Escoltisme: l’hora de la veritat

L’escoltisme i el guiatge mai ha tingut por de reivindicar-se. A Catalunya, en el transcurs dels darrers anys, ha estat un agent implicat en la cultura, la societat i present en els canvis que el país anava duent a terme. Fa poc menys d’un mes, en seu parlamentària, s’escrivia un nou capítol de la seva voluntat de transformació. Amb l’aprovació de la llei de reconeixement de l’escoltisme català, es protegeix el moviment escolta, al mateix temps que s’espera que això només sigui el punt de partida. Un punt de partida per avançar en l’assoliment de demandes històriques -i noves que se sumen-, per poder proposar una educació en el lleure de qualitat. En època fulgurant de campaments i rutes, Maria Vilàs (Minyons Escoltes i Guies de Catalunya), Aina Milà (Escoltes Catalans) i Júlia Martínez (Acció Escolta), representants de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge, fan balanç del que ha representat aquest procés i revisen el moment en el qual es troben.

Fa unes setmanes es va aprovar la llei de reconeixement de l’escoltisme i el guiatge a Catalunya. Com ha estat aquest procés, quina importància té implicar-se en l’activitat política i parlamentària?

Aina Milà: El procés ha estat molt llarg i han passat moltes coses i persones per on ara som nosaltres. Des de fa anys que es buscava tirar endavant el projecte de la llei; redactar-la i fer-ho en paral·lel amb els parlamentaris, perquè fos una realitat.

La primera vegada que es va intentar tirar endavant va ser l’any 2017. En aquella època la situació política era molt convulsa, i tot es va aturar. Més recentment, el juny del curs passat, es va tornar a formar l’Associació Nacional Parlamentària Escolta de Catalunya. Un dels primers encàrrecs que va rebre va ser engegar de nou el projecte de llei de reconeixement de l’escoltisme. A partir d’aquest moment, comença un procés de trobades amb els portaveus de cada grup parlamentari a fi de mirar d’aconseguir un text còmode per al màxim de grups, entre altres. Al final, és una llei impulsada per la Federació, però són els grups polítics qui la presenten. Va arribar el dia de l’aprovació, i va anar a càrrec dels grups propulsors, Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i les CUP, més el suport d’En Comú Podem, que també hi va votar a favor. Això va ser aquest març i ens porta a la importància d’implicar-nos en l’activitat política. Aquesta activitat ara mateix és la que lidera la gestió dels recursos, per això és important que ens tinguin en compte. Si aquest reclam el fem des de fora, és molt difícil que se’ns escolti.

Maria Vilàs: Crec que la importància d’implicar-nos políticament es troba en poder traduir les necessitats dels agrupaments. A més, que es reconegui, per una banda, la concreció del moviment escolta i guia, però per l’altra la tasca general de moviments associatius i juvenils, entitats que treballen a partir de l’educació en el lleure de base voluntària i amb acció comunitària. I aquí només hi podem arribar amb aquesta implicació política.

De fet, la llei s’anomena de reconeixement a l’escoltisme, s’estructura en la necessitat d’establir polítiques públiques, en el foment a aquesta activitat escolta i guia. Com es poden convertir en realitat aquestes intencions?

M.V: Més que parlar de com pot agafar forma, ens agrada veure la importància de disposar d’aquesta llei.

A.M: Sí, d’entrada és el tracte internacional que es demana. Les organitzacions escoltes i guies internacionals, la WOSM i la WAGGS, volen incidir en les institucions públiques que tenen competències de joventut i associacionisme. Demanen que aquestes institucions reconeguin les diferents associacions que hi ha a cada país. En aquest cas, el Parlament de Catalunya havia de ser qui assumís aquesta llei. Amb aquest gest ens podem sumar a una llista llarga de països que ja tenen l’activitat escolta reconeguda i protegida, països com Portugal, el Regne Unit, França o Finlàndia. Això ha estat així i cal celebrar-ho, alhora que és un pas endavant per aconseguir tot el que reivindiquem.

Ara ens cal que l’administració s’impliqui, que la voluntat deixi de ser una qüestió de bones intencions i es tradueixi en fets.

