Nazis, guerra, exili i dolor

[El Teatre Gaudí Barcelona ha recuperat l’espectacle Mercè Rodoreda en el triangle de París, que es podrà veure fins al 30 de desembre de 2023. A continuació podeu llegir la crònica que l’Oriol Osan i Tort en va fer arran de la seva estrena l’estiu passat].

Si això és l’estiu i estem a Barcelona, vol dir que el Teatre Gaudí no abaixa el teló ni que el termòmetre cruixi i la resta de sales de la capital (i de pràcticament tot el país) posin el cartell de “Tancat per vacances”. Les tradicions estan per mantenir-les, sobretot si són boniques, no fan mal a ningú i alimenten l’esperit. S’hi acaba d’estrenar Mercè Rodoreda en el triangle de París, l’adaptació dels contes Nit i boira i Paràlisi. Una nova producció del mateix teatre, que estarà en cartell fins al pròxim 27 d’agost.

En aquesta ocasió, el seu director, l’incombustible Ever Blanchet, ha construït una dramatúrgia a partir d’aquests dos contes i un capítol de Retrat de Mercè Rodoreda, de Mercè Ibarz, titulat ‘El triangle de París’, en què l’autora de Saidí cartografia un triangle al barri de París on es va instal·lar Rodoreda l’any 1946. Un triangle conformat pel seu domicili al número 21 del carrer Cherche-Midi, la presó de Cherche-Midi, al mateix carrer, que havia estat utilitzada pels nazis com a centre de reclusió, i posteriorment pels francesos per tancar-hi presoners alemanys. I finalment l’hotel Lutetia, requisat per la Gestapo durant l’ocupació, i que a partir de 1945, després de l’alliberament, és utilitzat per rebre els qui tornen dels camps de concentració.

La peça, de només setanta minuts, està interpretada per Maria Clausó, Òscar Castellví i Joan Marmaneu, admirables sota la batuta de Maria Casellas. Un tribut a l’escriptora de Sant Gervasi, ara que fa quaranta anys de la seva mort, que se suma a La Plaça del Diamant, acabada d’estrenar al Festival Grec (i que arribarà al TNC la temporada vinent) o a Quanta, quanta guerra, que encara volta. Adaptacions –totes– de narrativa, això sí. Sembla que la faceta teatral de Rodoreda encara es resisteix de ser duta a escena.

El muntatge arrenca amb l’elenc fent una mena de pròleg per situar el públic. No són dos contes qualssevol, la tria no és fútil. Ni per temàtica ni pel fil conductor que els uneix: el dolor, a través del rastre de la guerra civil i de l’exili. El passat. La memòria. Les ombres que arrosseguem. Pantalons foscos, samarreta grisa i peus nus són suficients. Firma el vestuari J. Barbany. Rodoreda, exiliada, visqué al número 21 del carrer Cherche-Midi de la capital francesa i anys més tard, el 1954, es va traslladar a Ginebra. Primer, en habitacions, rellogada; més tard, en un pis al número 19 del carrer Vidollet, en un barri ja burgès. Des del seu apartament, que té una terrassa, Rodoreda pot observar la muntanya pelada del Salève. “Va costar que m’agradés Ginebra. M’hi moria d’ensopiment, sense el Louvre, sense els museus, sense carrers vells, sense avingudes amples…”, escriu Rodoreda. París i Ginebra van configurar la seva existència, “discreta després de la guerra”. Aquest context és clau per entendre els dos relats que, de manera consecutiva, s’han decidit escenificar. Tots dos estan inclosos en el recull Semblava de seda i altres contes.

El primer de tots és Nit i boira, de sis pàgines. Ocupa un terç de l’espectacle, si fa no fa. Clausó es retira discretament i deixa sols els dos actors, amb la mateixa indumentària. De fons, sona el brogit del vent, tothora. Estem davant d’un monòleg interpretat aquí per dues veus. Dos homes (que en realitat n’és un de sol, que en realitat en són milers), deportats als camps de concentració nazis. Castellví i Marmaneu en cap moment es miren, es toquen o interactuen. Al capdavall, són les veus del mateix presoner. Dues ombres que es qüestionen si paga la pena continuar vivint. “Els dos primers cops són els més dolorosos. Abaixar el cap, amagar la cara”, descriuen. Després, la violència que reben, i la mort que els envolta seran el seu horitzó. ‘Nit i boira’ era el títol del decret Naucht und Nebel decretat per Hitler el desembre de 1941 per designar la categoria de presoners destinats a desaparèixer. Però l’instint de supervivència s’imposa. El conte és esplèndid (no té res a envejar a l’escriptura de Primo Levi de Si això és un home) i cal aplaudir l’adaptació que se n’ha fet i, sobretot, la interpretació, que està a l’altura.

El segon és Paràlisi, ocupa deu pàgines i és de caràcter autobiogràfic. Sense gairebé ni un punt i a part, aquest altre monòleg és un exercici pel lluïment de Clausó, que relleva els dos homes, vestida ara amb una brusa vermella, sandàlies i pantalons marrons de tweed. L’entoma en solitari, només secundada pels seus companys de repartiment, que apareixen poc després, elegantment vestits i que la contemplaran des de segona fila, asseguts en dues poltrones (Castellví amb un rictus seriós; Marmaneu, somrient). Ells dos encarnen altres papers, de manera puntual. El text ens parla d’una dona casada que, amb mal al peu, es creua Ginebra de punta a punta per anar a visitar el seu doctor, que alhora n’és l’amant. El trajecte li servirà per a recordar la seva estimada i enyorada Barcelona. Una reflexió sobre la solitud, el desarrelament i el desig de ser estimada. En aquest segon relat podem apreciar l’amor que Rodoreda tenia per les flors, que el seu avi li va saber inculcar profundament, i que tanta importància tenen a les seves novel·les i contes.

La dramatúrgia manté el lèxic ric, bonic i poètic. La il·luminació, a càrrec de Sophya Acosta, contorneja actors i actriu i diferencia perfectament els dos actes. El mateix passa amb l’espai escènic, mínim, amb dos paravents decorats pintures de Mercè Rodoreda, mèrit d’Eva Fernández, que només es veuen a Paràlisi. Error, al meu entendre, perquè a Nit i boira no només no desentonarien, sinó que la denúncia seria perfecta.

Barcelonines, barcelonins, gent de pas: si aquestes pròximes setmanes fan marrada a la capital, una escapada al Teatre Gaudí no els decebrà gens ni mica. Perquè hi ha més refugis climàtics dels 155 que ha obert l’Ajuntament. A més de biblioteques, escoles o jardins, també hi ha teatres, que s’hi està fresquet. I, a sobre, se’n surt una mica més cultivat. No em diran que no és un bon pla.