Acompanya’t cap a l’altre costat

El Santa Mònica inaugura avui, dijous 29 de febrer, la mostra L’altre costat, curada per Ferran Utzet i Enric Puig Punyet, director del centre. Un dia perfecte, aquest 29 que només tenim cada quatre anys, per pensar sobre els espais i els temps alternatius. I és que aquesta exposició va justament d’això: d’enfrontar-se en primera persona als altres costats possibles. Al llarg d’un recorregut laberíntic que recull obres de diferents artistes, tots els que visitem la mostra morirem i transitarem cap al món dels somnis, dels records, i cap a un possible nou naixement.

Només d’entrar, una zona de vestuari ideada per Giulia Grumi ens convida a desfer-nos de la nostra identitat, a disfressar tot el que portem de fora per començar el camí cap a llocs que seran difícils de reconèixer. Després d’esperar el nostre torn –cada visita és individual, un viatge particular–, iara Solano Arana ens situa en un espai de transició, flotant entre la vida i la mort. Una bona entrada cap a L’altre costat.

A partir d’aquí, cadascú és lliure per recórrer l’exposició com vulgui. Només hi ha una norma: fer el camí individualment i tirant sempre endavant. Deixant de banda la seva disposició –el mapa de l’espai el descobrim a posteriori, un cop sortim del laberint, i val la pena guardar-lo en secret–, les obres que ens anem trobant durant aquest trànsit són creacions d’artistes com Anna Irina Russell, Antonia Rossi i Roberto Contador, Francesca Llopis, Guillaume Faure, Max de Esteban, Pere Llobera o Yapci Ramos. Totes elles presenten diferents perspectives sobre la idea de l’altre costat: realitats alternatives, noves maneres de moure’s i comunicar-se, ombres i siluetes… 

El que fa especial aquesta exposició és la voluntat d’interactuar directament amb el visitant. Utzet i Puig Punyet fan una proposta que arriba de manera immediata, física, a l’espectador, que és encoratjat des del primer moment a participar de manera activa a la mostra. I això va molt més enllà de posar-se uns auriculars o unes ulleres de realitat virtual. «Quin és el sentit de tenir un espai físic d’art contemporani en una època dominada per la digitalització?», es preguntaven els curadors a l’inici del projecte. Per ells, la resposta passa per la performance, que posa el cos i l’experiència per damunt del discurs o la paraula. També és fonamental que hi hagi una creació col·lectiva, que parteixi de la participació real per part dels artistes i no d’una conceptualització prèvia ideada pels curadors.

A banda del recorregut de la planta baixa, l’exposició es complementa al primer pis amb un seguit d’entrevistes fetes a experts en diferents àmbits que parlen també sobre el concepte de l’altre costat. Eurídice Cabañes –filòsofa–, Evru –artista–, Josep Maria Fericgla –antropòleg–, Júlia Carreras –investigadora–, Miquel Bassols –psicoanalista–, Miquel Missé –sociòleg– i Núria Martínez-Vernis –poeta– exploren la idea de trànsit des de la psicoanàlisi, la digitalització, el gènere o la màgia, entre altres. I finalment podem visitar també la instal·lació My hart is so leeg soos ‘n spieël – Kaapstad episode de Gian Maria Tosatti, un espai inquietant que examina la dimensió política del record.

En una de les entrevistes de l’exposició, reflexionant sobre la necessitat de fer art des d’un lloc d’ignorància i desconcert totals, Núria Martínez-Vernis diu: «Hi ha una cosa que no ens traeix, que és el sentit». Endavant, doncs, i a veure si podeu transitar per L’altre costat sense perdre el fil.