L’escola que salva

6.06.2017

Al cor de l’Eixample hi ha una torre que sembla sortida d’un conte de fades. Malgrat que és una mica rònega, és molt bonica, però gairebé passa desapercebuda entre els grans edificis que l’envolten.

Aquest és l’espai que ocupa l’escola Santa Anna, un centre educatiu d’una sola línia que amb discreció i humilitat ja fa més de mig segle que ofereix una formació de qualitat, amanida dels valors més universals. Als anys seixanta, Santa Anna feia ensenyament en català i l’alumnat sabia que si es presentava un inspector franquista havia de córrer a l’armari on hi havia els llibres adoctrinadors –aquests sí que ho eren de veritat– en castellà i fer veure que seguien la línia de la formación del espíritu nacional. Explico això com a exemple del fort compromís social amb què va néixer l’escola i que s’ha mantingut durant totes aquestes dècades.

Ara que l’educació és en boca de tothom –experts en ensenyament i no experts que fan veure que ho són–, somric amb resignació cada vegada que algú crida als quatre vents que ha descobert la pedra filosofal per a l’èxit educatiu. A Santa Anna no han volgut entrar en aquest debat. S’han limitat a continuar fent la seva feina: educant per al coneixement i educant per a la vida; combinant la seva experiència amb el suport de llibres triats per la seva qualitat i no per les recompenses materials que els comercials de torn els han promès; fent de l’escola un espai permeable on pares, mares, exalumnes i altres personatges poden complementar l’educació dels infants a dins de les aules. Per no parlar de la recentment inventada sopa d’all del treball per projectes: que en fa, d’anys, que ho posen en pràctica, traient-ne el millor però sense fer-ne un dogma!

Però si us plau, seguiu llegint, no vull que el lector es pensi que estic fent un al·legat pamfletari d’una escola quan segur que n’hi ha moltes que s’hi poden equiparar. Santa Anna no és ni molt menys l’únic centre educatiu amb moltes virtuts i, com és natural, també té els seus defectes.

Si he fet aquesta llarga introducció és per explicar que, a més de tot això, a mi l’escola Santa Anna m’ha salvat. En el seu llibre Mal d’escola, Daniel Pennac explica que ell havia estat un alumne desastrós. De fet, quan ja era una personalitat de prestigi, reconeguda per la societat, compromesa amb els estudiants de la perifèria marginada de París, la seva mare octogenària encara li deia sospirant: “Ai, fill meu, què en farem de tu?”. Pennac hauria estat un estudiant fracassat i, en conseqüència, un adult turmentat, si no fos que un bon dia un professor hi va creure i va fer aflorar el millor d’ell mateix.

Això és exactament el que Santa Anna ha fet amb el meu fill. L’ha salvat i, en conseqüència, m’ha salvat a mi de l’angoixa que durant molts anys m’ha rosegat per dins en la recerca del seu benestar i de la seva autonomia, en el desig d’encomanar-li les ganes de viure.

En Biel va entrar a Santa Anna trist i esporuguit, amb l’autoestima lapidada pel rebuig de moltes escoles, algunes de les quals s’omplen la boca del discurs de l’atenció a la diversitat, però que a l’hora de la veritat prefereixen evitar tenir “elements distorsionadors a l’aula” (sic). Al principi, en Biel s’amagava pels racons, evitava mirar als ulls de ningú, no tenia cap confiança en les seves capacitats intel·lectuals… El dia que, mesos més tard de la seva arribada, la seva tutora em va explicar que havia decidit sortir davant de la classe per explicar als companys les seves limitacions, em vaig posar plorar. També em vaig emocionar la primera vegada que va portar nens a jugar a casa, o per fer un treball en grup. El primer dia –i n’hi ha hagut molts més–, que em va explicar excitat com s’ho feien els grecs perquè els espectadors dels amfiteatres poguessin sentir els actors des de qualsevol punt de les grades quan no s’havien inventat els altaveus. O aquell en què va començar a descobrir com el fascina el món de la biotecnologia.

 

Escola Santa Anna

Quin ha estat el secret d’aquesta evolució tan espectacular? Deixeu que us ho resumeixi en una sola frase que em va dir en Jordi Cortés, aleshores director de l’escola, en el moment que vam prendre la decisió de matricular-hi en Biel per fer-hi cinquè de primària: “No sé si ens en sortirem”, em va advertir, “però et puc ben assegurar que ens l’estimarem”. En Jordi Cortés mai no ha faltat a la seva paraula.

El meu fill està atabalat amb els exàmens finals, amb l’obra de teatre que sempre preparen els nois i noies de quart d’ESO per acomiadar el seu pas per l’escola. Ara mateix no té temps per fer balanç d’aquesta etapa. Jo, en canvi, estic assaborint aquestes darreres setmanes de curs i només em vénen al cap i al cor paraules de profund agraïment per a totes les persones que cada dia creuen la porta metàl·lica del carrer Bailèn. Totes, sí: professorat, però també PAS i els mateixos alumnes.

Gràcies, Santa Anna, i gràcies infinites, Jordi Cortés, perquè soc molt conscient que el teu paper no ha estat gens fàcil però que, malgrat tot, mai no has desistit en el teu acompanyament exigent i afectuós d’en Biel. Ets el meu heroi.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Jo he estat professora de l’escola Santa Anna durant 43 anys I estic molt contenta que n’estiguis agraïda. En Jordi és un gran professor!!!

  2. Descrius el model d’escola que somiem tots els pares. Sovint ens trenquem les banyes quan els nostres fills tenen 3 anys per buscar l’escola que s’ajusta als nostres ideals familiars però després ens relaxem i acceptem l’escola tot i que sospitem que potser no va ser la millor tria. Envejo la vostra valentia (teva i del teu fill) per afrontar el canvi. I felicito també al director del Santa Anna que va acceptar el vostre repte tot i les dificultats que vau plantejar-li des del principi. Molt encoratjador tot plegat pels que t’hem llegit i lluitem també cada dia amb la nostra maternitat. Moltes gràcies per compartir-ho.