El somni de la Sultana

Un vespre al Parque del Retiro, Madrid. Una nena solitària seu en un banc. Mentre espera que el seu pare torni d’una absència ignota, un desconegut la vigila des de la distància. La seva mirada, freda i calculadora, transforma un paisatge bucòlic en un món obscur i tenebrós. «Aquella va ser la primera vegada que vaig experimentar la por només pel fet de ser dona», confessa la narradora. Una el·lipsi ens transporta de sobtada a la ciutat índia d’Ahmedabad, on desenes d’ulls bel·licosos, tant masculins com femenins, arrenquen de l’anonimat aquella mateixa jove, ja crescuda. És la força transversal del patriarcat, una constant immutable i eviterna, un tèrbol recordatori que les dones, sigui quina sigui la seva condició o origen, no estan segures a cap racó del planeta. Té la capacitat de somiar, una ànima lliure que viu en aquest estat de neguit permanent? Quina és la naturalesa dels seus somnis, marcats i esquarterats per aquesta necessitat imposada d’autoconservació?

El sueño de la Sultana és, en si mateixa, un somni ancestral, un relat oníric sobre utopies femenines (i feministes); una peça d’orfebreria cinematogràfica feta realitat gràcies a les infinites possibilitats de l’animació –i, per tant, de la imaginació humana. És, igualment, una pel·lícula articulada amb el faiçó experimental del curtmetratge i el debut en el llarg de la realitzadora i artista visual Isabel Herguera (San Sebastián, 1961), que arriba després d’una llarga trajectòria dedicada a la creació animada. Com la protagonista de la seva pel·lícula, evident alter ego de la directora, Herguera va albirar un món de fantasia alliberadora en una trobada fortuïta, mentre era de viatge a l’Índia. El fenomen inductor és el mateix en ambdós casos: un llibre, The dream of the Sultana, el clàssic de ciència-ficció feminista escrit l’any 1905 per la pensadora, educadora social i activista bengalina Begum Rokeya Hossain (1880-1932), pionera en la defensa dels drets de les dones en el continent asiàtic.

A la seva novel·la, Begum Rokeya imagina un territori mític anomenat Ladyland, un oasi de sororitat on les dones prenen decisions polítiques, treballen dues hores al dia i els homes viuen enretirats a lúgubres estances alienadores. Allí és on, a través de la lectura apassionada, hi va a parar (mentalment) Inés, una directora de cinema a la trentena que ha viatjat a l’Índia per mirar de trencar definitivament amb l’Ámár, un esperit lliure amb qui manté una relació sentimental inconsistent. Fascinada per la història i l’actitud transgressora d’aquest corpus ucrònic, Inés decideix fer-ne una pel·lícula incerta, decisió que la porta a viatjar arreu del subcontinent indi, des de la ciutat de naixement de Begum Rokeya fins al seu lloc de descans etern, relegat al jardí d’una de les desenes d’escoles femenines que va ajudar a fundar en vida. Perquè, segons la pensadora bengalina, l’emancipació de la dona només seria possible a partir de l’accés a l’educació, la cultura i el coneixement.

L’aposta per la sofisticació de la forma contrasta amb una història de traç generalment gruixut, una narració que només respira profunditat en una sèrie d’epifanies que l’apropen a l’abstracció

A partir d’aquest material de base, Herguera dibuixa (mai millor dit) una faula de vegades diàfana, espontàniament críptica, sempre immersiva i suggerent en la delitosa successió d’imatges etèries, dibuixades a partir d’aquarel·les, ombres xineses, paper de seda o una tècnica que emula la henna, un tint rogenc típic de l’Índia que s’utilitza per ornamentar el cos. Aquesta aposta per la sofisticació de la forma contrasta amb una història de traç generalment gruixut, una narració que només respira profunditat en una sèrie d’epifanies que l’apropen a l’abstracció, com ara la inspiradora correspondència que la protagonista intercanvia amb el filòsof Paul B. Preciado o unes seqüències oníriques convertides en un calidoscopi de formes, textures i colors, i que recondueixen el relat a horitzons psicoanalítics molt més estimulants. En aquest sentit, el film emergeix quan més s’allibera de la tirania de la paraula i es deixa emportar pel poder emancipador de les imatges.    

Quan Inés fulleja The dream of the Sultana per primera vegada, troba amagada entre les seves pàgines una postal provinent de la ciutat sagrada de Vrindavan, escrita per algú que afirma estar «esperant-la». Inés decideix acudir a una cita a cegues convidada per un fantasma vetust; una «decisió romàntica», en paraules de Preciado, que l’aboca a una Ladyland grotesca i eremítica: un cementiri vivent on van a parar tot de vídues desemparades, ànimes penitents abandonades a un abisme de recança, frustració i amargor. Tot i aquesta bufetada de realitat, el mite persisteix en les terres boirosos del somni, d’una i de totes, agullonat pel poder transformador de la ficció, per la fabulació lliure i transfronterera, per una follia col·lectiva que és tal si pensem en la inèrcia mil·lenària que es vol esmenar. El sueño de la Sultana demostra que el cel i la terra semblen tocar-se en algun punt de l’horitzó, però no fa falta arribar a la fi del món per descobrir que es tracta d’una mera il·lusió òptica.