M.V: Sense oblidar que WOSM i WAGGS són dos dels moviments juvenils més representatius en l’àmbit internacional. Quan vas a buscar qui ocupa la cadira de joventut a llocs com UNICEF o les Nacions Unides, és amb qui et trobes. Com a Federació ens sentim ciutadanes del món i ens pertoca formar part d’aquestes organitzacions.

A.M: El reconeixement de l’escoltisme i el guiatge està blindat, però cal continuar amb la resta d’entitats juvenils i educatives, sobretot, perquè a Catalunya estiguem protegits. I no només això, sinó que es proporcionin facilitats per seguir tirant endavant la nostra feina.

M.V: Les institucions sempre ens tindran al costat quan s’hagi de treballar. No tenim inconvenients en arremangar-nos, en posar-nos-hi. El problema és que aquests espais no existeixen, i si existeixen no són reals. Ens volem sentir més escoltats i tinguts en compte, per això veiem una bona i nova oportunitat en la llei de l’associacionisme, que en breu entrarà en període d’esmenes.

D’acord, però aterrat a les necessitats de cada poble? De forma quotidiana? Quines necessitats pot tenir un cau ara mateix?

Júlia Martínez: La gràcia de l’escoltisme és la seva proposta, una proposta d’educació en valors que treballa per la diversitat i el foment de la inclusió. Una necessitat gran és la de trobar la manera que tothom pugui accedir-hi. Per exemple, no tothom pot gaudir d’unes colònies, no tots els infants poden arribar a fer extraescolars; doncs bé, que el cau sí que pugui ser el lloc. La necessitat també es troba en l’increment de programes de beques i ajuts, només així totes les famílies podran participar d’espais de lleure de qualitat.

Després, reivindicar més que mai el tracte amb la natura. El fet de sortir de l’espai urbà per buscar altres entorns. I més que mai perquè en general, avui, resulta complicat mantenir aquest vincle. Per tant, tenir la certesa de garantir aquests espais, on caus, però també esplais, duent a terme activitats a l’aire lliure, a la muntanya, dormint fora de casa.

M.V: I sobre la barrera econòmica, afegir la social i la cultural. Hi ha la necessitat que se sàpiga que hi som, que formem part de l’educació dels infants i els joves. A més, ser conscients que no som un escoltisme urbà, sinó un moviment desplegat per tot el territori, amb una riquesa immensa. No només es fa escoltisme i guiatge a les grans ciutats, sinó que a cada poble, a cada plaça i barri es troba un agrupament fent cau, dissabte rere dissabte, tirant endavant el projecte educatiu de cada un dels agrupaments.

I per fer front a aquesta diversitat també ens calen mesures diverses. Tenim present l’extensió del territori on es presenten dificultats de transport, necessitats d’accés a la comunicació entre agrupaments i administracions municipals, l’accés a locals dignes on es pugui fer cau, que l’agrupament es pugui sentir que es troba a casa, un espai de trobada i reunió amb famílies i altres entitats, que els mateixos infants es puguin fer seu…

Hem de continuar reivindicant fer campaments, fer rutes, perquè estem convençudes que no deixen de ser una incidència positiva en el territori, que permet cuidar aquell entorn

Canviant de tema: ja ho heu dit abans, quan s’acosten aquestes dates de vacances escolars, marxeu cap a la natura, com un dels espais que més teniu en compte per sortir de campaments.

A.M: És impossible deslligar una cosa de l’altra. Com hem comentat abans, hi ha molts infants que no tenen accés a aquest medi en el seu dia a dia. Encara més, no s’assembla en res marxar una tarda que tots uns campaments, conviure amb la unitat o amb tot l’agrupament, creant un espai propi. Es donen unes condicions i uns criteris d’aprenentatge, unes vivències que es fan difícils de trobar en altres llocs.

Així i tot, ara mateix no podem parlar de natura i de campaments, sense parlar de l’emergència climàtica. Se’ns situa a sobre la taula una consciència, segurament ambiental, però també social. No volem que ningú prengui mal; quan marxem, òbviament no enviarem a ningú al costat d’un incendi. Al mateix temps, hem de continuar reivindicant fer campaments, fer rutes, perquè estem convençudes que no deixen de ser una incidència positiva en el territori, que permet cuidar aquell entorn, fins i tot treballar-lo si es dona el cas. Cal que se’ns reconegui la feina, com també cal reconèixer a altres agents que no es tenen en compte dins del medi natural.

