L’arquitectura catalana i balear que està de moda

Els nous realistes, inaugurada recentment al Disseny Hub Barcelona, representa la consolidació d’una generació d’arquitectes, majoritàriament nascuts als anys setanta, que ha arribat a la maduresa de la seva pràctica professional un cop superat el sotrac de la crisi econòmica del 2008. L’exposició mostra les obres construïdes al llarg de l’última dècada per part de diferents equips d’arquitectes que comparteixen unes característiques formals, materials i compositives molt similars i que centren les seves decisions de projecte al voltant de la sostenibilitat i l’ús de materials i recursos autòctons.

Els comissaris Carme Ribas, que va ser arquitecta de l’Ajuntament de Barcelona i va formar tàndem posteriorment amb Pere Joan Ravetllat, i Joan Roig, arquitecte fundador de batlleiroig, el despatx més gran i productiu de Catalunya, insisteixen al llarg de la mostra amb la definició d’aquest recull com a una “nova generació”, més potent i cohesionada que qualsevol altra que s’hagi pogut especular els darrers anys i que esdevé una nova baula de la genealogia d’arquitectes moderns que s’inicià a finals del segle XIX amb el modernisme, seguit del noucentisme, el racionalisme del GATCPAC, el Grup R i les dues tongades de l’Escola Barcelona amb Bohigas al capdavant fins als anys vuitanta. L’arquitectura catalana, remarquen, des de llavors fins al 2008 va tenir vocació internacionalista que pretenia assemblar-se a l’arquitectura més puntera d’Europa i Amèrica i que, tanmateix, en aquest intent de globalitzar-se, no va ser capaç de trobar una identitat pròpia que la fes reconeixible.

Temes com la descarbonització, el control mediambiental, la reducció energètica, l’ecoeficiència o el cicle de l’aigua són fonamentals per entendre les preocupacions que aborden aquesta generació d’arquitectes.

Els nous realistes s’inicia amb un plafó que delimita l’entrada on apareixen les fotografies, obra de Poldo Pomés i Jara Varela, a escala real dels arquitectes protagonistes. Dins del recinte expositiu, el primer àmbit està dedicat a Societat Orgànica, cooperativa que treballa en l’assessorament per a la millora ambiental de projectes arquitectònics i que representa un denominador comú com a col·laborador entre moltes de les obres i dels arquitectes de la mostra. Temes com la descarbonització, el control mediambiental, la reducció energètica, l’ecoeficiència o el cicle de l’aigua són fonamentals per entendre les preocupacions que aborden aquesta generació d’arquitectes des de l’inici de qualsevol encàrrec i que s’acaben traduint amb unes característiques pròpies formals que les fa singulars.

Tot seguit, l’exposició s’organitza a partir de diferents espais que envolten un nucli central. Es tracta d’un gran quadrat perimetrat per envans de pladur sense pintar i amb la subestructura vista (sistema constructiu poc abundant per cert entre les obres seleccionades) on s’expliquen diversos projectes d’habitatge a partir de fotografies i dibuixos. La peça central la trobem al terra, on es diposita una catifa que conté el dibuix de la planta a escala 1:1 del projecte 110 Rooms dels arquitectes MAIO. Aquest apartat constata el canvi de tendència en els models d’habitatge actuals on destaca la importància de la cuina com a element central i l’homogeneïtzació de la resta de les estances. Formalment això es tradueix amb una regularització de la geometria de la casa on s’uniformitzen les peces i es perd la jerarquia d’usos i d’espais a més de la desaparició de passadissos i de distribuïdors. 

Encerclant el cor de l’exposició, trobem altres àmbits que tracten temes concrets, com les finestres, els filtres, les plantes, els materials, els interiors, els usuaris o una mostra de maquetes. Les finestres, els filtres i els materials responen a la voluntat de mostrar el retrocés temporal i el revisionisme conservador que hi ha hagut en aquest aspecte. Recuperant el terme de l’historiador de l’arquitectura Kenneth Frampton, es tracta de la tornada al Regionalisme crític que va fer fortuna entre la millor arquitectura mediterrània de mitjans del segle XX, on es van reincorporar les estratègies i els elements constructius de l’arquitectura popular i vernacle que s’arrelava a una forma de fer que era pròpia del clima i dels recursos autòctons. D’aquesta manera, trobem que les obres dels “nous realistes” se serveixen novament de la persiana de llibret, la persiana enrotllable de corda, gelosies, espais intermedis com galeries o patis, obertures en façana amb proporció vertical de l’estil de l’Eixample, murs gruixuts de ceràmica i la manca de revestiments com estucs, enfoscats o enguixats que oculten l’anomenada “sinceritat” constructiva dels edificis.

D’altra banda, també cal fer esment de l’apartat dedicat als usuaris que aprofundeix en la relació entre l’arquitecte i el client per a casos d’habitatges unifamiliars i en la irrupció de les cooperatives d’habitatge per a les promocions plurifamiliar on l’arquitecte exerceix el lideratge d’un col·lectiu molt ampli implicat en la concepció i gestió del projecte. Fora del marc del cooperativisme per al plurifamiliar, destaca la implicació pública d’algunes obres amb institucions com l’IBAVI o l’IMPSOL que han apostat per propostes valentes i transgressores que se surten del guió de les obres habituals de la resta de promotores públiques.

