Albert Serra no és al·lucinogen, és al·lucinogeni

Núvol presenta un nou e-book de Núvol, Diari de Kassel, d’Albert Serra, que recull una sèrie de cròniques publicades pel director al suplement Culturas de La Vanguardia l’any 2012. Aquest nou llibre digital forma part de la nova programació estable de la Biblioteca del Núvol, que oferirà un títol cada mes als subscriptors. Podeu descarregar-vos l’ebook aquí. Si encara no sou subscriptors de Núvol, us en podeu fer aquí.

Entre el juny i el setembre del 2012, Albert Serra va ser escollit per participar a la documenta, una de les cites d’art contemporani més importants del món, que se celebra cada 5 anys a la localitat alemanya de Kassel. Fidel a la seva vocació disruptiva, les cròniques del director sobre aquesta estada releguen els fets a un pla merament anecdòtic i posen el focus en l’experiència estètica de la peça que Serra va haver de realitzar per al certamen o, més concretament, en el seu procés d’elaboració. El resultat és un compendi de reflexions sobre l’art i la creació que, seguint la millor tradició surrealista, es delecten en la lliure associació d’idees i sentits. El fil conductor més fiable de tot plegat és el personatge que, probablement, més fascina al cineasta banyolí: ell mateix i la seva mirada.

Des d’Honor de Cavalleria fins a La mort de Louis XIV, les pel·lícules de Serra parteixen de reinterpretacions radicals d’obres literàries. En canvi, per tal de satisfer l’encàrrec de la documenta, el director va decidir capgirar el mètode i fer una adaptació estrictament literal dels textos escollits: Converses amb Goethe, de J.P. Eckermann, Les converses privades de Hitler, i fragments d’entrevistes al cineasta alemany Rainer Werner Fassbinder. Així, Els tres porquets, el títol de la pel·lícula, van ser Goethe, Hitler, i Fassbinder, interpretats per actors no professionals que reproduïen al peu de la lletra els passatges seleccionats. El rodatge va durar uns 100 dies i el resultat final va ser una projecció contínua de més de 100 hores, de la qual no en queda cap certificat material. Es tractava de crear imatges “autònomes, ningú les controla, ningú les comercialitza, i molt poca gent les gaudeix. Però existeixen, estan fetes amb alegria, pagades amb plaer. I després desapareixen […] Viuen la seva vida, immoral per alguns, ja que són luxe pur, no serveixen per a res i són cares… Són independents.”

La promesa de saber quelcom de la pel·lícula que mai més podrà ser vista és el macguffin del dietari. En lloc de satisfer aquestes expectatives, Serra utilitza detalls circumstancials del rodatge per impulsar reflexions extremadament abstractes, que van des de la materialitat de l’art fins a l’ontologia de les imatges. L’autèntic motor narratiu del text són les inquietuds artístiques del director: com més teòrica i allunyada de la utilitat tangible és una qüestió, més atrau l’atenció de Serra. El recull de reflexions resultant combina intuïcions genuïnament brillants amb llicències per a l’obscuritat argumentativa, això sí, sempre des d’una defensa desimbolta de la superioritat de l’art i la bellesa per damunt de les preocupacions mundanes.

Albert Serra, © Pere Virgili

I és que el magnetisme de l’estil de Serra deu molt a la seva poca vergonya a l’hora d’emetre judicis de valor i declarar la seva pròpia excel·lència artística. La naturalitat amb què el director menysprea qualsevol col·lectiu, des dels actors “la gent més estúpida d’aquest món, em sembla grotesc que es considerin a si mateixos un col·lectiu professional” fins als estudiants de belles arts per als quals ha de fer una conferència, només es pot comparar amb la tranquil·litat amb la qual es permet observar que les restes abandonades d’un decorat inservible del seu film es poden veure, de fet, com “una obra artística estranya i bella, digna de la documenta, una de les millors d’aquesta edició, m’atreviria a dir”. Contra el llenguatge políticament correcte que ofega la majoria d’exercicis teòrics, la supèrbia de Serra és pur oxigen per al text, ja que juga amb les expectatives dels lectors a còpia de desqualificacions inesperades i deliris de grandesa. És tan difícil distingir on comença i on acaba la ironia que el resultat acaba sent deliciosament còmic.

Les cròniques de Kassel ens permet escoltar la veu d’una artista que, per culpa de la voracitat intel·lectual i la lectura compulsiva, sembla enfrontar-se a immenses angoixes teòriques a l’hora d’escatir si la seva obra aporta alguna cosa de valor. Però el més divertit és que el director català sempre aconsegueix acabar satisfet i orgullós de les solucions que li brinda el seu talent. Llegir a Serra és oscil·lar constantment entre la profunditat i la lleugeresa, sempre preocupats per si ens convenç el fons del seu discurs o per si tot plegat podria ser una enorme presa de pèl. Com que resoldre aquesta tensió és impossible, crec que Serra deu estar, com és costum, encantat del resultat.

Podeu descarregar-vos l’ebook aquí.  Si encara no sou subscriptors de Núvol, us en podeu fer aquí.