Música antiga o música clàssica?

Un concert que promet, dijous 12 de desembre, a les set del vespre, a la Sala Tete Montoliu de L’Auditori. Mozart i Haydn interpretats per alumnes de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), en una col·laboració necessària entre departaments.

El fenomen, a gran trets, és molt senzill d’explicar. A partir del segle XIX, però sobretot al llarg del segle XX, es va anar construint un repertori habitual de concert que, per primera vegada en la història de la música, es basava quasi exclusivament –o almenys molt majoritàriament– en la interpretació d’obres del passat i no d’obres contemporànies. En aquest marc passatista encara hi som (només cal veure les programacions que ens proposen, any rere any, les diverses temporades musicals), però les coses hi van començar a canviar fa poc més de cinc dècades, quan va néixer un dels moviments de renovació més vigorosos que ha conegut la música que genèricament en solem dir «clàssica»: el que ara coneixem com a «música antiga». En essència, aquest moviment preconitzava que l’aproximació a les obres del passat s’havia de deslliurar de l’herència postromàntica: es tractava de tocar les obres amb els instruments de l’època i amb l’estil de l’època en què van ser compostes.

El rebombori va ser molt notable durant més de vint anys, però ja fa molt que s’ha apaivagat. La segregació dels intèrprets (i també del públic) entre els defensors de la «música antiga» (els dels criteris historicistes i filolològics) i els defensors de la «música clàssica» (els dels criteris postromàntics i modernistes) ja fa temps que ha deixat de ser taxativa. Cada vegada és més freqüent que els intèrprets d’«antiga» afrontin un repertori més i més modern, i que els intèrprets de «clàssica» adoptin parcialment criteris dels d’«antiga». El quartet Casals ens en va donar fa poc un exemple mínim, tocant els quartets primerencs de Schubert amb arquets «antics».

El fet és que les dues tradicions interpretatives, que són dues aproximacions en bona mesura diferents al fenomen musical, coexisteixen. Així, a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), a més d’un departament de Jazz i Música Moderna i un de Música Tradicional, hi ha un departament de Música Antiga i un altre de Música Clàssica i Contemporània. El séc entre aquests dos últims departaments no és purament cronològic (Antiga fins a mitjan XVIII, Clàssica a partir de mitjan XVIII); a part que en termes cronològics la intersecció és molt gran, la divisió també té a veure amb els criteris amb què s’entenen i es donen a entendre les obres.

Per això és tan bo, de cara a l’enriquiment tant dels músics com del públic, que totes dues branques col·laborin. A l’ESMUC ho fan, ara, a través del Taller d’Orquestra Clàssica, en què la gran majoria de músics són de Clàssica i Contemporània però la direcció musical és d’Antiga. Aquest dijous 12 de desembre tothom que vulgui tindrà ocasió de sentir-los, interpretant tres obres del classicisme més estricte: a la primera part, el sextet de l’acte primer del Così fan tutte i la simfonia concertant per a violí, viola i orquestra, en mi bemoll major, de Mozart, i a la segona part la simfonia núm. 89, en fa major, de Haydn.

La idea, en ella mateixa, mereix tota la calidesa d’una benvinguda. El resultat, dijous el sabrem. A priori, val molt la pena anar a comprovar-ho —i l’entrada, per cert, és de franc.