El cas de l’IBAVI (Institut Balear de l’Habitatge) és especialment rellevant ja que, arran de desenes de concursos d’habitatge convocats els últims anys, han capitalitzat un tipus d’arquitectura que reactualitza la que històricament s’ha fet a les Illes i que configura un nou imaginari estètic on la tradició és rabiosament contemporània. La millor prova de tot plegat es pot trobar al monogràfic que li ha dedicat recentment la revista El Croquis, interessant-se per primera vegada, i de forma exclusiva, en l’obra produïda per una administració pública. Aquest fenomen, tal i com indiquen els comissaris, de projectes a les Balears i a d’altres emplaçaments en general a indrets poc urbanitzats, evidencien una desbarcelonització de l’arquitectura més representativa d’aquesta generació, tot el contrari del que havia estat en els casos precedents.

L’exposició, que es podrà visitar fins al 7 de gener de 2024, conforma una retrospectiva imprescindible d’un moment brillant de la nostra arquitectura on s’ha generat un mimetisme positiu entre una generació que va estudiar en un context de bonança econòmica on qualsevol arquitecte semblava que un cop sortit de la universitat hauria de lidiar amb projectes de grans equipaments, com museus d’art contemporani, auditoris o biblioteques arreu del territori nacional i a l’estranger. La realitat, no obstant, els ha dut a fer obres d’habitatge molt més contingudes per a clients que sovint són amics o familiars, cooperatives de veïns o promotores de l’administració. Davant d’aquests encàrrecs, a priori de menys envergadura i complexitat, els “nous realistes” han sabut conferir-li als seus projectes un grau de detall i sofisticació admirable que es copsa al llarg de tota la mostra a partir de les imatges de gran format, les maquetes i els dibuixos explicatius.

Segurament l’exposició com a tal no serà recordada però potser sí que farà fortuna el terme dels “nous realistes” per a referir-nos d’ara en endavant a una generació d’arquitectes

A tot això, cal sumar-li el component estètic que se’n deriva de tot plegat, on podem determinar que ja fa anys que ha paregut un tipus de materialització arquitectònica pretesament “povera” i austera que ensenya els materials de forma descarnada sense grans gestos expressionistes ni estilístics però que esdevé un model en si mateix que ha estat motiu de còpia i imitació. En aquest sentit, cal reivindicar dos protagonistes omnipresents, tot i que en un segon pla, d’aquests “nous realistes” que són els dos fotògrafs que han estat els encarregats de retratar tot aquest paradigma arquitectònic. Es tracta d’Adrià Goula i José Hevia, ambdós arquitectes de formació, i amb una extensa obra fotogràfica que ha estat cabdal a l’hora de definir una mirada concreta de l’arquitectura com ho va fer en el seu dia, i també amb tota una generació, Francesc Català Roca. Les seves fotografies i la difusió per xarxes i publicacions, són el principal motor que ha contribuït a convertir totes aquestes obres en el que és, a tots els efectes, una moda arquitectònica que qualsevol persona, instruïda en la matèria, pot visualitzar al seu cap quan li anomenen estudis com Peris+Toral, MAIO, dataAE, H Arquitectes, Aulets, TEd’A, Cales Enrich, Núria Salvadó, Bosch-Capdeferro, Vora, NUA o Un Parell d’arquitectes.  

Malgrat que el nom de “Els nous realistes” sembli connotar una forma de fer generalitzada en l’arquitectura actual, en realitat es tracta d’una minoria excepcional dins de la professió. Dissortadament, la majoria de l’arquitectura que es construeix es regeix per les lleis del mercat capitalista, que té en compte altres factors que no són els mediambientals, els del sentit comú dels materials i dels elements constructius i el de la bellesa estètica. Tot i que l’exposició, amb paraules com austeritat o simplicitat sembli manifestar el contrari, el cert és que moltes de les obres triades compten amb costos per metre quadrat que són molt superiors a les obres convencionals. El fet de construir amb materials vistos i sistemes de clima passius sovint és paradoxalment més car que amagar-ho tot i posar màquines arreu.

Tampoc es té en compte que la majoria dels projectes que s’ensenyen compten amb una dedicació d’hores per part dels arquitectes que segur que no estan pagades amb els honoraris que van percebre i que per tant queden també fora de les lògiques de facturació-dedicació d’un estudi normal. Els comissaris han afinat poc a l’hora d’encabir aquesta  generació postcrisi que promulguen, atès que arriba tard respecte al 2008 i amb el precedent de l’exposició Matèria sensible: arquitectes joves catalans del primer pavelló català a la Biennal d’Arquitectura de Venècia l’any 2012, titulat Vogadors. 

Sense restar-li valor al material expositiu, Els nous realistesté algunes llacunes de discurs en el seu afany per unificar tota una generació i criden l’atenció algunes absències notables de molts bons estudis a part de l’aparició residual i descontextualitzada d’altres, com en el cas d’una gran maqueta d’Arquitectura-G. A banda, els recursos formals de la mostra reincideix en pecats capitals a les acaballes de l’any 2023, com són l’ús de palets o els separadors fets amb pladur vist, recursos obsolets i esgotats per una excessiva reiteració des de fa temps. La proposta dels àmbits és equilibrada i explicativa del discurs comissarial, tot i que el contingut seleccionat sovint es repeteix i quan se surt del material fotogràfic, esdevé més aviat anecdòtic i secundari. L’espai dedicat a Societat Orgànica està directament mal plantejat per la quantitat ingent de text i de difícil abast que l’integra i que contrasta amb la visualitat encertada de tota la resta. Segurament l’exposició com a tal no serà recordada però potser sí que farà fortuna el terme dels “nous realistes” per a referir-nos d’ara en endavant a una generació d’arquitectes que, davant de l’imperatiu del decreixement econòmic, energètic i de la petjada ecològica, van saber mirar el passat i el territori per construir de nou una identitat que fos un model a seguir més enllà del seu lloc d’acció.