El swing de Robbie Williams i el retorn del grup Coses

Miquel Pujadó ens destaca el retorn del grup Coses, que ens ofereixen noves versions dels seus temes de sempre i en recuperen d’altres que no havien arribat a enregistrar. I ens recomana, d’altra banda, el nou disc de Robbie Williams, Swings both ways, en el qual hi trobarem la progressió, evolució i maduresa de l’artista britànic.

Quin canvi!

Reconec que, durant molt de temps, Robbie Williams no m’havia interessat gaire artísticament ni m’havia fet el pes com a personatge públic. Trobava banal el seu britpop, tant durant l’època en què formava part del grup Take That (típica formació de consum per a noies adolescents) com al llarg de la seva etapa posterior en solitari, i el seu aire suficient i fatxenda no em despertava cap simpatia. Però la sorpresa va arribar el 2001 amb l’àlbum Swing when you’re winning, un homenatge al rat pack (la colla formada per Frank Sinatra, Dean Martin i Sammy Davis jr.) i a altres crooners,com el malaguanyat Bobby Darin, que incloïa esplèndides versions de temes com «Mac the Knife», «Something Stupid» (originàriament, un duo entre Sinatra i la seva filla Nancy, que Williams va enregistrar amb Nicole Kidman), «One for my baby» (la cançó ideal per a tots els solitaris que es troben de matinada repenjats a la barra d’un bar), «Well, do you evah» (un tema irresistible, de text quasi surrealista, procedent de la primera època de Cole Porter), «Beyond the sea» (la versió anglesa de «La mer», de Charles Trenet)… Poc després, Robbie Williams presentava un espectacle amb aquest material al Royal Albert Hall de Londres, acompanyat per una magnífica orquestra i fent brillants duos amb John Lovitz, Jan Horrocks i Jonathan Wilkes (amb qui broda una versió de «My and my shadow», la gran cançó escrita per Billy Rose, qui fou marit de Fanny Brice, la cantant i còmica que inspirà el musical Funny girl, el punt de partida de la carrera de Barbra Streisand). El concert fou publicat en DVD, i a partir d’aquell moment em vaig rendir a les capacitats interpretatives de Williams i, progressivament, a la seva qualitat com a autor, un autor cada cop més madur (les cançons del seu àlbum Take the crown —2012— són d’un nivell més que respectable).

I cal dir que el cop de gràcia ha arribat enguany amb la continuïtat lògica de Swing when you’re winning, un CD titulat Swings both ways en què el cantant alterna la revisitació de clàssics amb temes originals realment bons, tot cantant en solitari o fent duos amb Lily Allen, Michael Bublé i altres grans veus contemporànies. Dins de la primera secció, trobem una encantadora versió de «Dream a little dream», una enèrgica «Sexteen tons», una engrescadora «I wan’na be like you» (la cançó que canta l’orangutan King Louie en la versió del Llibre de la jungla realitzada per Walt Disney), «If I only had a brain» (un dels temes que Harold Arlen va escriure per a El mag d’Oz), el clàssic del repertori de Fred Astaire «Puttin’ on the Ritz», «Minnie the moocher» (un dels temes més recordats de l’orquestra de Cap Calloway) i «Little green apples», una bella cançó de Bobby Russell. Dins de la segona secció, destaquen «Go gentle» (cançó d’una gran tendresa escrita a la manera de Burt Bacharach —l’autor de «Raindrops keep falling on my head»—, que Robbie dedica a la seva filla Teddy, nascuda el 2012), la divertida «No one likes a fat pop star» (en la qual el cantant ironitza sobre la seva tendència a guanyar pes) i un «Wedding bells» que sembla destinat a convertir-se en estàndard, sense parlar del memorable duo amb Rufus Wainwright que dóna títol a l’àlbum. En conjunt, un gran disc totalment recomanable, i una mostra impecable de progressió, evolució i maduresa d’un artista que (com l’abans esmentat Bobby Darin, de primer un cantant de rock’n’roll per a un públic jove i poc exigent) ha sabut anar molt més lluny del que ens pensàvem fa uns quants anys, quan semblava conformar-se amb la seva imatge de pop star brillant per fora i buida per dins.

Un vell grup que torna

El grup Coses, format per Jordi Fàbregas, Ton Rulló i Miquel Estrada, va publicar tres àlbums entre 1976 i 1978 (Via Fora!, Ara és demà i Perquè no s’apagui l’aire), amb textos anònims dels segles XVIII («Goigs en llahor de Felip V») i XIX («Au, jovent»), poemes de Miquel Desclot («Cançó del faroner»), Martí i Pol («Aquesta remor que se sent»), Màrius Torres («Els núvols»), etc. L’any 1976 van obrir l’edició més multitudinària de les Sis Hores de Cançó a Canet i fou precisament mentre interpretaven el tema «Pell de tambor» que tingué lloc l’atemptat d’extrema dreta que va deixar a les fosques durant una hora les seixanta mil persones que s’havien aplegat al pla d’en Sala. Dissolt el grup, Jordi Fàbregas va crear La Murga, Primera Nota i Lo Pont d’Arcalís, mentre en Ton es feia càrrec de TR i en Miquel semblava haver desaparegut de la circulació. Ara, però, tots tres s’han tornat a trobar per oferir-nos noves versions dels seus temes de sempre i per recuperar cançons que no havien arribat a enregistrar («El segle de la llum», «Via fos sagramental»). Esperem que l’experiència sigui satisfactòria, que noves generacions puguin conèixer i valorar la feina de Coses i que aviat el grup ens pugui oferir un àlbum amb aquest material… i amb noves cançons. Valdria molt la pena.