Construir la realitat

“Durant 50 anys, els antibiòtics, les vacunes i el petroli ens han mantingut al marge de la nostra condició natural. Gràcies a això, hem pogut despreocupar-nos de la materialitat de la nostra existència, però la pandèmia del coronavirus i l’escalfament climàtic estan provocant un “desconcertant retorn d’allò real” que obliga a reconsiderar la nostra relació amb l’entorn”. Amb aquesta frase l’arquitecte suís Philippe Rahm comença un dels seus articles que recull la recent publicació Escritos climáticos (Puente Editores), en el qual, a banda de reflexionar sobre l’urbanisme termodinàmic es fa èmfasi sobre els canvis que han provocat un punt d’inflexió en la relació de l’home amb la naturalesa. Tot i que és un llibre dirigit principalment a arquitectes, el seu contingut sobrepassa l’àmbit estricte de la professió, ja que aporta una visió col·lectiva de les conseqüències post pandèmiques (ja que tots les hem viscut). Les seves reflexions, que bàsicament especulen sobre la relació entre arquitectura i clima al llarg de la història fins a l’actualitat, ens fan entendre com l’home s’ha desvinculat dels efectes directes del seu entorn natural gràcies als avenços sanitaris, energètics i tecnològics. 

Aquesta distància amb la naturalesa, que ha tendit cap a una artificialització (habitatges i ciutats) dels entorns on vivim i treballem, també es pot veure reflectida en el sistema econòmic de la societat actual. El poder de la informació, l’especulació financera amb criptomonedes i la producció de nous mitjans digitals de comunicació, d’oci o laborals han esdevingut en l’actualitat un dels sectors de més rendibilitat econòmica, tenint en compte, però, que tots ells no operen sobre productes o contingut material sinó a través d’un àmbit absolutament intangible en el qual tot passa en xarxa i s’emmagatzema en un suposat “núvol”. 

Durant els segles XIX i XX, les revolucions industrials es basaven en els avantatges en l’aplicació de noves màquines, tant de vapor com d’electricitat, per a la millora de la producció de bens en massa fent d’ells també l’expressió de la modernitat i dels seus ideals. A partir de finals del segle XX fins a l’actualitat, la digitalització d’un mercat global intercomunicat a totes les escales de producció ha comportat un canvi radical en la jerarquia de valors econòmics dels bens produïts. 

En aquest sentit, no em podia deixar de citar l’últim llibre de Byung-Chul Han, No-cosas (Taurus), en el qual el filòsof sud-coreà establert a Berlin, diserta sobre el significat d’aquest canvi de paradigma “en la transició de l’era de les coses a l’era de les no-coses”. L’autor especula sobre les conseqüències polítiques, socials i ecològiques que ha tingut la transformació d’una societat materialista cap a una societat digitalitzada on el contingut més preuat ja no necessita un marc sòlid per existir.

La reflexió que vinculen aquests dos llibres rau, doncs, en la desvinculació actual amb allò que podríem considerar “real”, que en última instància és refereix a la naturalesa material i tangible.

Aquestes lectures se m’han fet especialment rellevants en un moment on estem començant a veure les conseqüències dels primers confinaments per la pandèmia i també de les recaigudes de les darreres onades de contagis. Em refereixo en particular a la falta de distribució i subministraments de productes i béns de primera necessitat degut a la parada logística que s’ha produït a escala global. Un exemple clar d’aquest fràgil equilibri va ser la crisi comercial provocada per l’encallament del vaixell de càrrega Ever Green al canal de Suez a Egipte durant el mes de març del 2021.

Pels que ens dediquem a construir (manufacturers, arquitectes, constructors i qualsevol empresa del sector), fa mesos que aquestes conseqüències formen part d’estudis econòmics per poder garantir la realització de les nostres feines. En l’àmbit arquitectònic, la falta d’estoc de molts productes o la mateixa falta de matèries primeres per a la fabricació d’aquests han fet aturar moltes de les obres que estaven actives o endarrerir entregues fins al punt que molts cops sortia més a compte deixar el projecte inacabat que haver d’afrontar els sobrecostos dels terminis i encariments dels mateixos materials.

No em sembla paradoxal que per aquesta nova realitat digital en la qual vivim les conseqüències post-pandèmiques més clares hagin estat per aquells sectors on la matèria és imprescindible per poder ser realitzats. La condició material queda enrere per als nous sectors digitals, on la immediatesa en la gestió i divulgació han generat un nou valor qualitatiu i quantitatiu del temps, desvinculat de les  tasques que podríem considerar analògiques com construir i dissenyar estris, objectes o edificis.

Aquesta reflexió vers la temporalitat productiva del nostre entorn artificial i natural és la que l’artista espanyola Lara Almarcegui explicava en la seva darrera conferència dins del cicle Art i Espai Públic del PAAC al Museu Arts Santa Mònica. En el repàs de la seva obra es feia present la vinculació que s’establia entre aquesta nova temporalitat i les conseqüències a través del ràpid desenvolupament especulatiu per part de plans urbanístics que hi ha hagut en les darreres dècades. La constant transformació dels nostres entorns urbans i naturals i la necessitat política i econòmica per parts de governs i corporacions ens han desvinculat totalment d’una comprensió real del que significa construir i també enderrocar, a més dels seus efectes sobre els recursos naturals.

A les últimes pàgines de No-cosas, Byung-Chul Han explica que “en el curs de la digitalització hem perdut tota consciència dels materials. (…) Explotem els recursos de la Terra perquè declarem morta a la matèria.” Fer comprensible aquesta vinculació que s’estableix entre l’explotació dels recursos naturals i la immediatesa amb què els consumim és imprescindible per entendre el valor finit del nostre planeta, ja que la distància temporal que els separa fa impossible una consciència sostenible del món. 

No voldria que aquest text s’entengués com una defensa del comerç de proximitat o un retorn romàntic a l’artesania, però sí com una defensa pedagògica per la comprensió constructiva del nostre entorn, tant domèstic com urbà, de tot allò que ha hagut d’enfrontar-se a l’esforç i el procés complex que significa transformar una idea a través de la matèria.