Clar, perquè sortir ara de campaments no és el mateix que fer-ho com es feia fa trenta anys.

M.V: El problema és posar el focus a la paperassa i la burocratització. Fer uns campaments significa complir una sèrie d’exigències que, després, dificulten la seva activitat. Penso que la consciència hi és, perquè la voluntat de cuidar l’entorn hi és. Som molt conscients de la situació climàtica i ambiental del país. Som conscients de l’increment del risc d’incendis, de l’augment de la intensitat de les precipitacions o la mateixa absència de pluges en context de sequera. Tot i això, des de l’administració no rebem ajuda per donar continuïtat a la tasca.

Com deia l’Aina, no és només el valor pedagògic d’uns campaments, no només que la natura sigui el lloc bo: es tracta de la custòdia i servei del territori. Hauríem de trobar la manera de funcionar, basant-nos en principis de confiança i seguretat, i no pas en un control excessiu, cosa que també ens preguntem fins a quin punt es garantia de res.

Parlant dels campaments com espai educatiu, on és que s’hi troba el valor?

M.V: Mira, fa uns dies vam anar al Parlament a comparèixer en el Consell d’Educació. Més enllà de reivindicar caus i esplais com a part de la comunitat educativa, també vam fer caldre la nostra tasca d’agent transformador i comunitari.

És a dir, la major part de l’educació que intentem dur a terme no parteix de la individualitat, sinó que es fa a partir de la convivència. I no només el petit grup, la idea que el gran ajuda al petit, l’aprendre fent, també a través d’una creació de consciència col·lectiva de caminar cap a una societat més plural, justa, verda… I aquesta consciència és la que pren forma quan vas de campaments.

I malgrat que les dificultats arriben les dates i les activitats es repeteixen. Motxilles a punt, grups d’escoltes i guies a la muntanya, de ruta, amb persones disposades a liderar-ho. Persones a qui ha tocat viure en un context gens fàcil.

A.M: Com deia la Maria, quan parlem dels infants és més fàcil pensar què necessiten per obrir les portes a famílies. Quan pensem en les joves es torna més costós i no trobem les ajudes. Som coneixedores que en altres llocs aquestes ajudes hi són, i creiem que hem d’anar cap aquí, ja que això facilitaria que el nombre de persones implicades encara fos més gran. Ben mirat, es tracta de disposar de temps i de decidir que assumeixes la càrrega mental que suposa implicar-te, i això és moltíssim. És difícil calcular les hores que un cap destina al seu agrupament. És més que evident que cal tenir temps lliure, però ens trobem amb persones que treballen quaranta hores a la setmana, que ho combinen amb estudis, que potser cuiden algun familiar proper; persones que, així, per molt que ho vulguin, no les podem esperar.

Si ens fixem en què passa, que estem mirant de construir un teixit social que pugui ser capaç de transformar, i no ho fem soles.

I així és com estem deixant fora a moltíssima gent. Crec que totes en som conscients que és un moviment que no és inclusiu. Com no ho és per tots els infants i joves, tampoc ho és per aquelles persones que volen fer de caps, de voluntaris, i no poden. Però no pot ser que la responsabilitat sigui només nostre. Segurament podem fer coses per canviar-ho, des de reunions més eficients, tenir en compte les cures sense que es converteixi en una paraula buida, entre altres; però també ens cal una voluntat per poder-ho sostenir i que no depengui de l’entitat o de la individualitat de cadascú. Ho podem comparar amb la renda bàsica universal, però en aquest cas contemplant la tasca associativa, alliberar hores laborals…

M.V: O reconeixement de competències… Es tracta de, si ens fixem en què passa, que estem mirant de construir un teixit social que pugui ser capaç de transformar, i no ho fem soles. Tenim clar que no som l’únic agent que s’associa i transforma, hi ha incomptables entitats i moviments que també ho fan. Amb totes aquestes ens donem la mà i volem treballar-hi junts, trobant-nos en espais de representació i debat. Ara ens cal que l’administració s’impliqui, que la voluntat deixi de ser una qüestió de bones intencions, i es tradueixi en fets.

Ara que parlem de totes aquestes persones que tenim de campaments, quins missatges els hi faríeu arribar?

