“N.S.C.A.L.H.” | El Petit de Cal Eril canta al temps líquid i efímer

Malgrat que el Petit de Cal Eril ens té acostumats al misteri, a l’hermetisme i a l’enigma, en aquesta ocasió ha detonat les expectatives estrenant un disc capriciós: minimalista en forma però poètic en contingut. Un disc que no renega de la seva genètica —allò del pop metafísic i tal—, però tampoc renuncia a abandonar el port i així continuar el viatge a través d’una ruta sonora que probablement desconeixen fins i tot ells. Potser per això, aquest últim treball s’anomena “N.S.C.A.L.H.”, les sigles de “No Sabràs Com Acabarà La Història”. Espero que sigueu amics dels finals oberts.

Durant els últims mesos, els de Guissona ens han anat descobrint N.S.C.A.L.H. en forma de singles. Això no ha evitat en cap cas la sorpresa en obrir la porta a un disc de nou pistes breus —cap d’elles passa dels tres minuts—, disposades com flaixos encegadors i ecos que amanyaguen els nostres sentits.

Com un clip ASMR, N.S.C.A.L.H. excita contingudament. Igual que passava amb Energia Fosca o Δ, l’espiritualitat i el misticisme marquen subtilment els temes, que s’obren camí amb destresa per un disc, d’entrada, indefinit. Però aquest és un EP que exigeix més d’una escolta: conté secrets que es van activant poc a poc, articulant-se en un paisatge caòtic i ordenat. Com si d’un oli sobre tela es tractés —com la pintura David de les Heras, la portada del CD—, aquest és un disc traçat per moltes capes i superficies. Depèn de la perspectiva amb que es contempli, s’aprecien uns detalls o uns altres: des dels efectes electrònics i les guitarres que ens escombren, als sintetitzadors que es corren com cortines per filtrar i deixar passar una lluminositat que escalfa.

Gràcies a tota aquesta contundència i elegància melòdica, aquest també és un disc de benvingudes, de sortides del sol. Ho és des del primer moment, amb “Cauen les estrelles”, que actua meravellosament com a recepcionista i mestra de cerimònies. En aquest mateix sentit, “Cap a tu” —el segon tall— professa aquell papalloneig anímic que ens abrigalla amb notes i sintonies que s’agafen al compàs de la bateria i a la línia de baix. Amb “Quan estic amb tu”, potser el més beatle i psicodèlic, es materialitza aquest gamberrisme sintètic. Passa el mateix amb “Les Hores” o “Ara o mai”, que es desmarquen de la resta amb un so que oscil·la entre Tame Impala i un soul honest, on el cant del Petit s’agafa a la pena per lamentar-se.

Trobàvem a faltar l’arrossegar dels mots que Pons professa com petits punyals. En el sentit vocal, N.S.C.A.L.H. se’ns mostra com una cova que amaga gelosament estalactites que es precipiten constantment degut a la vibració i a la intenció instrumental. Això es fa palès especialment en les dues cançons més genuïnes del disc:  “Las Cosas Que Creo”, que funciona tot i l’accent divertit del cantant, o “Non tornerai”, segon single que va llançar la banda.

Que els temes siguin curts en extensió, d’altra banda, connecta amb el discurs conceptual en el qual neda aquest disc. Les lletres canten a l’amor indeterminat, al pas del temps, al bucle, a l’efímer i a la repetició, i invoquen un terreny elevat, prolongat i en suspensió. És el cas de “Cada dia surt el sol”, que versa sobre la inducció a través de la qual ens convencem fermament que les coses passen perquè així han de passar. El Petit de Cal Eril té aquest esplèndid poder de convertir la música en imatges i postals mentals. No és només escoltar, sinó també percebre i, a més, veure.

A més, aquesta noció cíclica que té a veure més amb una filosofia mil·lenària que amb el costumisme que impera en l’indie català actual. Abracem les preocupacions existencialistes, i no patim pels afers mundans. I tot això se’ns presenta com una revelació divina que no ens aporta veritats, però sí constatacions reconfortants. Aquest torna a ser un disc espiritual i abstracte, que ha estat gravat, casualment o no, a Solsona, focus de tot allò que és profà i que escapa de la racionalitat prosaica.

El Petit ens ha regalat un disc que antoniafonteja, i això ens encanta. Escoltar-lo és escoltar una preciosa contradicció. És testimoniar un accident còsmic que s’ancora en el dinamisme, que es fixa al moviment i que s’arrela a l’elasticitat. N.S.C.A.L.H és un treball reeixit per la timidesa. Però la del Petit és una timidesa molt puta i impostada i perquè els temes ens guanyen paulatinament, ineludiblement, fins a conquerir-nos. El Petit ens convida a jugar un estrany joc on no hi ha pautes, ni normes, ni cap àpex de rigidesa. I nosaltres, pobres de nosaltres, accedim a participar-hi gustosament, des del primer instant.