Nadal lliure i tropical

La neu, els regals i el nen Jesús són circumstancials: la veritable essència de Nadal és follar a gust sota una manta. No arribo a aquesta veritat sociològica després d’un gran estudi, però sí que és la imatge que més vegades es repeteix a Nadal Mix 2023, un àlbum amb què gent com ara els Tyets, la Mushkaa o els Figa Flawas han volgut plantar la seva bandera sobre la cosa nadalenca. Al disc hi ha moltíssims noms que podrien ser molts més: la nova escena de la música urbana catalana és una generació que té molta consciència de ser-ho. I també tenen molta consciència dels beneficis comercials del màrqueting generacional: els centennials reivindiquen la competició capitalista sense miraments, farts de la hipocresia sensiblera dels millenials. En el Nadal Z, els avis i els pares s’encarreguen dels galets i de la màgia al menjador mentre la parelleta té permís per fer el polvo tonto d’abans de dinar, i tot està bé.

Aquesta vibració és la que desprèn Rafa Nadal, la col·laboració amb què va començar el projecte i el tema que servidor ha escoltat més vegades sense que cap màcula d’autoconsciència embrutís el gaudi. De fet, és un dels casos en què la ironia no curtcircuita el plaer, sinó que el reforça. Vull dir que la cançó es diu “Rafa Nadal” perquè la llista interminable de participants en el tema diuen d’ells mateixos que “Dins de la indústria som Rafa Nadal”, i no tens més remei que dir-los que sí. Pol Giancana canta que “aquí els nens no esperen als reis, només esperen els camells” o que “Pillem més faves que el tortell”, Sneaky Flex fa Urquinaona-signalling: “Imaginem que el tió és un poli per fotre-li de pals”; i la Mushkaa expressa un desig nacional que hauríem de gravar a una rajola de ceràmica postmoderna: “Jo li donc bon caldo per dinar i per sopar /Ba-ba-baby no m’aguanto, posa-ho tot a escalfar (Escalfar) / He demanat sexe i lujuria a la carta i està a punt d’arribar”. Hem passat de que sigui Nadal al meu cor a que sigui Nadal al meu cony; es pot creure en el progrés.

Naturalment, el disc també passeja per les altres cares de l’efemèride cristiana. M’ha agradat molt Pare Noel a la deriva, una balada intel·ligent de Socunbohemio que sap desconstruir el romanticisme per salvar-lo. A Cringemass Triquell fa la seva versió d’un clàssic tan nadalenc com la crítica al consumisme nadalenc, que té la gràcia de barrejar una música luxosa i hiperbòlica amb una lletra anticapitalista, allò també tan generacional de les meves contradiccions són les meves esperances, ara rematat amb un drop the bass. Com sempre, els Figa Flawas estan massa contents i Ferran Palau està massa trist, però les dues cançons són bones. A mesura que passes per tots els artistes et sorprèn la fertilitat contraintuïtiva d’un tema tan aparentment gastat com el Nadal que, ni massa genèric, ni massa específic, acaba alliberant els músics per explorar camins interessants.

Abans d’arribar a aquest disc, al meu cor només hi havia lloc per una nadala alternativa: No és broma, d’Adrià Puntí, una cançó fosca que fa aflorar tota la misantropia que batega al cor de les festes. Perquè, al cap del carrer, amb Nadal pots fer dues coses: reforçar la lògica conservadora de la repetició ritual, que consisteix a revelar una saviesa domesticada un cop l’any, o intentar destruir el ritual des de dins a veure si canvia alguna cosa. El Nadal amarg de Puntí fa això segon, “No és broma, / t’estàs fent vell. / No és broma / Anar fent, anar fent, ja hi soms”, mentre que Nadal Mix 2023 celebra l’etern retorn de la institució nadalenca sense miraments. Seria molt hipòcrita fer veure que tots som més revolucionaris del que som i que la romanització del conformisme del Nadal Z no captura alguna cosa profundament humana que flota a l’aire aquests dies.