M.V: Gràcies. Realment només hi ha una cosa que podem fer i és estar agraïdes per tota la feina que fan, per tota la feina que resolen en el seu dia a dia, feina visible i feina invisible -que també és molta. Per cada abraçada quan algú fa saltar llàgrimes desconsolades, per l’acompanyament als projectes…

J.M: Per l’ajuda al creixement personal dels infants. Perquè, òbviament que les escoles són el principal vehicle educatiu que aquests tenen, però les ràtios no donen per ser eficients i tampoc és responsabilitat dels docents. Per això el Cau pot funcionar com aquest annex de les escoles, podem arribar-hi nosaltres. Si tenim infants amb problemàtica personal, casos de trastorns de la conducta alimentària, que han passat per processos de dol, el que sigui, infants que requereixen d’ajuda i que potser no la troben; doncs bé, potser és el cau un bon lloc on la poden trobar gràcies a totes aquestes persones i amb un tracte diferent.

M.V: Veus, això em fa pensar en la incomoditat de la distinció de l’educació formal, informal o no formal. El que està clar és que en la nostra activitat hi ha una clara intencionalitat educativa, que seguint amb el que deia la Júlia, per poder donar resposta a aquestes necessitats ens cal ajuda.

Més formació?

M.V: El que no podem fer és responsabilitzar els caps perquè, voluntàriament, dedicant el seu temps i la seva vida a això, siguin els encarregats de resoldre tots els problemes que hi ha al món. Molts d’aquests problemes són contextuals, altres socials, per tant, que no requereixen solucions simplistes o individuals.

Per dotar de més eines a aquests caps és molt important la formació. Una formació que tenim molt clar com ha de ser: vivencial, entre companyes i companys, de referents positius que responen quan se’ls demana i que continuen fent servei al moviment tot i no participar-hi activament… Per aquesta formació també necessitem recursos. I no només recursos de facilitat d’accés, sinó també recursos professionals. És a dir, amb tot el coneixement que hi ha escampat pel territori, d’alguna manera ha de ser possible arribar-hi.

No volem que se’ns escolti pel simple fet de ser joves. Hem parlat de la participació real i directe.

I anant al principi de tot, infants i joves, que també els ha tocat viure aquest moment tan accelerat i saturat… Què en poden treure d’una proposta com l’escolta i guia?

A.M: Com deies, infants i joves han estat els últims a poder recuperar l’activitat normal després de la pandèmia. Recuperar els seus drets com a persones. Penso que dins de l’univers del cau, ells en són els protagonistes. Des del creixement personal, que acaba sent integral, però també la vida en petit grup, el creixement dins del col·lectiu; són petits grans de sorra que, a mesura que transcorren els anys d’escolta o de guia, et fan viure diferents experiències i aprenentatges. Unes vivències que, amb el pas dels anys, et fan veure que series un altre si no hagués estat per la cosa viscuda. Un prisma compartit entre un grup d’iguals, companyes i companys, també incloent els caps, i crec que això és el més important. Aquest principi educatiu no només dels caps, sinó de tot l’agrupament, on tothom intenta aprendre.

M.V: Al capdavall, infants i joves aprenen a conviure en societat, descobreixen que no són el sol i centre del seu propi univers. Per seguir amb la metàfora, cadascun d’ells són estrelles amb llum pròpia que s’ajuden entre elles, que s’il·luminen i s’escalfen en totes les nits fosques que puguin arribar d’hivern.

A.M: I, aprofitant, que és veritat que ja fa un temps que ressona la participació infantil i juvenil com un tema innovador, i no és cert. El mètode escolta va d’això i va de la vida en el grup, de veure com analitzem els interessos de la unitat, i poder treballar a partir d’aquí.

MV: No volem que se’ns escolti pel simple fet de ser joves. Hem parlat de la participació real i directe. Ara mateix ens omplim la boca de la veu dels infants, que els infants participin. Però aquesta participació ha de tenir unes implicacions reals, ha d’estar preparada i ser una participació crítica, conscient i compromesa. I això també passa a escala juvenil. Només se’ns demana l’opinió quan hem de parlar com a joves, pel simple fet de ser joves, i tenim moltes coses més a dir que no només allò que ens surt per la nostra edat. Parlem d’educació, parlem de natura, parlem d’espiritualitat, de feminisme, parlem de societat, parlem de cultura, parlem d’un munt de coses que treballem en el nostre dia a dia i que ens configuren.