Joan Cavallé

Joan Cavallé

Dramaturg. Foto de Teresa Leon

Formes i maneres d’explicar-se des de la perifèria

M’ha semblat convenient deixar constància de les obres més destacables de la narrativa tarragonina.

Fa pocs dies vaig pronunciar una conferència en què se’m demanva un balanç de la narrativa del darrer any amb la particularitat que havia de cenyir-me als autors d’aquest àmbit semiadministratiu que anomenem el Camp de Tarragona i que inclou, a més del Camp estricte, les comarques limítrofes del Priorat, la Conca de Barberà i el Baix Penedès.

No és aquí el lloc per parlar de la vintena llarga de novel·les i reculls de relats que han aparegut entre maig de 2016 i abril de 2017, però sí que m’ha semblat convenient de donar a conèixer alguns elements prou rellevants i deixar constància, per una raó o altra, de les obres més destacables.

Primerament, m’ha sorprès comprovar la constància que demostren un seguit d’autors que van iniciar la seva producció narrativa a començaments dels vuitanta i que, amb itineraris personals ben diversos, avui encara es mantenen actius. És el cas d’Olga Xirinacs, que després d’haver superat la línia dels vuitanta anys i de més de 50 obres de creació, ens ofereix un nou capítol de tot allò que envolta la mort en la seva novel·la Reencarnacions miserables (Arola), una lúcida i distanciada, també sorneguera, reflexió sobre què significa la vida i en què consisteix aquest episodi vital inevitable d’anar-se’n. També és el cas de Margarida Aritzeta que, també amb una llista de títols al darrere gens menyspreable, amb la novel·la La dona esborrada (que estrena el segell Capital Books) torna a acostar-nos al món dels maquis amb una nova versió de l’amor impossible, ple de personatges inoblidables i que aconsegueix elevades dosis de tensió narrativa. Igualment a la llista dels persistents, hem d’afegir-hi Francesc Valls-Calçada, que, amb Un regal per al Führer. Cada dia era l’últim (Arola) ens fa viatjar als orígens de l’Holocaust, sense perdre el sentit de l’humor; Maria Lluïsa Amorós, que publica El retorn de l’Àngela, un acurat exercici sobre la memòria personal, i Rosa Pagès que, amb Negra (Món Llibres), premi Ciutat de Manacor 2016, ens condueix als anys posteriors a la mort de Martí l’Humà per oferir-nos una violenta i reprimida història de sexe, de dominació i de servitud sota l’amenaça cada vegada més pròxima de la pesta, que ho assolarà tot.

Una segona sorpresa ha estat la vigència d’alguns temes i gèneres. El criminal, per exemple, que entre els autors tarragonins va inaugurar Àngel-O. Brunet als anys 90, ara té en Margarida Aritzeta, Salvador Balcells i Jordi Tiñena tres dignes i prolífics representants. Tots quatre amb detectiu o policia movent-se amb desimboltura pels baixos fons tarragonins. Tiñena s’hi ha estrenat, precisament, amb Mort sense ningú (Llibres del Delicte), una novel·la el principal encert de la qual és la creació de la seva parella protagonista, el sotsinspector Vidal i el caporal Veciana, una aproximació a Jacques i el seu amo, les criatures de Diderot, perquè les elucubracions de Vidal són especulacions de base filosòfica (la seva carrera inicial, frustrada perquè no se sent bé ensenyant adolescents). Pel seu cantó, X. R. Trigo també s’ha estrenat en el gènere, amb un creuament entre la memòria històrica i el relat, L’objectiu del crim (RBA), que internacionalitza i intergeneracionalitza el motiu de la investigació.

Precisament, una sorpresa temàtica inesperada per mi ha estat comprovar la vigència, quantitativa i qualitativa, de relats que, des de diferents perspectives, s’enfronten al pecat original de no haver sabut o pogut conservar la memòria de les morts infames produïdes durant la passada guerra i la consegüent dictadura. A més de les novel·les d’Aritzeta i Amorós, o la derivació temàtica de la de Trigo, també destaquem Fill de la memòria, d’Antoni Cisteró (Cossetània). No es tracta només de denunciar els fets, sinó de furgar en la ferida encara oberta per haver deixat passar massa temps sense prestar-hi atenció. La coincidència esdevé més gran quan comprovem que bona part d’aquestes novel·les es fan la mateixa pregunta: “qui soc jo?” Perquè, al cap i a la fi, les guerres i les dictadures intenten esborrar els rastres del mal que han provocat en els individus i en les societats, amb la qual cosa desdibuixen o directament esborren les indentitats tant de les persones com de les col·lectivitats.

Una novetat digna d’esment també ha estat l’aposta d’Onada edicions per autors del Camp de Tarragona. I en aquesta ocasió a través de la seva col·lecció juvenil. Tres novel·les que, malgrat aquesta marca d’edat, es poden llegir com a obres per a tots els públics. Noemi Bagès, amb Que s’acabin les vacances, si us plau ens ofereix una frenètica novel·la d’aventures que penetra amb encert en la mentalitat i el tarannà dels adolescents de sempre. Lurdes Malgrat, poeta que s’estrena com a novel·lista, amb El secret de les terres roges construeix una distopia que li permet alhora desdoblar la realitat en dues visions paral·leles que es retroalimenten, amb un eficaç domini del temps narratiu. Per últim, Mònica Batet, a Cafè Berlevag, ens atrau amb una melodia, com si es tractés d’una flautista encantadora de ratolins, i ens arrossega per tres històries que són en realitat una mateixa història, sobre la persistència del record, sobre el dolor de l’amor, però també sobre el poder de la vida. Una novel·la en clau amb un estil molt madur.

He deixat per al final d’aquest repàs d’uns quants autors, gèneres i editorials que han estat notícia els darrers dotze mesos, el nom d’Isabel Salvat, una autora que, amb la seva òpera primera, el recull de contes L’ungla i la carn (Cossetània), ens ha sorprès molt agradablement. Seguint les passes d’autors com Sherwood Anderson o Jesús Moncada, Isabel Salvat crea un univers de vides en una geografia presentada a través d’una fina capa de vels que més que mostrar-la la deixen intuir. Així, els personatges van traslladant-se d’un conte a l’altre i les passions, les dèries, els amors i les rancúnies circulen a través del llibre fent veritat aquesta interconnexió total.

Com a colofó d’aquesta petita selecció de textos i autors, només em resta posar una mica d’èmfasi en el trasbals editorial que aquí al darrere s’amaga. Petites editorials perifèriques (Tarragona, Valls, Benicarló) són el més habitual destí de la majoria d’autors que he esmentat, tant si es tracta d’autors novells com si arrosseguen una llarga trajectòria. De quina manera s’ha d’interpretar, aquest fenomen? Jo no diria que sigui per manca de qualitat. Una bona mitja dotzena de títols, si més no, podrien perfectament aparèixer en qualsevol segell sense connotacions locals. Més aviat hi intuïm, doncs, la renúncia de les grans cases editorials a tenir una visió global de país, o de llengua, i la reversió del món editorial a una mena de minifundisme literari, en què tot allò que no resulta comercial és considerat automàticament perifèric.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació