El BAM Cultura Viva sacseja (un altre cop) la Fabra i Coats

Lluny han quedat els guardacostes de balcó que van fer estralls quan la majoria havíem de confinar-nos i alguns desobeïen. Avui, l’amenaça de noves restriccions sobrevola l’actualitat i el sector cultural reivindica que és segur i el BAM Cultura Viva ho ha demostrat aquest cap de setmana. Tres dies de concerts i actes culturals de tota mena a la Fabra i Coats amb la trinitat contemporània: distància, mans i mascareta. I tot netejat ipso facto: t’aixeques per anar a buscar una cervesa, et trobes la cadira que t’enlluerna. La cultura no només és segura sinó que a més és netíssima.

La d’enguany era la quarta edició del Cultura Viva i, com les anteriors, s’ha apostat per la diversitat i la proximitat. Aquest any s’havien presentat més de 500 veus i han hagut de ser reduïdes a vint. Però és que el Cultura Viva és molt més que els seus artistes. És una manera d’entendre la gestió d’un esdeveniment cultural sense directors ni comissaris amb una gestió compartida entre l’Ajuntament de Barcelona i projectes comunitaris que tenen el suport d’iniciatives vinculades a l’economia social.

Tot plegat en un espai que s’ha volgut “amable i relaxat per a tots els públics i tots els gustos” amb múltiples espais, com el Joe Forga de l’Ateneu L’Harmonia, on dissabte hi va actuar el compositor i productor VISE. Armat amb la cadència lenta d’una electrònica amb aromes de clàssica, l’artista es movia a dreta i esquerra, com un pèndol lent i pesant mentre feia sí amb el cap. Rere seu, s’hi projectaven un seguit d’escenes en blanc i negre a càrrec de l’artista multimèdia Diego Suárez: Un home cremant-se a l’estil bonze amb flames acarnissant-se a càmera lenta, un altre home que obre unes persianes eixamplines d’una finestra i s’asseu al llit del costat fins a quedar-se completament estirat.

Tot això mentre parts de l’escenari s’il·luminaven a llampades. Més que significar alguna cosa, aquestes escenes formaven, junt amb la música, un conjunt de petites fàbules de desesperació i solitud; escenes oníriques que captivaven la cinquantena de persones que dissabte miraven a VISE. Ell no els mirava, estava imbuït en aquelles creacions inacabables. I és que amb ell passem d’explosions de sonoritat a retorns suaus, sense pausa, sense fi, on sona un cor elèctric que quan sembla acabar-se, sant tornem-hi: un altre moment àlgid, una altra explosió, però que puja a poc a poc, com un globus d’heli que s’enlaira i a qui vents suaus adonden. Una noia asseguda al costat va tancar els ulls, l’oníric ja era dins seu. Al mateix espai hi va actuar després Pivot, un grup de música electrònica que compon en directe.

Fora de l’Ateneu Harmonia, el BAM Cultura Viva seguia més enllà dels concerts amb la Fira del Disc Independent i el Discofòrum, una mena de taula rodona amb una dotzena de persones, amb inconstants incorporacions i baixes, on es parla de música a partir d’històries personals.

Per saber com funciona us heu d’imaginar que arribeu a la cita, seieu i escolteu. Abans vostre havia sonat Mercedes Sosa i Califato 3/4, però ara irromp una dona, que els coneix a tots, i per tots és coneguda, que lamenta haver arribat tard: “Qué excusa voy a poner un sábado por la tarde? Ho sento, m’he adormit”. Tots riuen. Li toca a ella proposar la música, però no en fa cap presentació. Sona de cop una cosa que fa la pinta de ser del nord d’Àfrica i que comença amb aquella mena de cante jondo que és l’origen del cante jondo, però en un moment sonen panderetes i vet aquí que ara diríeu que és una cosa bollywoodiana. Mentrestant, la dona que ha escollit la cançó va apuntant coses a una llibreteta i mira el mòbil que li fa recordar alguna cosa: “Ah, sí” i continua escrivint. Hi ha quelcom de litúrgic en aquell moment on tothom sembla que es miri cap endins escoltant una cançó que forma part d’una altra vida, que vol dir un altre significat. La cançó ha durat sis minuts i escaig i un home ha mogut el peu al ritme de la música durant els sis minuts i escaig. “Un trance“, diu la senyora. “És un tema de Cheikha Rimitti sobre un poble concret d’Algèria, un tribut al desert del Sàhara. Rimitti era un encreuament entre la Paquera de Jerez i la Niña de la Puebla”, explica pels que no hi estem avesats. Els combregats pregunten i s’inicia una conversa sobre l’artista, la cançó i l’Àfrica, i passats uns minuts ella conclou: “A Algèria se la coneix com la mare de la música algeriana”.

Al Discofòrum també hi ha lloc per a propostes més convencionals: “Tom Waits me abrió un mundo”, explica un home. I sona la cançó ‘Jockey full of bourbon’, que té un “rotlle així latin”: “L’únic que no puc perdonar-li a Tom Waits és que acabi aquesta cançó amb un fos”. Tots riuen i alguns ironitzen que li enviï una carta al senyor Waits: “Estimat Tom, sóc molt fan, però no puc entendre per què l’acabes així”.

A l’escenari principal l’ambient era un altre. Un centenar de persones seien agrupades en taules fent temps per Las Ninyas del Corro. Dels altaveus sortien autèntics trencapistes del hip hop americà i dues senyores d’almenys setanta anys seien a primera fila amb els braços encreuats. A la taula del costat unes noies joves feien broma sobre la ironia d’unes septuagenàries escoltant aquell hip hop punxat, per cert, per DJ Sior. Una d’elles va fer cara d’enamorada. Les senyores, del tot alienes, anaven fent: una movia el peu al ritme de la música i l’altre s’acabava el cul d’una cervesa.

Fins que van aparèixer Felinna Vallejo i Laura Bonsai, Las Ninyas del Corro, amb un rap de barri, molt dels dos mil, enèrgiques: “Que passa Barcelona, rythm, rythm!”, i el públic a la butxaca des del minut zero. I és que estaven davant la seva parròquia, sobretot a la part de darrere de la platea: “Los del fondo siempre bien, como en el cole“, va dir Bonsai. Esperit combatiu, crits i clams: “Abajo el patriarcado. Las niñas en Io alto. No somos el hip hop femenino. Somos el hip hop y punto“. És una llàstima que la parella d’àvies no hagués aguantat més de deu minuts.

Dissabte al matí, la meitat del públic no es va presentar al festival familiar de circ i teatre del Cultura Viva, tot i tenir totes les entrades exhaurides. Va passar el mateix en altres cites del BAM. Tanmateix, el Cultura Viva va omplir amb el que aquest verb vol dir en aquesta època. I tot això, demostrant que la cultura és segura.