, l’admirem i en busquem culpables si el roben- és que hi ha la possibilitat que sigui art, i això és exclusivament pel seu material i forma. Benvinguts a un capítol més de la història de la intencionalitat en l’art, que passa per l’avorridíssim o almenys irresoluble debat de què és art i què no, però aquest n’és un capítol mig divertit. Si d’aquí a uns dies Banksy o algú semblant en reivindica l’autoria, serà una obra d’art. Si ho ha fet algú que no és ningú, serà una simple broma. I mentrestant tots hi anem darrere, però no voldriem resoldre cap enigma si en comptes de ser un monòlit hagués estat un sofà florit enmig d’una platja: l’únic que esperariem seria al camió de la brossa per treure’l com més aviat millor.