Que la llum es faci cançó

El pròxim dijous 4 de novembre el duo vocal Tarta Relena presenta el seu primer disc de llarga durada a L’Auditori de Barcelona. Sota el títol Fiat Lux, Marta Torrella i Helena Ros proposen un viatge temporal a través del Mediterrani fet de «folk tronadet i gregorià progressiu», un recull d’obres que tracten d’allò que ha preocupat als éssers humans des de temps immemorials i a tots els racons del planeta: de l’amor i de la mort, del record i la nostàlgia, de la joia i el dolor. Hi hauria moltes maneres de parlar d’aquest disc –potser tantes com formes hi ha de tractar l’amor i la mort, el record i la nostàlgia, la joia i el dolor–, en tot cas, aquest article desgranarà una a una les cançons com si fossin magranes de tardor.

El disc comença amb «El suïcidi i el cant», feta d’imatges que es claven com punyals, que cauen com pedrades, que se t’emporten i t’arrosseguen de forma hipnòtica. Composta a partir de versos de poesia popular improvisada de les dones paixtu, de l’Afganistan, la cançó es divideix en dues parts tan diferenciades com ho són l’amor i el desamor. Imagina’t demanar que t’arrenquin les pigues amb un ganivet si no pots estimar tal com estimes, imagina’t regalar la boca a l’altre per què te la devori però conservar la llengua per poder parlar d’amor. Ara pensa en com de ferit has de tenir l’orgull per repintar-te les pigues i assegurar-li que tens cent amants més, per passejar-te amb els cabells al vent, deixant satisfets a tots aquells que tinguin gana. Tot plegat amb un compàs d’amalgama que balanceja el temps i unes veus que estiren l’afinació i rasquen l’harmonia.

Seguim amb una altra dualitat a «Tu ase t’urpa», on hi trobem allò tan dolç com una flor, tan tendre com la cura, tan ple com l’amor, però alhora tan tòxic com el remordiment, tan angoixant com l’asfíxia. Aquesta versió d’una cançó tradicional georgiana parla sense pressa, despullada de pretensions, transparent i melancòlica, d’un Jo que no estava preparat per apreciar una determinada bellesa i, ara, en braços d’un jardiner –que és bo– l’observa des de la distància.

Una muntanya crema i l’incendi no s’emporta només l’arbre que vas fer créixer, sinó també els records que hi guardaves. Plores impotent, però ningú pot entendre el dolor que et corre per les venes. Davant d’aquest paisatge, només et queda el cel per paper, el mar per tinta i els arbres, que es gronxen, com a testimoni dels teus mals. «Esta montanya d’enfrente» és una cançó tradicional sefardita que continua el minimalisme instrumental de la precedent, però ja no deixa espai pel dualisme: la protagonista es troba desolada i desconsolada, víctima d’una pena profunda sense entendre el per què dels secrets de la seva pròpia vida.

«Stabat mater» narra el patiment de la Mare de Déu en veure el seu fill penjat a la creu. Segurament és un dels textos més musicats de la nostra tradició i, potser per això, no sempre prestem atenció a la universalitat dels tres primers versos: «Stabat mater dolorsa / iuxta crucem lacrimosa, / dum pendebat filius». Aquest dolor, a diferència de la cançó anterior, ja no és solitari, sinó que és compartit: qui descrivia l’escena sent pietat i demana sentir el mateix per poder-la acompanyar en el plor. Tot i que comença a capella, les respiracions entretallades ens avancen un canvi: la remor d’una tempesta amaga un so imperial per atorgar tota la sumptuositat necessària als tres versos finals, allunyats de tota cosa terrenal: «Quando corpus morietur / fac ut animae donetur / paradisi gloria».

La cançó que fa d’equador a Fiat Lux torna a parlar de la Mare de Déu, però aquesta vegada ho fa des de la llum i la puresa, partint d’un motet polifònic del Llibre Vermell de Montserrat (1399) i adaptant-ne la lletra. L’atmosfera musical va cobrant cos a mesura que van avançant les pistes: en aquesta ocasió ho fa amb uns fils aguts com satèl·lits caiguts del cel, amb la reverberació pròpia d’un claustre benedictí, amb els ecos d’altres veus que se sumen al cant de lloança.

On es troba l’eternitat? «Nunc aperuit nobis» és una de les composicions d’Hildegarda de Bingen, abadessa benedictina i compositora del segle XII, escrita a partir de revelacions místiques. Diu, la lletra: «Avui per fi se’ns ha mostrat allò que la serp ofegava a la dona, i brilla sota la llum de l’aurora la flor de la Mare de Déu». Potser, l’eternitat es troba a allò que va ofegar la serp, allà on brilla la flor, potser es troba en el saber que arriba com qui obre una porta que abans estava tancada.

«Relatable content» ens serveix per parlar d’allò que queda als marges: és un interludi sonor que dona peu a les peces finals del disc, fet a partir del material i samples obtinguts durant el procés de producció. El resultat són unes veus barrejades que s’entelen, una aproximació a la textura del soroll, una reflexió d’allò sobrer, uns colors que s’amassen fins a deixar espai a un beat que cavalca tot portant l’inici de la següent cançó.

De la mateixa manera que ho ha fet abans aquella muntanya «d’enfrente», un paisatge pot desaparèixer, però deixarà darrere seu el reflex, el vent, l’eco: el record. I les cuques de llum, prou petites com per escolar-s’hi, invadeixen «Las alamedas» de Federico García Lorca, que farà brotar versos per fer-les eternes. Manuel Oltra hi posà música i les Tarta Relena la van cantar al cor quan eren adolescents: ara se la tornen a fer seva amb la repetició com a mantra, la força d’uns greus com a escut i el crit final com a lluita contra l’oblit, com a reivindicació d’allò que ens ha portat a ser qui som avui.

Clausuren el disc dues cançons que ens porten a Grècia: «Safo», versos de la poetessa musicats per part de les compositores, i «Me yelassan», una cançó tradicional grega. La primera parla des de l’emotivitat d’un comiat viscut, des de la delicadesa d’un adéu trist; la segona és una festa rítmica i trepidant, cantada amb la veu al davant, de forma elèctrica i estripada. La lletra ens explica com el protagonista va ser burlat pels ocells: li van dir que no moriria mai i per això va construir-se una casa enorme. Ara, però, des d’una de les seves moltes finestres, aquest personatge veu com s’apropa, cavalcant lleugera, la mort.

El disc, coedició entre els segells La Castanya i The Indian Runners i amb producció musical de Juan Luis Batalla i Òscar Garrobé, es va publicar el 15 d’octubre i es va presentar el mateix divendres a la Fira Mediterrània de Manresa dins del teatre Kursaal. Oriol Puig Taulé, que hi va ser, ens explicava fa uns dies com canten tota l’estona cara a cara, mirant-se directament als ulls, i com això fa evident una compenetració impossible de fingir. Aquest dijous les podrem tornar a gaudir a l’escenari de L’Auditori o en streaming i podrem fer el mateix recorregut que hem fet ara, però amb la màgia del directe. Que es faci la llum o que la llum es faci cançó.