Nietzsche i Oques Grasses: sta guai

Oques grasses és un dels plats forts de La Mercè, aquesta matinada a la platja del Bogatell. En l’últim àlbum que han publicat, Fans del sol, hi han inclòs una cançó que convida, sobretot, a ballar: Sta guai. La lletra ens ofereix una amalgama de consells vitals, de preceptes sobre com viure les nostres vides, amb traces del pensament de Nietzsche.

El que podem escoltar, si parem atenció al que diu Josep Montero, el cantant, és que l’amor dona sentit a la vida, amor entès, en aquest cas, com l’amor carnal. Estar enamorats d’una persona, fer-hi l’amor i compartir-hi el temps ens omple de joia, de somriures estúpids, perquè aleshores som feliços. Però això no és tot. El grup també ens assenyala la natura: els arbres, la pluja, el sol i la lluna… per tal de dir-nos, ni més ni menys, que imitem la manera que té de viure: sense complicacions, existint amb tot allò que li pertany: el dolor, les llàgrimes, les carícies. Abraçant tota la seva essència, sense reprimir-ne ni apartar-ne res de res.

Oques Grasses també ens canta que els éssers que trobem a la natura no es fan preguntes sobre per què són allà, i doncs, que ens hem de relaxar (per això van escriure el nom de la cançó amb una errada ortogràfica, que ben bé podríem corregir nosaltres mateixos, preocupats, en un missatge de WhatsApp). Els animals senzillament existeixen. I ho fan, el més important de tot, tal com ens explica Sta guai, en harmonia amb la resta d’éssers: la pluja cau sobre els arbres, alhora que els arbres s’estimen, i tot és tan viu que fins i tot la tarda respira. Per acabar, la veu entona que cal que visquem una mica més l’ara, sense caure mai en el carpe diem idiotitzant de deixar de pensar d’on venim i, una mica, cap a on anem.

Amb tot, el més rellevant de la cançó és el que se’n treu de la tornada:

Que aquí ningú neix preparat
ni per ser jove ni per fer-se gran.
Que anem venint i anem marxant,
si ho fem senzill, ens hi farem menys mal.

Una tornada guai,
que aguanti l’envestida.
No ens cansarem mai
d’estimar esquivant ortigues,
de cantar-te uns «la, la, la». 

Oques Grasses canta per a tu. Saben que en la teva vida pot haver-hi preocupacions i cabòries que et facin estar amoïnat, i el que et salva, en escoltar la cançó, és la pròpia cançó, on no només hi plasmen consells vitals, sinó que el propi tema esdevé, conscientment, una eina per apropar-nos a la meta: estar bé.

Com en el pensament de Nietzsche, l’art ens permet d’endinsar-nos en experiències estètiques que ens allunyen d’un dolor pel qual podem estar passant. De fet, per a Nietzsche, l’art era l’escapatòria per excel·lència de la cruesa d’enfrontar-se a situacions dures de manera racional, freda, calculadora –aquesta empara, de fet, la va anomenar, en els seus escrits, una il·lusió de la ment–. El cor no entén de càlculs, quan està enmig d’una batalla. Per tant, en circumstàncies d’aquesta índole, premem el botó del play i cantem i ballem. Això és el que se’ns recomana.

Publicar que hi ha connexions entre el pensament nietzscheà i un grup que s’anomena tal com un animal gras pot fer esclatar una riallada a algun acadèmic. Però, realment, som molt més intel·ligents del que ens pensem, i en la cultura catalana tenim moltes cançons que també ens parlen de manera lúcida. Vosaltres mateixos en coneixereu.