«És un nen» o la misèria emocional dels homes

Sortíem de veure Estiu 1993 amb un home estimat. El vaig veure tocat i vaig clavar-li un copet a l’espatlla. A mesura que caminàvem, i ell no s’assossegava, m’anava sentint més incòmoda. Més incòmoda. Més incòmoda. Fins que al final em vaig enfadar. No li vaig dir “comporta’t com un home” perquè encara tinc neurones, però era el que sentia i el que li hauria dit deu anys abans.  

Porto trenta anys estimant homes llestos i cultes que estan emocionalment embussats. De vegades em pregunto quina part d’aquest embús ha sigut culpa meva. Per interès, perquè algú havia de sostenir-me. Per necessitat, perquè no tenia energia per regalar-los. I sobretot per una por terrible al contagi i que tot anés pel pedregar.

Explica bell hooks a La voluntat de canviar que desconnectar els nens mascles de les seves emocions és el gran ritual per introduir-los a l’edat adulta. En algun moment comprenen que l’única emoció a la qual tenen dret és la ira. A partir d’aleshores confondran la veritat i la força. Sentir-se bé i sentir-se triomfals. Expressar i matxucar. Sobreviure en el món laboral, que és una selva, reforçarà el seu esquema. 

Tots tenim la impressió que els homes viuen a un nivell més superficial que les dones i que per tant hi ha uns graus de joia i de pena que no experimentaran mai. Això és perquè ningú va protegir la seva vida interior quan creixien, donant sentit als matisos del seu cor en expansió. Perquè el nostre món, a través dels pares però també de moltes mares duríssimes, els ha tallat l’accés a tota una dimensió. Llavors, a falta de vida interior, han viscut sempre cap enfora. Per això son emocionalment tan sabatots. 

Aquesta misèria emocional explica moltes coses. Algunes de trivials, com que dos amics no parlin mai del que els angoixa. O que passin els anys i repeteixin patrons en totes les relacions. O que tot giri al voltant d’una feina que no s’acaba mai perquè si s’acabés es quedarien sols amb si mateixos. Però també explica coses importants, com que la taxa de suïcidis en homes tripliqui la de dones arreu del món. Per sortir del pou haurien d’entendre el pou i saber explicar-lo, i això seria com aprendre una llengua estrangera complicadíssima quan tens el cervell fos.

Quan vaig saber que esperava un nen mascle vaig pensar: un altre embussat. Anant bé, serà un altre home llest i culte de quaranta anys a qui la dona li demanarà seure i parlar mentre ell creurà que tot va de primera. Després, buscant aquí i allà, llegint aquí i allà, vaig veure que només una educació andrògina, que combini valors que s’han considerat masculins i valors que s’han considerat femenins, pot fer persones vertebrades. I frenar la indigència emocional de mitja humanitat, que també vol dir frenar la força nècia que es gira contra la vida i contra si mateixa.  

*bell hooks, La voluntat de canviar, Tigre de paper, 2004, Manresa, traducció de Marta Pera Cucurell.