L’home quàntic

La veu de la Sylvia refila des de la llunyania del lavabo: “Per tu, seré més pura que l’or”.

Surt al carrer, obre la porta de l’habitació i es queda ajagut una llarga estona al llit del dormitori. A l’altra banda del passadís, una senyora sembla preocupada, calculant si tindrà prou temps per creuar l’avinguda. Malgrat que l’abandona quan encara queden dos passos de zebra, la senyora es mostra molt agraïda.

“Moltes gràcies, jove.” / “Segur que no vol que l’acompanyi fins a la Washington Square Park, senyora?” / “No es preocupi, jove. Tinc a dues passes la cuina i a mig minut la sala de convidats. No serà gaire difícil trobar un taxi que m’hi apropi”.

Tres fanals més tard gairebé escup la llet caducada que ha pres sobre el quiosquer. El torrent vomitiu ha escalat tota la tràquea, però ha pogut reprimir-lo just quan entrava a la gola. Es recol·loca el nus de la corbata, intentant aparentar normalitat, i recull els diners que sempre guarda escrupolosament a la butxaca esquerra del pijama. Està enfilant el graó de l’autobús quan sent els crits del nen del manyà reclamant-lo. A la mà dreta porta el maletí que s’ha deixat al quiosc i a la cara l’expressió de suficiència amb què s’han d’enfrontar les persones despistades quan els retornen coses. Glopeja l’aigua, la llença a la pica, tapa el dentifrici i li dóna les gràcies.

Per si no n’hi hagués prou amb les frenades brusques del conductor, algú s’ha dutxat amb presses i tot el terra està mullat. La gent no para de relliscar una sobre l’altra. En una d’aquestes tacades de dòmino, la Sylvia l’empeny a terra. El conductor estaciona al replà de casa i els dos, agafant-se mútuament dels braços, retornen a la verticalitat. A tentines, entre cops i rialles, esquivant velles maldestres que busquen les crosses per aixecar-se i nens malparits que empenyen els ciutadans més confiats, aconsegueixen atrapar el sofà del menjador.

L’home quàntic l’estima i la separa, l’oblida i la persegueix, l’ignora i s’hi obsessiona, li recull les llàgrimes i li multiplica els somriures. Agafa un flam de la nevera, alça el seu cos al marbre de la cuina, li descorda ràpidament tots els botons de la brusa. Massa tard. Rebobina les seves intencions quan comprova, a través del cristall, que estan a punt d’arribar a la Cinquena Avinguda.

La Sylvia és el seu trapezi. Mentre baixen de l’autobús no li diu res, però pensa: “T’estimo. Per tu, jo seré més pur que la neu”.