El Barri Xino, transgressor i avantguardista

27.04.2017

El 2010 Paco Villar, el conegut historiador de la ciutat de Barcelona, es va assabentar de l’aparició d’un àlbum de firmes de la sala de ball La Criolla, a través d’un article de Lluís Permanyer a La Vanguardia. Aquest el va posar en contacte amb el seu propietari Xavier Visa, que va posar a la seva disposició el document inèdit.

Grup d’homosexuals del carrer del Cid, vistos a través del vidre de Casa Sacristán, cap al 1932. Autor: Gabriel Casas i Galobardes. ANC.

L’autor havia sentit parlar de l’existència de tres àlbums de firmes de gran valor històric provinents de La Criolla, mentre es documentava per l’estudi sobre el Barri Xinés (La Campana, 1996) i les cafeteries de la zona (La Campana, 2009 i Viena, 2013).

Així, a començaments del 2017 pública La Criolla. La puerta dorada del Barrio chino (Editorial Comanegra en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona).

Però comencem explicant els inicis d’aquesta història policromada i oblidada, que va situar Barcelona en el mapa del turisme internacional entre els anys 20 i 40 del segle passat.

Barcelona dels inicis del segle XX està marcada per la industrialització, els grans projectes urbanístics, l’Exposició Internacional i tensions polítiques que porten a la Guerra Civil.

En un context de canvis econòmics, socials i polítics profunds, el barri Drassanes (o Atarazanas) és el lloc de màxima bullició de la vida de nit. Situat a la vora del port, els seus carrers alberguen mariners, prostitutes, tavernes i tràfics de tota mena.

El barri és freqüentat també per periodistes i artistes que documenten la desgràcia humana i els crims de la zona. Un d’aquests periodistes és Paco Madrid. Després de diverses incursions a la zona, dona al barri el topònim de Barri Xinès.

“La Criolla, así se llama el dancing, es el centro aristocrático donde se funden los soldados del cercano cuartel de Atarazanas, los marinos de la Aeronáutica naval, los obreros sin família, los chulitos, los carteristas, los vulgares ladronzuelos, los borrachos empedernidos que, en cuanto beben dos copas de más, trazan un programa político al ritmo de un charlestón.” (pàg.94)

Enmig de la misèria postindustrial sorgeix La Criolla, una sala de ball transgressora anunciada per un cartell de neons vermells, amb orquestrina i gramola elèctrica i una clientela que va des d’obrers, mariners i transsexuals, a artistes, polítics, empresaris i, fins i tot, comtes.

La sala de ball es construeix el 1925, al núm. 10 del carrer Cid, sobre les restes de l’antiga fàbrica de filats Pasquet Hermanos que pertanyia a Antonio Sacristán, i el seu soci Valentí Gabarró.

Participants en el primer concurs de transvestits Miss Barrio Chino celebrat a La Criolla el 1934. Autor: Ballbé. Col·lecció particular.

Immediatament, el local es converteix en el punt de visita obligatori a la ciutat, perquè promet diversió, espectacle, ball i un ambient lliure de moralitat. La prostitució homosexual i els transvestits comparteixen la clientela amb els bordells convencionals. La policia té un paper limitat en el control del barri i la zona es converteix en una de les més perilloses de la ciutat.

Gràcies al ressò periodístic i literari, es posa de moda entre la burgesia la tournée des grands ducs, una incursió a les “entranyes” de la ciutat, passant per Vila Rosa, Casa Sagristà i acabant a La Criolla. Música, ball, personatges ambigus, droga i vici. L’absenta dels artistes, l’opi del poble, un lloc de transformació i acceptació mútua.

L’any 1934 s’organitza el primer concurs de bellesa transvestí: Miss Barrio Chino i l’any següent comença la demolició del barri, amb l’esperança d’acabar amb la misèria, la prostitució i el tràfic de drogues. La Casa Sagristà es renova i pren el nom de Wu-Li-Chang i Pepe Márquez, l’encarregat de La Criolla, obre al carrer Tàpies núm. 5 la sala Barcelona de nit.

La decadència és palpable i el barri perd popularitat. El 1938 l’aviació italiana bombardeja el port de Barcelona i una bomba cau al núm.10 del carrer Cid. Un final explosiu, com la seva existència.

Paco Villar descriu amb un estil periodístic i impersonal multitud de petites històries lligades al Barri Xinès i els seus personatges. El naturalisme amb el qual recrea els ambients de les tavernes, la sensació del moment viscut i la decadència humana és lloable.

És una narració aparentment lleugera, però que estimula la imaginació, escandalitza, intriga. Sovint es fa el parangó amb la ciutat de Chicago de la mateixa època, amb els gàngsters, la màfia, els bordells, la venjança i la droga.

Fa servir articles dels diaris i les revistes de l’època, els llibres amb temàtica local, sentències del Tribunal, arxius administratius, cartes privades i registres policíacs.

Molts són els personatges que van gaudir del dancing del carrer Cid. I aquí és on l’àlbum ens dona pistes sobre la clientela multicolor que passava les nits al mític local. 784 firmes (535 d’elles amb dedicatòries en diversos idiomes) i 43 dibuixos (18 en color).

Entre els noms més destacats hi ha els periodistes Francesc Madrid, Josep Maria Planes, Sebastià Gasch i els escriptors Francesc Margarit, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra; alguns dibuixants i pintors com Lluís Llimona, Miquel Utrillo, Marcel·lí Porta, Joan Tomás, Alvaro Ponsà; els escultors: Pablo Gargallo, Àngel Ferrant, Àngel López Obrero, i nombrosos cantants, entre els quals, Emili Vendrell. També figuren polítics, empresaris, ballarins i actors, per no parlar de transformistes, turistes i músics.

La Criolla va ser el punt de trobada de les avantguardes, les estridències, la irreverència i els plaers més bàsics de la vida quotidiana: la música i el ball. La porta daurada d’entrada al Barri Xinès.